James Ellroy (Los Ángeles, 1948) no és un escriptor convencional. Temut pels periodistes, amb una llarga llista de novel·les a l'esquena (moltes d'elles considerades llibres de l'any i best sellers) i amb un humor polèmic, el Demon Dog de les lletres nord-americanes, l'enfant terrible del moment (acompanyant Michel Houllebecq), presenta a Barcelona la reedició de Mis rincones oscuros, un llibre de no ficció on explica amb detall l'assassinat de la seva mare quan ell tenia deu anys. És un llibre cruent, que crema, que esbudella el lector. Penguin Random HouseAmb un estil únic, implacable i impecable, Ellroy ens submergeix en la sordidesa de Los Ángeles durant els anys cinquanta i seixanta. Després del seu primer quartet de L.A, format per La Dalia Negra, El gran desert, L.A Confidential i Jazz Blanco, el nord-americà en prepara el segon. Ha deixat enrere la vida d'excesos, l'alcohol i les drogues i ara, tancat a la seva casa de Denver i aïllat de les noves tecnologies i del present (no li interessa la política, mai ha utilitzat un ordinador i no té mòbil), es dedica a escriure, sempre a mà, per deixar un bon llegat del seu talent. Sempre polèmic, el gos, com li agrada que l'anomenin, transita entre l'excepcionalitat i la fanfarroneria, però darrere de les camises hawaianes, la sornegueria i el posat de tipus dur, s'amaga un geni, un tipus delicat, obsessionat amb Beethoven i la música clàssica, un tipus tímid que guanya en les distàncies curtes. Partidari de la pena de mort i allunyat del segle XXI, només té un objectiu: posar el seu talent a disposició dels lectors i deixar un llegat que el sobrevisqui.

Espanya és el seu país preferit d'Europa. Què li agrada més, Madrid o Barcelona?

M'agrada molt Madrid. És més gran i els madrilenys s'assemblen als nord-americans en algunes coses. M'agraden les grans avingudes i els grans parcs de Madrid.

Vostè ara viu a Denver, després de tota una vida a Los Ángeles, el lloc on va néixer i el lloc on passen les històries de tots els seus llibres. Pensa tornar-hi?

Per treballar sí, però no per viure-hi. Hi vaig de tant en tant.

M'agradaria preguntar-li per 'Mis rincones oscuros', on explica el brutal assassinat de la seva mare i tot el que li va venir després. La seva mare va ser violada, estrangulada i abandonada en una cuneta. En les seves memòries diu que mai va sentir odi. És això cert?

Mai he sabut qui va ser l'assassí, això per començar. En el moment que la van matar, no, no vaig sentir odi perquè l'assassinat de la meva mare volia dir que podia quedar-me a viure amb el meu pare per sempre. No, mai vaig sentir odi.

Què li preguntaria si se'l trobés cara a cara?

No li preguntaria res perquè aquesta possibilitat no existeix. Mai penso en clau hipotètica. En aquest cas, com no pot passar, no perdo el temps pensant-hi. Això mai passarà.

No pensa que si hagués investigat abans la mort de la seva mare, i no trenta anys després, hauria pogut trobar més pistes? Molts dels arxius que va intentar recuperar ja havien estat destruïts i molts dels que coneixien a la seva mare ja havien mort...

Ja he acabat amb tot això. El meu instint em diu que he de donar porta a tota aquesta història. Malgrat els esforços, mai vam trobar l'assassí de la mare, llavors és un crim que va passar i que ara es troba en el buit, en el no-res. El que sé és que és possible que la meva mare hagués conegut aquell home aquella nit, no crec que el conegués d'abans.

Vostè parla molt de l'instint, és el que l'impulsa a escriure, segons he llegit. Com es relacionen instint i racionalitat?

Ni idea. No penso mai en termes filosòfics. Dedico tot el meu temps a pensar en les coses que tinc davant. El que sí que puc dir és que la meva vida és purament instintiva i imaginativa: visc dins de la meva imaginació. La meva imaginació és una veritat per a mi, però no estic boig.

'Mis rincones oscuros' és un llibre concebut des de la dualitat víctima (la dona) – predador (l'home). No només ho aplica al cas de la seva mare, sinó que recull una sèrie d'assassinats similars i els explica. Es construeix el món sobre aquesta dualitat víctima- predador?

No, no tinc aquesta idea del món. La meva mare sí que va ser una víctima. Encaixa amb el perfil de víctima de l'època: va ser una dona alcohòlica i que sortia bastant, motivada per l'alcohol. Amb això no pretenc fer cap judici de valor, però això la va convertir en una víctima potencial: portava un estil de vida arriscat, en aquella època.

Per què els homes maten les dones? I per què les maten amb crueltat?

La sexualitat és, sobretot, biològica. No parlo d'amor, sinó de sexualitat, que és la que porta els problemes. Si no creus en Déu, si no creus que ens mira i ens cuida... Com deia Dostoievski: si no creus en cap Déu, tot està permès. En el cas de la meva mare, per exemple, parlem d'un individu pecador i amb unes tares morals considerables. També era una persona afectada per l'alcohol, que també té un paper en tot això. És l'únic crim del qual puc parlar, ja que és el que conec. La meva mare va dir que no a l'home equivocat en el lloc equivocat. Potser en un altre context, aquest home no hagués matat ningú. Va haver-hi una química-psíquica, una interacció entre els dos, un moment concret i es va produir la combustió. És una història horrible, però va ser el destí. Però és cert que el llibre també parla d'altres assassinats i de la misogínia. Poques vegades les dones maten els homes i quan ho fan, no és premeditat. Habitualment, una dona mata a un home com a conseqüència d'un abús sistemàtic en el qual al final la dona diu prou. La dona mata en defensa pròpia, és un crim menor.

L'escriptor nord-americà James Ellroy. / Lisbeth Salas

En aquest llibre, jo he intentat presentar l'assassinat de la meva mare d'una manera més poètica i més dramàtica donant tots aquests exemples, Volia fugir de la simple estadística. Mai hi ha hagut una dona assassina en sèrie. Les dones no són psicòpates sexuals. Sí que és cert que s'han donat casos d'abusos sexuals a menors per part de dones, però no maten per una gratificació sexual: això només ho fan els homes. Hi ha hagut dones que han matat en sèrie però eren lladres, hi havia un mòbil de robatori darrere. També hi ha hagut dones que han enverinat els seus marits per aconseguir diners, però l'assassinat és cosa d'homes. Són els homes els que sempre maten. A mi em resulta xocant, però és així. Per escriure aquest llibre, juntament amb Bill Stoner, [el detectiu que va contractar per investigar l'assassinat de la seva mare], vam investigar molts crims misògins per tal de poder establir paral·lelismes. Vam investigar abusos, assassinats, assetjaments sexuals... La meva intenció era mostrar com n'eren de comuns tots aquests casos. Vaig escriure el llibre entre 1995 i 1996: volia explicar que això abans, durant els anys 50, passava de manera corrent.

La meva frase preferida del seu llibre és: "Stoner aprendió que los hombre mataban a las mujeres porque al mundo no parecía importarle y lo perdonaba". Fins a quin punt és cert això?

Penso que em vaig excedir en aquesta frase, sincerament. El que volia dir és que el món està ple d'assassinats foscos, d'assetjaments sexuals, de crims estranys... El cas de la meva mare és un cas molt fosc. De totes maneres, el gran crim del 1958, l'any que va morir la meva mare, va ser l'assassinat de Johnny Stompanato, que va ser assassinat per la filla de Lana Turner.

Això que li va passar a la seva mare als anys cinquanta és horrible, però continua passant, als Estats Units, a Europa i a totes les parts del món. És una xacra universal, transversal, i les dones no podem fer-hi res?

No pots acabar amb un fenomen. Sempre hi haurà homes així, però estadísticament són una minoria els que fan això. Crec que les dones haurien d'anar armades, si has de sortir a la nit i vas sola, per què no portar una arma? En els estats on és més fàcil obtenir una arma als Estats Units tenen una taxa baixa d'homicidis i criminalitat, per exemple. No sé quines són les lleis aquí a Espanya, però si un home t'assetja físicament, hauries de tenir dret a estabornir-lo. Per això no em refereixo a matar, per suposat, dic a defensar-te, al cap i a la fi parlem d'utilitzar l'instint. Entenc que no hi hauria una reacció excessiva, sinó purament defensiva. En aquests casos, la por és una bona aliada, perquè la por fa actuar.

Vostè creu en la pena de mort?

Sí, hi ha gent que ha de desaparèixer. Perquè són massa viciosos, perquè són massa dolents, perquè tornaran a matar. Han de marxar, sobretot els assetjadors sexuals, els terroristes i els pederastes. Tota aquesta gent ha de desaparèixer. Molta gent pensa que als Estats Units practiquem molt la pena de mort, però no és el cas. La majoria dels condemnats a mort presenten recursos, apel·lacions... Passen molts anys. Un dels assassins més cruels que jo conec és Lawrence Bitakker, que assassinava noies joves al sud de Califòrnia. El van sentenciar a pena de mort fa 37 anys i continua viu. Penso que mai l'executaran. Sí, hi ha gent que ha de desaparèixer.

Parlem de la por. Hi ha un moment, molt ben descrit al llibre, en el que vostè va sentir por: quan va començar a escoltar veus, derivat del seu consum excessiu d'alcohol i drogues. Va ser el punt d'inflexió per canviar de tipus de vida?

En un moment on les al·lucinacions eren molt fortes, em vaig adonar que no podia continuar d'aquella manera. En aquell moment, Déu se'm va aparèixer i jo vaig parlar amb ell. Va ser llavors quan vaig començar a canviar. Va ser un despertar espiritual. Vaig tenir una espècie de visió religiosa. Va ser tal qual.

Parlem de Beethoven, que sé que li agrada molt. En moltes ocasions ha dit que és el geni més gran del món. Hi ha qui diu que Mozart era millor compositor...

Beethoven és més poderós, més terrenal, però també és celestial. Mozart no va ser tan gran. En el meu podi primer estaria Beethoven, després Wagner i després Mozart.

Debussy? En alguna ocasió ha dit que no li agradava gens

Sí, m'agrada també. M'agraden els impressionistes. També m'agraden molt Chopin, Mahler o Bruckner. Però Beethoven ho és tot. Quan arribi a casa aquesta nit busqui la 'Sonata nº29 per a piano' i posi's l'adagio. Li gelarà el cor.

Beethoven feia una música instintiva, com les seves novel·les, oi?

Vaig llegir un milió de llibres quan era un nen i quan era jove. Tinc la capacitat d'escriure esbossos de les meves novel·les amb molt detall, com un diagrama. Tinc la capacitat d'escriure llibres molt complexos. L'esbós de la meva última novel·la, Perfídia, té 700 pàgines. Jo escric a mà, he de veure les coses escrites a mà, si no, no me'n puc fer a la idea. Tot això ho necessito abans de posar-me a escriure la primera paraula del text. Això em permet viure, de manera paradoxal, en el text en si. És a dir, quan tinc els límits d'aquest esbós i tot està allà, puc entrar dins i començar a escriure. En aquell moment es produeix una tensió entre el formalisme del resum i les qualitats de l'escriptor.

Es pot aprendre a escriure?

No ho crec. Crec que el do te'l dóna Déu i mai es pot saber qui tindrà aquest talent. El talent no respecta ningú, no és exclusiu d'homes o de dones, d'homosexuals o d'heterosexuals, no de blancs ni de negres: pot arribar-li a qualsevol en qualsevol moment. Jo el tinc, però també em vaig aplicar molt a l'ofici. Una cosa és el talent i l'altra és l'ofici en si mateix.

El que més sorprèn del seu llibre, a parer meu, és el nivell de detall: vostè fa descripcions minucioses. Té una memòria prodigiosa. Interpreto que no segueix la tècnica de reconstrucció de fets que va fer Capote a 'A sangre fría', on va inventar-se la meitat del llibre. De totes maneres, la memòria varia al llarg del temps. Com pot saber que tot el que recorda va ser tal com ho recorda?

El llibre de Capote està ple de mentides, això es va comprovar immediatament després de la seva publicació. Sí que és cert que jo no sé què passa un dia concret, però la meva memòria prodigiosa té la capacitat de reconstruir el meu estat mental i les meves accions en moments concrets. Aconsegueixo retraure'm a moltes dècades enrere amb precisió. Sempre he estat fóra de mi. Vaig passar bona part del 1963, quan tenia 13 anys, llegint llibres de crims, però no et puc dir què feia o què deia. La primera part d'aquest llibre detalla la investigació que es va fer de l'assassinat de la meva mare i la informació ve dels arxius policials. Si rellegeixes aquesta part, veuràs que mai atribueixo pensaments als policies, perquè no sé què pensaven. Dels dos detectius que van investigar el cas, un ja va morir i l'altre estava senil i no em va poder explicar gaire cosa. Jo plantejo la veritat tal com jo la vaig veure en aquell moment. Amb les reminiscències de Bill Stoner vaig poder escriure la tercera part del llibre. Jo no vaig enregistrar cap entrevista, per tant, no hi ha cap acta de preguntes i respostes. El nivell de rigor del text és el que és.

A l'última part del llibre, vostè detalla la vida que portava la seva mare abans que vostè nasqués. Com va tenir accés a aquesta informació? Estem parlant de fa molts anys...

Parlant amb gent que ella coneixia. Vam aconseguir adreces en els directoris de les ciutats i vam poder consultar arxius. Stoner va fer un viatge sense mi i va entrevistar el meu oncle. També vam fer un viatge a Wisconsin junts i vam poder parlar amb les meves cosines, amb alguns amics de la meva mare i amb algunes companyes de l'escola d'infermeria que havien estudiat amb ella. Quan vam reobrir el cas, vam aparèixer a la televisió i molta gent es va posar en contacte amb nosaltres. Per exemple, vaig saber que la meva mare s'havia casat abans, jo això no ho sabia, tampoc sabia on. També vaig descobrir que el meu pare havia estat casat abans, però mai m'ho va dir.

Els mitjans de comunicació els van ajudar molt, durant aquesta investigació. Pensa que els mitjans interfereixen de manera negativa o positiva en investigacions d'aquests tipus?

No crec que la televisió, la ràdio o internet hagin d'interferir en les investigacions policials, almenys mentre s'estan portant a terme. Hi ha el risc que hi hagi més gent assetjada. El que ens cal és una legislació que limiti aquests tipus d'interferències. D'altra banda, és cert que els reporters tenen el dret a informar dels crims, no s'hauria de censurar. És un tema delicat i sensible.

Vostè és un tipus discret, ha dit moltes vegades. Durant la investigació es va exposar públicament...

Quan vaig fer la investigació del cas de la meva mare, havien passat 36 anys i jo ja sabia que l'assassí possiblement ja era mort. No hi tenia res a perdre. Jo vaig explicar la veritat sobre la meva vida, la veritat sobre la meva mare, vam demanar informació i no en va sortir gaire cosa nova.

Una bona investigació periodística pot fer ombra a una investigació policial?

Després d'un temps, si la policia no ha pogut trobar algú i han tancat el cas, els mitjans sí poden reobrir el cas i investigar pel seu compte.

Què s'ha de tenir per ser un bon detectiu?

Paciència.

Creu que vostè hauria pogut ser un bon detectiu?

No, perquè sóc solitari per naturalesa. Això de treballar contínuament amb la gent, tenint contacte amb les persones i parlar-hi no és per a mi. Jo necessito estar sol la major part del temps. Sí que penso que sóc un bon entrevistador, i quan vaig treballar amb en Stoner vaig aprendre a tenir paciència. Mai he volgut ser policia, bàsicament perquè sempre he volgut ser escriptor. No m'imagino fent una altra cosa.

Quan va escriure la seva primera novel·la, 'Réquiem por Brown', pensava que tindria l'impacte que va tenir?

Jo tenia molta confiança. El 26 de gener de 1979 jo tenia 30 anys i treballava com a cadi en un camp de golf. L'any anterior havia estat prenent notes per a la meva primera novel·la i quan vaig començar a escriure-la ni tan sols tenia un escriptori a casa, o un lloc on asseure'm a escriure. Sempre vaig saber que era un bon escriptor i que tindria èxit, no sabia el que vindria, però sempre he tingut confiança en mi mateix com a escriptor.

Té un primer quartet de L.A. i està escrivint el segon. Per quan el tindrem?

El primer llibre del quartet, Perfídia, es va publicar a Espanya el 2015 i el proper l'acabaré en tres mesos. Imagino que arribarà a Espanya en quinze mesos, aproximadament.

Però encara en quedaran dos més? Quan tindrem el quartet complet?

Doncs no ho sé. Però després del quartet, encara vull escriure una trilogia més.

Sis llibres per escriure... Pot ser que tinguem alguna pel·lícula més?

No. El nou quartet té personatges del primer quartet, i els drets els tenen les productores de L.A Confidential i La Dàlia Negra. De totes maneres, mai penso en les pel·lícules: si vénen, benvingudes... però no és la meva prioritat.

Acabo amb una frase seva que m'encanta: "la geografia és el destí". Creu en el destí, vostè?

Sí, jo vaig néixer a L.A, l'epicentre del cine negre. Està clar que havia d'escriure novel·la negra.

T.S. Elliott deia: "El meu final és el meu principi i el meu principi és el meu final". A l'epígraf de 'White Jazz', vostè escriu: "Al final, jo posseeixo el meu lloc de naixement i sóc posseït pel seu llenguatge), citant Ross Macdonald. Tornarà a L.A, senyor Ellroy?

Això és el que em passa amb L.A, sí. Però no hi tornaré, només de visita. No em diguis Ellroy, digue'm Dog.