Com seria una ciutat que estigués al servei del bé comú i no pas al servei del capital? Que posi les persones i les seves necessitats –econòmiques, socials, culturals,...– al centre? Que avanci d'una manera efectiva cap a la desaparició de les enormes desigualtats actuals? El sociòleg Ivan Miró (Barcelona, 1975) planteja alguns dels elements que podrien configurar-la a Ciutats cooperatives. Esbossos d'una altra economia urbana (Icaria), una obra que recull escrits dels darrers anys amb la voluntat d'anar teixint de realitat el que alguns poden veure com una utopia: la ciutat cooperativa, ecològica, solidària i feminista. En resum, la ciutat comuna. Fundador i soci-treballador de la cooperativa La Ciutat Invisible, ens trobem a Sants, el seu barri, per parlar-ne. Com s'avança cap a una ciutat cooperativa?

La comunalització de la ciutat

"La primera pota de les ciutats cooperatives és el que denomino la comunalització de la ciutat. Hem de tenir en compte que les ciutats s'han construït d'una forma dialèctica contradictòria, amb la producció capitalista de l'espai, que neix sobretot amb una industrialització que va en paral·lel a la urbanització i té com a lògiques la creació de valor capitalista i l'apropiació privada de l'espai. Però, per altra banda, també hi ha hagut una producció social de l'espai, amb l'apropiació col·lectiva que n'han fet ateneus, cooperatives o el mateix ús social del carrer. I precisament avui, la batalla principal és entre l'apropiació capitalista de l'espai i aquesta apropiació social i cooperativa".

Miró defensa que les ciutats "són un bé comú generat per generacions i són una producció col·lectiva". Per avançar cap a la seva comunalització, cal plantejar qüestions com la "propietat col·lectiva del sòl, la gestió comunitària del patrimoni ciutadà i que els béns comuns urbans, com també ho són l'habitatge, l'energia o els espais naturals" es gestionin de forma col·lectiva, amb fórmules que poden ser diverses: "hi haurà municipalitzacions, cooperativitzacions, gestió comunal,...". Del que es tracta, en definitiva, és de "reapropiar-nos de la ciutat".

La necessitat d'una altra economia

La transformació de la ciutat no és possible sense un profund canvi a nivell socio-econòmic. "Hem de crear una economia que no estigui al servei del capital global, construir unes formes d'economia que estiguin al servei del bé comú i que tinguin unes formes democràtiques, un arrelament territorial, una consideració social-ambiental,... Parlo d'una economia que relocalitzi i que sigui una eina per satisfer necessitats socials, econòmiques i culturals del veïnat, no una eina per generar ciutats lucratives. Seria, per tant, un mecanisme redistributiu i de reciprocitat", apunta el sociòleg, per a qui cal "impulsar la creació d'ecosistemes cooperatius locals" per avançar cap a aquesta direcció.

"Avui Barcelona és una màquina colossal de fer diners, el problema és qui s'apropia d'aquests beneficis i quines conseqüències té aquest tipus de producció de beneficis. No només hem de plantejar una redistribució econòmica d'aquest model turístico-immobiliari, sinó també hem de veure que cal una altra forma de fer economia, perquè potser al final no quedaran veïns a qui redistribuir aquests beneficis", afegeix.

De la planificació público-privada a la público-cooperativa-comunitària

Durant dècades, els responsables polítics municipals han convertit la col·laboració público-privada en un mantra inqüestionable per tal de garantir el progrés –entès com a creixement econòmic– de Barcelona. El discurs, que clarament ha perdut força i predicament municipal en l'actual mandat, va construir-se amb intensitat amb la creació de l'anomenat model Barcelona, que "es gesta amb la palanca olímpica per catapultar la ciutat al mercat global de les metròpolis". "La concertació público-privada, amb motors de creixement com el turisme, la construcció o l'smart city, no és sinó posar els recursos públics al servei de l'acumulació privada de capital en sectors estratègics. I això vol dir que la política econòmica en l'àmbit turístic l'han definit l'Ajuntament i el Gremi d'Hotelers. La meva pregunta és on estan en aquest concertació els treballadors hotelers, el veïnat que pateix les conseqüències del turisme, o els professionals universitaris que n'investiguen els efectes? No hi estan, estan exclosos. La planificació público-privada és una palanca perquè el capital privat planifiqui la ciutat segons els seus interessos amb recursos públics i aquesta és la perversió", reflexiona Miró.

I per on passa l'alternativa? "Des de la Xarxa d'Economia Solidària fa uns anys que proposem models de democratització econòmica i de matriu público-cooperativa-comunitària. Hi ha d'estar el sector públic, també el cooperativisme, que hi introdueix elements de democràcia econòmica; i a més a més entenem que les comunitats locals han de participar-hi. Si al Poblenou es decideix implantar el 22@, hi hauria de participar l'ajuntament, el cooperativisme, però també el veïnat del barri, que ha de poder de decidir quin tipus d'economia es fa al seu territori i ara no té cap eina per fer-ho. Per tant, passar del model público-privat a una planificació público-cooperativa-comunitària suposa la democratització econòmica de la ciutat".

"Decidir de què volem viure i què necessitem"

Ivan Miró sap que Barcelona està lluny de ser la ciutat que desitja, però alhora es mostra optimista: "La ciutat pot canviar en la mesura que els seus habitants estiguem disposats a lluitar per canviar-la. Fer un canvi de règim econòmic metropolità exigeix no només tenir un relat crític, sinó tenir una matriu econòmica suficient per poder plantejar una alternativa al règim hegemònic". En aquest sentit, recalca que "no m'agrada que Facebook vingui a Barcelona, ni tot el muntatge turístico-immobiliari, però el que em preocupa sobretot és que nosaltres no siguem capaços de plantejar una alternativa. Es tracta de dir de què volem viure i què necessitem a la societat i que entre tots planifiquem de forma democràtica tots els sectors de l'economia".

Com? "Això haurà de conjugar les forces de tothom, des dels moviments socials que estiguin a l'avantguarda de la lluita, fins a l'economia social i solidària que vulgui anar més enllà de si mateixa i aposti per cooperativitzar sectors productius més amplis de la ciutat... Què fem amb el turisme? L'obviem o cooperativitzem alguns hotels? A Roma, per exemple, la que gestiona les vendes d'entrades del Coliseum és una cooperativa. Ara aquí ja es plantegen els supermercats cooperatius i ecològics. S'intenta una mica incrementar l'escala".

També incideix, en la necessitat que hi hagi "una mica més de consens entre les esquerres, Barcelona en Comú i la CUP, però també ERC, per tal municipalitzar fonts estratègiques de riquesa urbana, com ara Aigües de Barcelona. Calen mobilitzacions polítiques, socials i econòmiques per un model pel bé comú i això vol dir municipalitzacions de sectors estratègics, comunalitzacions, com són Can Batlló o l'Ateneu de 9 Barris, i cooperativitzacions. A més a més, caldria un debat amb el petit teixit productiu de la ciutat, amb el comerç, que hauria d'estar a favor d' aquest model econòmic. Hi ha molts comerços que tanquen sistemàticament per factors com Amazon. Estem en un combat de democràcia econòmica i hem de generar aliances entre l'economia local, arrelada al territori i més o menys democràtica".

L'impuls públic

Els darrers anys hi ha hagut un clar salt endavant en l'aposta de diverses administracions per l'economia social i solidària o, almenys, el cooperativisme. Van començar els anomenats ajuntaments del canvi, amb Barcelona, Badalona o Sabadell, com a paradigmes, però també ho ha fet la Generalitat de Catalunya, amb la creació dels Ateneus Cooperatius, espais que contribueixen justament a la creació de noves cooperatives arreu del Principat. Per a Miró, aquest canvi és conseqüència de diversos factors, com la crisi econòmica i la major resistència de les cooperatives a destruir llocs de treball, la irrupció de noves candidatures municipalistes, els nous moviments socials, com el 15-M, i també per la pressió de l'economia social i solidària.

"És la primera vegada que a Catalunya es fan una sèrie de polítiques públiques de promoció de l'economia social i solidària, que ni tan sols estan reconegudes per llei, perquè encara no hi ha una llei pròpia", subratlla. "La Generalitat a través dels ateneus cooperatius fa una política de promoció público-cooperativa. Les metodologies que nosaltres demanem comencem a aplicar-se. En alguns municipis hi ha consells socials d'economia social i solidària o àmbits participats. En resum, espais on el sector pot començar a definir processos. Aquesta és la primera etapa i ara hi ha certa voluntat. Hem de recórrer aquest camí per quan sigui madur, aplicar aquesta metodologia al conjunt de l'economia".

L'economia plural, una economia de transició

"El repte per a la següent legislatura és fer l'aposta per la planificació econòmica democràtica de la ciutat", planteja Miró, per a qui en tot aquest procés és fonamental mantenir una "institucionalitat pròpia" allunyada de l'administració pública. Posa com a màxim exponent la cooperativa de serveis financers Coop 57, "l'eina de suport mutu financer més important que tenim. I no depèn de cicles polítics, depèn de la capacitat d'estalvi de la població i de la gestió democràtica d'aquest estalvi, amb la finalitat de canalitzar-lo cap a la creació de llocs de treball de l'economia social i solidària. Justament aquest ha de ser un dels objectius centrals, crear organismes independents que puguin sostenir una transformació econòmica".

El sociòleg destaca que, a diferència del que passava fa pocs anys, ara les administracions accepten que "l'economia ha de ser plural". "Quan es parla de promoció econòmica ja no només es pensa en la privada amb ànim de lucre. Se li segueix donant suport, però també s'hauria de poder donar suport a una economia pública que redistribueixi i a una economia cooperativa, comunalista o comunitària sense ànim de lucre i basada en la reciprocitat. A més a més hi hauria l'economia de les cures, que seria la quarta porta de l'economia plural".

"L'agenda econòmica urbana ha de ser unes de les prioritats de totes aquelles apostes polítiques que defensin la democratització de la ciutat. El repte [de cara a les eleccions municipals de l'any vinent] és que puguem problematitzar la qüestió econòmica davant de tots els partits i hem de tenir prou força a nivell de societat civil i moviments per fer-ho. Perquè sense un model econòmic diferent, no tindrem una ciutat diferent, tindrem una ciutat que seguirà expulsant els seus veïns. Una anticiutat. Qui penjarà banderes als balcons en una ciutat sense veïns? Hem de crear un model econòmic endogen, obert i amb unes certa capacitat de generar dinàmiques pròpies a nivell econòmic, sinó no hi ha futur", conclou.