Aquests dies Ucraïna s’emporta tots els titulars, no cal dir-ho, però les friccions entre Beijing, per una banda, i Washington i Brussel·les, per l’altra, continuen. Feliç casualitat: el periodista Rafael Poch-de-Feliu (Barcelona, 1956) va ser corresponsal tant a la Unió Soviètica i després Rússia com a la Xina, i si fa uns dies la seva intervenció a Al Rojo Vivo a La Sexta sobre la crisi ucraïnesa va ser molt ben rebuda a les xarxes socials per anar a contracorrent de la immensa majoria dels mitjans de comunicació espanyols, avui ha estat el torn de la Xina. En un entorn, això sí, més tranquil: a la sala d’actes del Casal Transformadors de Barcelona en una xerrada organitzada pel sindicat Co.Bas i que ha comptat amb la presència del cònsol general de la Xina, Zhu Jingyang.

No un enfrontament global, sinó un equilibri de forces

"Com s’explica que l’ascens de la Xina estigui provocant tantes tensions darrerament?", s’ha preguntat Poch-de-Feliu, que ha començat la seva xerrada resumint la trajectòria durant les darreres dècades de la Xina, principalment la seva integració en la globalització. El propòsit d’aquesta, al parer del periodista, era "pressionar a la Xina perquè apliqués les reformes del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), obrís els seus mercats als occidentals i acabés donant lloc a una forma de govern subaltern molt més acceptable per a Occident que el del Partit Comunista Xinés (PCX)". Ara bé, ha continuat, "no estava previst que la Xina s’escapés a aquest propòsit". La fórmula del "miracle xinés", ha explicat l’ex-corresponsal de La Vanguardia, va consistir en "utilitzar la fórmula occidental per al seu sotmetiment per enfortir-se". Com ho va aconseguir? Doncs "mantenint sobretot un control ferm de les regnes del procés".

Val a dir que ningú va protestar aleshores, ha recordat Poch-de-Feliu. "Gràcies al baix preu i alta eficàcia de la mà d’obra xinesa, els estrangers van fer extraordinaris beneficis a la ‘fàbrica del món’", ha senyalat. Però a diferència d’altres països, com el Mèxic de les maquiladoras, la Xina va aprendre i els resultats "formaran part dels manuals d’història com a exemple d’una trajectòria completament exitosa". Poch-de-Feliu ha proporcionat algunes dades. Així, "la pobresa extrema pràcticament s’ha eliminat" i "els salaris mitjans s’han multiplicat per deu en 25 anys".

L’èxit no ha estat ben entomat per tothom, com és notori, principalment pels Estats Units. "El relat ha reforçat la idea que els xinesos estan guanyant força", ha lamentat el periodista, sobretot "a partir del 2008, amb la crisis del sector FIRE (finances, segurs i sector immobiliari, per les seves sigles angleses)", que va il·luminar "els perills que conté la falta de regulació del sector financer". "La Xina va gestionar aquesta crisi molt millor, com ho va fer el 2000 amb la crisi de la bombolla digital", ha sentenciat.

Tot plegat ha obligat al país asiàtic, com bé sap el lector, a desenvolupar en els darrers anys estratègies pròpies per defensar-se. "La Xina no busca un desafiament global als Estats Units, sinó equilibrar la correlació de forces, sobretot al seu pati darrere, per dissuadir qualsevol forma d’enfrontament allà", ha afirmat Poch-de-Feliu al parlar dels desenvolupaments en tecnologia militar, en particular aeronaval. L’objectiu és que "si els americans es decidissin a creuar el llindar de la violència es podrien trencar les dents".

Trencar l'encerclament

Des del 2008 la situació no ha fet més que empitjorar, amb "la retirada dels EUA dels acords contra el canvi climàtic i la gestió de la pandèmia en Occident en general, en comparació no només amb la Xina, sinó amb el conjunt d’Àsia oriental". La resposta, ha dit Poch-de-Feliu, "ha estat una granissada de bases militars" que envolten el país. "La qual cosa explica per què Rússia i la Xina tenen sintonia almenys en aquest aspecte", ha observat.

També per aquest motiu el president xinès, Xi Jinping, ha pogut allunyar-se de la prudència recomanada per dirigents anteriors i reforçar el poder de la figura del secretari general del PCX "davant l’evidència del que se’ls hi ve a sobre, per tenir les regnes de la política més fermament agafades". "La direcció xinesa s’ha posat el cinturó de seguretat, venen temps difícils i cal posar-se a punt", ha comentat.

Una altra manera, potser la principal, de trencar l’encerclament, ha estat "una estratègia ambiciosa", igualment amb molt de ressò als mitjans de comunicació: la Nova Ruta de la Seda. Aquesta busca "integrar al 70% de la humanitat, econòmicament i comercial". Amb ella, es complicaria "l’encerclament a una nació que, sense ser membre d’aliances polítiques o militars, és soci de totes elles" i, a més, "desplaçaria l’eix de l’Atlàntic al Pacífic". Washington fa servir contra la Xina "el vell modus operandi de la guerra freda contra l’URSS sense comprendre que Xina no és l’URSS i a més comet l’enorme error de promoure una aliança entre Rússia i la Xina" amb les seves polítiques cap a totes dues potències.

Com a exemples d’aquest modus operandi, Poch-de-Feliu ha mencionat la nova estratègia militar a Oceania dels Estats Units, el Regne Unit i Austràlia (AUKUS), els atacs informàtics contra empreses xineses –que també ocorren, "però només ens assabentem quan es parla de Rússia o la Xina, però la realitat és que aquests són una pràctica generalitzada dels EUA en la qual són líders", ha puntualitzat– o la promoció de moviments separatistes a Hong Kong i el Xinjiang, o els intents per limitar la presència de mitjans de comunicació i empreses tecnològiques xineses, entre d’altres.

Diplomàcia com a forma d’art

La resposta de Beijing ha estat desplegar un ventall de mesures amb la finalitat de "complicar la formació d’un front únic contra ells, reduint tot el possible tots els conflictes i plets amb la Unió Europea i el Japó, i separar-los dels EUA". D’aquesta estratègia formen part "l’acord d’inversions del 2020 amb la Unió Europea" o "accelerar la integració econòmica a Àsia oriental, la qual cosa s’aconseguí el novembre del 2020". Alhora, la Xina tracta de "treure el major rendiment de la cooperació industrial i tecnològica" amb els estats BRICS –grup del qual formen part, a banda de la Xina, el Brasil, Rússia, l’Índia i Sud-àfrica–, de manera que "es redueixi la dependència del dòlar i s’esmorteixi la guerra financera, promovent alternatives al sistema econòmic" occidental.

El conjunt, ha observat Poch-de-Feliu, es "gairebé una obra d’art" i "obliga a reconèixer la qualitat de la diplomàcia xinesa, independent de com se la jutgi". "Jo crec que això ho reconeixen fins i tot els enemics de la Xina i per això li tenen por", ha afegit.

L'autor de La actualidad de China: un mundo en crisis, una sociedad en gestación (Crítica, 2009) ha criticat "la idea que el conflicte amb la Xina es inevitable", condensada en l’expressió ‘La trampa de Tucídides’, que ha titllat de "poc menys que un tòpic" que impedeix resoldre de manera conjunta els reptes del segle XXI i és una mostra "d’una mentalitat que segueix ancorada" en una mena de "prehistòria intel·lectual". El problema, en la seva opinió, es troba aquí i no a la Xina: "L’actitud ortodoxa occidental davant de l’ascens xinès condueix al conflicte amb la Xina" i no a l’inrevés.

Segons l’ex-corresponsal, "la Xina és una civilització antiga, de la que es poden aprendre moltes coses", ja que el seu estatut com a gran potència no és una novetat: "La Xina ja va ser en el passat primera potència mundial", i això "inclou l’ensenyament dels fracassos, les humiliacions i derrotes que en el passat la van descavalcar de la primera posició". Malgrat tot els seus problemes, que no són pocs ni passen desapercebuts al públic general –com la situació dels uigurs o la rigidesa del seu sistema polític–, Poch-de-Feliu ha destacat com "no obstant té la capacitat de filtrar quadres en una meritocràcia ben entesa". "És molt difícil que un alt càrrec sigui un mediocre i un incompetent", ha constatat al senyalar que els seus dirigents "han estat objecte d’escrutini al llarg de tota la seva trajectòria".