La salut mental està en primer pla, i la falta de recursos per atendre'n les necessitats creixents, també. El malestar emocional ha augmentat en els últims anys, sobretot en els adolescents. "Estem demanant a la gent jove que s'adapti al canvi de manera massa ràpida", analitza Marc Ferrer, cap d'Hospitalització del Servei de Psiquiatria de Vall d'Hebron.

El 2022, més d'una quarta part dels adolescents catalans d'entre 12 i 18 anys (26,8%) s'havien autolesionat almenys una vegada i un 43,4% havia tingut pensaments suïcides.

La immediatesa en què vivim, alimentada per la tecnologia i les xarxes socials, han contribuït a una "desregulació emocional" davant la qual el cervell dels adolescents encara no té eines.

"Hem pensat molt en nosaltres i hem pensat, amb cervell adult, que els hi podíem donar mòbils, que els podíem exigir, que els nostres fills podrien ser supergenis als 13 o 14 anys... Penso que els hem fet créixer massa ràpid", resumeix el psiquiatra.

L'Hospital Vall d'Hebron va obrir fa poc més de mig any una planta d'hospitalització psiquiàtrica infantojuvenil, inexistent fins ara a Barcelona, on afronten bona part d'aquests casos que, segons Ferrer, amb una bona prevenció no es complicarien tant. Per sort, apunta que en els últims anys s'ha fet molta feina i ara ja hi ha més recursos.

En els últims anys hi ha hagut un empitjorament de la salut mental, sobretot en els adolescents. Com hem arribat fins aquí?

Crec que cal fer autocrítica. És lògic pensar que els infants i adolescents no necessiten tanta ajuda, perquè són feliços, ets jove, no et preocupes de tantes coses... Però això no és ben bé així. Segurament per l'evolució de com vivim, els recursos que potser en algun moment eren suficients, en molt poc temps ja no ho són. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ja ho alertava el 2010. Hi ha uns gaps espectaculars entre les necessitats i els serveis.

Quins són els principals casos que ateneu a la planta pediàtrica?

Casos que no haurien d'ingressar perquè hi hauria d'haver recursos per evitar-ho. Però en el moment que arriben, ho hem de fer. Casos lligats a la desregulació emocional i que en alguns casos fan temptatives, autolesions, verbalitzen idees de mort. Els ingressem perquè hi ha un risc de nova temptativa, perquè hi ha una claudicació de l'entorn, perquè a vegades hi pot haver-hi simptomatologia depressiva greu. O a vegades desenvolupen problemes alimentaris, que sí que pot ser una urgència mèdica. Els casos que haurien de ser clàssicament d'ingrés en salut mental, una esquizofrènia, un primer episodi psicòtic, un trastorn bipolar, que són poc freqüents en aquesta edat però també n'hi ha, representen un percentatge petit.

I què s'hauria de fer per evitar-ho?

Reforçar programes preventius. Salut s'ha posat molt les piles i s'estan creant moltíssims programes. Hi ha tota una sèrie de recursos que s'han engegat en un període de temps curtíssim, d'uns cinc anys, en el qual tot està clarament orientat a la prevenció, a evitar que aquests nois i noies s'acabin complicant tant com ho estan fent ara. El fet que les escoles incorporin assignatures d'educació emocional o d'ús adequat de les xarxes socials, això són mesures que, des del meu punt de vista, poden ser eficaces. Es va una mica tard, però sentim que amb tots aquests recursos es pot compensar una mica.

Heu adaptat l'abordatge psiquiàtric per a aquests casos?

La veritat és que fem el que podem. Perquè nosaltres ja rebem el problema, arribem a la part final. Quan ja hi hagut un intent de suïcidi, diverses autolesions, una situació bastant evolucionada, un síndrome depressiu... Intentem educar-los.

Com ho feu?

Tenim una feina que és tractar la psicopatologia, la simptomatologia depressiva, el que hi hagi, i després començar a fer un treball psicoterapèutic o continuar el que s'està fent als recursos ambulatoris. La nostra idea és fer ingressos el més breus possible, perquè els estàs traient del seu entorn. Pot ser que es generin dependències. És una planta on els cuidem molt, no fem contencions mecàniques, tenim solucions tecnològiques per poder treballar amb ells. Això és agradable. Però la nostra idea és ingressar al mínim temps possible i després poder engegar programes específics de reeducació emocional a nivell ambulatori. L'ideal és que no els haguéssim de fer nosaltres, però ho fem també per reforçar la primària, que està supersaturada.

Els adults també estem malament?

Tot ha anat molt ràpid. Tots fem mil coses. Els adults tindrem hipertensió arterial, tindrem factors de risc de mort cardiovascular, però possiblement a nivell mental tenim més estratègies per dir 'després ja me n'ocupo'.

Per què veiem xifres tan esgarrifoses com que els intents de suïcidi en noies han pujat un 195%? 

La manca de resposta fa que segurament moltes patologies que es podrien haver parat abans no es paren. Llavors, els veiem en situacions una mica ja més avançades o massa avançades. Són problemes que tenen causes diverses, entre les quals, la pròpia biologia: és una conjunció entre variables biològiques i variables ambientals.

I què és el que ha canviat?

Com que les variables biològiques hi han estat sempre, el que han canviat són les ambientals. Té molt a veure amb la rapidesa. És a dir, estem demanant a la gent jove que s'adapti al canvi de manera massa ràpida. Que s'adapti molt ràpid a canvis que s'esdevenen també molt ràpids. I el cervell d'un infant, si alguna cosa el caracteritza, és que té importants limitacions a l'hora de fer el que els adults més o menys podem fer, allò de 'para i pensa', 'analitza, no et precipitis'. Davant d'això, és més habitual que es desbordin i que tinguin aquesta clínica de desbordament emocional, neguit, crisis d'ansietat...

Quins són aquests canvis ràpids?

Evidentment molt relacionats amb el sistema que utilitzem ara per comunicar-nos. Primer internet, que jo crec que hi ha un abans i un després, i després amb les primeres xarxes socials. De fet, hi ha estudis amb Facebook on el fet de tenir molts contactes s'associava a la presència de majors indicadors d'estrès. És a dir, tenir molts contactes no és bo. És millor tenir-ne pocs i bons, que és el que sempre hem tingut.

I això què provoca?

L'adolescent vol estar pendent de tot, vol que no se li escapi res. I estar pendent de tota aquesta quantitat de persones és molt difícil. És estressant per nosaltres, imagina't, per un cervell poc madur, amb poca capacitat per dir, 'bueno, no passa res si se m'escapa alguna cosa'. I si li sumes el fet que qualsevol adolescent vol tenir èxit, vol reconeixement ràpid... El cervell d'un adolescent va en base a objectius immediats.

Quin efecte produeixen les xarxes sobre el seu cervell?

Les xarxes socials representen la immediatesa amb el premi. Si jo penjo una foto, rapidíssimament aquella persona que jo vull que em doni el like me'l donarà. És un xut directe de dopamina, és com una droga. També em pot castigar. Amb un comentari negatiu, amb un silenci. Això a mi em genera una emoció negativa, a un adolescent també, però jo tinc aquesta capacitat que et deia de relativitzar les coses, que un adolescent biològicament no té. Tot això t'ho estic plantejant des d'un enfoc d'una persona jove sana. Però posa-hi ara una persona jove que ja de base té problemes de regulació emocional, que és depressiva, que té ansietat. Tot això té un impacte encara major. Jo crec que aquest és el context en el qual entenem el per què del que veiem, tant a urgències com fins i tot a l'hospitalització, que són problemes de regulació de l'ànim. Quadres depressius, quadres ansiosos, conductes autolesives, temptatives de suïcidi, impulsives... 

O sigui, les xarxes socials serien el principal factor que ha canviat.

Sí. Des d'una visió molt simplista, la part positiva és dopamina. Per què la gent jove s'enganxa més a les drogues? Amb un cervell immadur, li donen una eina molt eficaç per gestionar el malestar, per fer una cosa que normalment li costa. Les xarxes funcionen com una droga. És a dir, jo em trobo malament, tinc dubtes... penjo una foto, rebo likes, dopamina, plaer, i automàticament el meu dubte, la meva emoció negativa, ja l'he calmada, saps? Però a vegades es gira la truita.

I com es relaciona aquest malestar amb les autolesions?

Les autolesions són un mecanisme per regular les emocions negatives. Funciona molt bé. Si jo tinc una frustració, tinc un malestar, em tallo, em cremo amb una cigarreta... Pot ser que allò em doni plaer, em serveixi per desconnectar i automàticament dius, això em serveix, ho aniré repetint. Llavors ens arriben molts nanos que s'han enganxat a això, com s'han enganxat els porros, a l'alcohol o el que sigui. Llavors, el que fem és dir, anem a buscar altres conductes que et permetin manegar aquest malestar emocional. Les xarxes socials és el mateix. És a dir, és com acabar ràpid amb el teu malestar, i a aquest cervell li has de recordar algun dia que ha de desenvolupar altres habilitats, que no passa res si no té likes.

Les autolesions tenen més incidència entre les noies que els nois. Per què?

És una qüestió d'expressió del problema: hi ha trastorns que s'expressen diferent en funció del gènere. Per exemple, els trastorns tipus Trastorns Límit de Personalitat (TLP), que tenen molt a veure amb la mala gestió de les emocions negatives, les noies els expressen més amb conductes autolesives. En canvi els nois tendeixen més al consum de tòxics o als actes violents.

A vegades es parla d'adolescents que volen "cridar l'atenció".

Sí. La depressió a l'adolescència, si ets un psiquiatre d'adults no ho saps, moltes vegades es manifesta amb irritabilitat, estant de mala llet... I llavors [un jove que s'autolesiona] pots pensar que és desafiant, que no accepta límits, que és un mal criat... Hi ha molts nois i noies que es fan autolesions de baixa intensitat que són jutjats com a crides d'atenció, amb la qual cosa se senten malament i encara empitjora més el seu malestar. L'emoció negativa, la frustració encara augmenta més.

S'interpreta des del punt de vista de l'adult.

Exacte, sempre des de la visió de l'adult. La bona notícia és que per primera vegada a Espanya, que era dels pocs països del món que quedava, hi haurà l'especialitat de psiquiatria infantil i adolescent. 

Què canviarà això?

Ajudarà sens dubte. El problema com sempre és de diners. Però nosaltres ens adonem que els nanos responen bé si tu els hi muntes uns recursos adequats. Teràpies que siguin més breus, que siguin més estructurades, que siguin més pràctiques, fins i tot gamificades, buscant el joc. Vols modificar la conducta primer i la manera de gestionar les emocions després. 

Quina relació hi ha entre conductes autolesives i suïcidi?

Les autolesions en si són una conducta molt general, però ens centrem en la que busca manegar l'emoció negativa. És a dir, estic tant al límit que em tallo, em dono un cop de cap a la paret per calmar el malestar, això és aquest tipus de conducta. Si el patiment emocional no se soluciona, i aquesta conducta ha funcionat, jo ho aniré fent, però el patiment emocional va incrementant-se. Els estudis ens diuen que a mesura que es van repetint les conductes autolesives, el risc de suïcidi augmenta moltíssim. El moment en què es passa de l'autolesió no suïcida a la suïcida, ningú el sap. 

Què s'ha de fer davant d'això?

El que s'ha de fer, evidentment, és tractar les autolesions, siguin una o diverses. Jo sempre els hi pregunto. Quan vas començar a fer això? En quin moment se't va ficar al cap l'opció de tallar-te? A vegades oblidem les preguntes tan lògiques. M'agrada ser molt curiós i preguntar-los coses d'aquestes. I em diuen 'sí, me'n recordo, tal s'autolesionava i un dia estava molt agobiat i vaig dir ho provaré'. I així comença. A vegades parles amb ells i es desactiva. Però quan tu detectes que hi ha certa consolidació en la conducta, s'ha d'intervenir el més aviat possible.

Hi ha un efecte contagi?

Sí, potser hi ha efecte contagi, moda... Això ha passat tota la vida. Els adolescents són molt gregaris. L'adolescència és la crisi de la identitat, i el primer que fas és fer el que fa l'altre. Si l'altre s'autolesiona i està patint i va bé, a mi també m'anirà bé.

Quins serien els senyals d'alarma per saber que un adolescent està passant per un mal moment?

La lesió, la conducta, el consum de tòxics... L'element clau és el funcionament. Si el teu fill té els seus problemes i té la seva crisi identitària, però les notes van bé, no hi ha hagut una davallada, les relacions amb els seus iguals van bé, no s'ha tancat a casa sense voler veure ningú, la relació amb tu no es deteriora més del que es deteriora habitualment... Si tu observes canvis, has de preguntar, has de demanar ajuda. Sobretot els pares, el que hem de fer és intentar no fotre la pota. Jo sempre recomano aquella actitud de no saber, de dir que no en tinc ni idea del que t'està passant. Pel que veig, dedueixo que no et trobes bé, puc ajudar amb alguna cosa? Amb aquesta actitud sempre tens més possibilitats que puguin compartir alguna cosa.

Hem anat tard, com a adults?

Hem estat massa egoistes. Hem pensat molt en nosaltres i hem pensat, un altre cop, en cervell adult, que els hi podíem donar mòbils, que els podíem exigir, que els nostres fills podrien ser supergenis als 13 o 14 anys... Penso que els hem fet créixer massa ràpid. Els nens de la classe de la meva filla ja tenen 13 anys, i penses, uau, és que ja ni juguen, no hi ha espai pel joc. A vegades els nens juguen de manera clandestina, sense que els altres ho sàpiguen. El problema no són ells: ells s'ho troben. Per això parlo d'egoisme, perquè hem dedicat poc temps als nostres fills, ens hem dedicat massa a nosaltres. En aquest sentit, el que hem de fer és analitzar el problema, que el tenim ben delimitat, i fer coses.

I més enllà de l'abordatge purament mèdic, hi haurà d'haver canvis com a societat?

Jo sempre dic que nosaltres ens hem d'adaptar a ells, no a ells a nosaltres. I hem de pensar quines necessitats tenen a nivell de salut, en aquest cas mental i física, que van de la mà. Programes a les escoles, treballar més amb valors... Jo crec que això ens porta sempre als que governen i als que fan la distribució del pressupost. S'ha d'invertir en salut i en educació.