Les platges de Catalunya estan en regressió. El litoral català cada cop compta amb menys metres per posar la tovallola, i no és difícil veure intervencions en alguns punts a cop d’excavadora per abocar-hi sediments. La desaparició progressiva d’aquest medi natural no només tindrà un efecte negatiu en el nostre gaudi del mar i el sol, sinó també en tota la indústria generada entorn el turisme, en els 70 municipis catalans amb façana marítima, en el paisatge i en la biodiversitat costanera de Catalunya.

"Més d’un 50% de les platges estan retrocedint", afirma José A. Jiménez, catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya en l’àmbit de l'Enginyeria i Gestió costanera. Segons aquest expert, encara que hi hagi platges que estan guanyant una mica de terreny, hi ha més costa que recula que la que avança: "Si ajuntéssim tota la sorra de totes les platges catalanes en una de sola, aquesta estaria perdent mig metre cada any", explica, un valor que en deu anys equivaldrà a cinc metres de pèrdua de platja.

Durant els darrers anys, els episodis de fortes tempestes com el que van generar el Glòria o la Filomena han deixat imatges de platges mossegades per l’onatge i l’aigua entrant directa als passejos marítims. Per contra, el primer mal de cap per a les platges no és l’augment de temperatures, els episodis meteorològics extrems o l’augment del mar: "Si no hi hagués canvi climàtic, em temo que les platges retrocedirien igual", explica Josep Pintor, doctor en Geografia de la Universitat de Barcelona i professor a la Universitat de Girona (UdG), tot i que apunta que aquests fenòmens no faran més que agreujar el problema.

Falta de sediments

Això no vol dir, però, que la humanitat no hi tingui res a veure, sinó tot el contrari. Qui realment està furtant al litoral els metres de sorra no és el mar, sinó els embassaments que retenen l’aigua dels rius aigües amunt, i que també s’estan quedant gran part dels sediments. "Els càlculs que s’han fet amb el Delta de l’Ebre indiquen que d'ençà que es van construir els embassaments de Mequinensa, Riba-Roja i Flix, el riu ha perdut en el seu tram final al voltant del 95% dels sediments", explica Pintor.

L’altra transformació antròpica és la urbanització del litoral: "A una platja hi tenim una zona submergida, una d’emergida i una zona dunar. Quan hi ha tempesta i és època d’erosió, augmenta la zona submergida", explica Carla Garcia, doctora i investigadora de la Universitat de Girona. Per tant, les platges són sistemes dinàmics, que s’endinsen cap al mar uns metres quan guanyen sediments o reculen d’altres quan en falten. Això, però, ja no és possible a la gran majoria de la costa catalana: "Si retirem les dunes i hi posem una urbanització, alterem la zona del litoral activa i l’erosió ja no es pot recuperar amb la mateixa flexibilitat".

Gran part del litoral català està cobert per passejos marítims, ports esportius, dics, espigons i grans infraestructures que han malmès la resiliència del litoral. "El 60% de la costa catalana està rigiditzada. Si la platja no pot retrocedir perquè es troba amb una barrera, ens quedarem amb un litoral de pedres i esculleres", diu Jiménez. En aquesta situació es troben en especial les platges urbanes, com la de la Barceloneta a Barcelona o la de S’Abanell, a Blanes.

Les dunes, un reservori de sorra

Per aquest motiu, Garcia recorda la importància de preservar les dunes de les platges catalanes que, a banda d’un punt ric en biodiversitat, són un element fonamental per permetre el cicle natural de la platja: "Les dunes són reservoris de sorra, indica. El Laboratori d’Anàlisi i Gestió del Paisatge de la UdG comptabilitza 187 dunes de les quals, tal com apunta Garcia, la gran majoria no estan protegides: "A més, les que ho estan, no se’n respecta la protecció. I no hi ha cap normativa ni cap línia general pel que fa a la restauració dunar", sobretot pel que fa a càmpings situats al litoral. Cita els exemples de males praxis de càmpings al Golf de Roses, com el de la Ballena Alegre, o el de la Gavina, a Creixell (Tarragonès): "Els càmpings mouen molts diners i els ajuntaments no s’atreveixen a collar-los".

A la limitació física de la platja se li suma que espigons i ports esportius interrompen els corrents marítims que distribueixen la sorra per tot el litoral: "A Catalunya, hi ha 47 ports, un a cada 12 quilòmetres. Tots aquests obstacles limiten el transport d’aquesta sorra", afegeix Pintor. Per a Jiménez, un bon exemple d’aquest fenomen és el Masnou, al Maresme, amb una platja dividida pel seu port: "Per sobre d’aquest no t’assabentes de l’erosió. En canvi, per sota, gairebé no hi ha sorra", on fins i tot l’onatge ha obligat a interrompre la circulació del tren. "Les platges també tenen la funció de protegir-nos del mar", apunta.

Renaturalització de la platja

Davant d’aquest fenomen, l’administració pública està optant per diverses estratègies segons les condicions de cada platja. Una d’elles és l’abocament de sorra al mateix litoral, el que es fa sobretot allà on la urbanització de primera línia de mar fa descartar altres solucions: "Un exemple és Lloret de Mar, on hi ha un passeig marítim i tot el poble depèn del turisme que genera la platja", explica Jiménez. Aquesta via ha estat criticada pels grans costos que genera i la seva curta vida, però aquest professional la defensa en aquests casos, tot i que creu que s’hauria de sostenir en el temps: "Un riu aporta amb riuades sediments mínim tres cops l’any. Doncs l’alimentació de sorra hauria de fer el mateix. Però hi ha gent que ho veu com tirar diners al mar".

L’altra alternativa se situa aigües amunt, als embassaments, on alguns experts ja pensen en maneres d’afavorir que els sediments traspassin el mur direcció als deltes: "Fins i tot s’ha parlat de fer explosions controlades al fons dels embassaments per després obrir comportes i permetre el seu flux natural", explica Garcia, qui també apunta al fet que falten estudis i experiències comparades. Pintor afegeix que els canvis que s’han viscut lluny de la costa en els darrers anys també influencien les platges: "El canvi paisatgístic a les muntanyes, amb l’abandonament de l’agricultura per l’èxode rural i l’expansió dels boscos, també influeix a la costa, ja que els arbres eviten que es transportin més sediments".

L’última via de treball és aquella que aposta per la renaturalització de les platges, evitant la urbanització del litoral i permetent l’autoregulació del sistema. Aquesta és una de les vies per les quals ha optat el Ministeri per a la Transició Ecològica al Delta de l’Ebre, un dels punts més sensibles de Catalunya, comprant els camps més vulnerables al retrocés de la platja per permetre que el litoral faci la seva pròpia evolució. També a Tossa de Mar, on l’ajuntament està començant a retirar dics i murs que hi havia a les platges del seu terme. "Es van fent intervencions de petita cirurgia", diu Pinto.

Aquestes són les vies possibles per a un retrocés que afectarà el 44% de la població que viu a la costa, un territori que només representa el 6,7% de tota Catalunya, però que acull quasi la meitat dels residents. La sorra i, en especial, les dunes també són la casa de plantes protegides, com l’Ecium arenarium o la Junisperus phoenicea -la Savina comuna-, que com apunta Carla Garcia només es troba a la Platja Llarga de Tarragona, i fins i tot alguns ocells com el corriol camanegre. I, tal com afegeix Jiménez, l’administració també haurà de veure com salvaguardar un sector turístic basat en la platja: "Si les platges són necessàries per suportar un 11% del PIB català el problema és encara més greu".