Cada vot compta. L'escenari del 28-A es pot definir per la hiperfragmentació del vot. Amb cinc formacions polítiques en l'àmbit estatal capaces d'obtenir representació en gairebé totes les províncies, i tenint en compte aquells llocs en els quals existeixen partits territorials que també arribaran al Parlament, la pugna electoral es donarà escó a escó.

En aquelles grans províncies que aporten un bon nombre de diputats, la representació dels partits majoritaris està pràcticament garantida. Però també estan aquells territoris petits, províncies en les quals es juguen entre dos i cinc escons. És aquí on es lliura una de les batalles més renyides i importants d'aquestes eleccions, perquè no tots els partits aconseguiran treure-hi diputats.

La politòloga de la Universitat Complutense de Madrid i analista política Marina Pla destaca en aquest sentit que a Espanya 19 províncies “poc poblades (de 2 a 4 escons) atresoren 66 escons, fet que suposa una sobrerrepresentació en termes de ràtio vots/escó d'aquests territoris. Si sumem les altres 7 que atresoren 5 escons cadascuna, aconseguim ja els 101 escons (de 350) de les circumscripcions petites”, és a dir, un terç dels representants que componen el Congrés.

A Conca, Guadalajara, Osca, Palència, Segòvia, Terol, Zamora i Àvila es juguen 3 escons. Salamanca, Ourense, Lugo, Lleida, León, La Rioja, Càceres, Burgos, Araba i Albacete aporten 4 diputats cadascuna. Es disputen 5 escons a Valladolid, Navarra, Jaén, Huelva, Ciudad Real, Castelló i Cantàbria.

“En aquestes eleccions és fonamental la gran fragmentació del vot, que farà que en moltes circumscripcions petites fins a dues o tres del que podríem denominar “grans partits” es quedin sense representació, malgrat sumar un nombre significatiu de vots. A més, la poca fidelitat de vot i la diferent implantació dels partits segons la circumscripció faran que en algunes províncies el tercer escó vagi a parar a un partit i en unes altres, a un altre”, explica la politòloga.

En aquest context, afegeix Pla, “no és tan important quin partit es fa, per exemple, amb el primer, segon o tercer lloc en nombre de vots totals, sinó la capacitat d'un determinat partit per disputar el vot en les circumscripcions petites”. La irrupció de Podemos i Ciutadans a les eleccions de 2015 i 2016 ja va avançar la importància de garantir-se representació a les petites províncies.

Els de Pablo Iglesias i els d'Albert Rivera van competir pels últims escons en la majoria dels territoris, i va ser Podem el que es va emportar el nombre més gran de diputats. En aquests comicis, aquesta pugna ha canviat, i pot ser molt més disputada per la correlació de forces que pronostiquen les enquestes i per la irrupció de Vox en l'escenari electoral.

Si el PSOE i el PP finalment es reparteixen els dos o tres primers escons d'aquestes províncies, com apunten els estudis demoscòpics, els últims poden anar a parar fins a tres formacions diferents, condicionant en gran manera el resultat definitiu dels comicis, ja que no fer-se amb representació en aquests territoris pot suposar una patacada per als partits.

Els partits mobilitzen els seus apoderats

En aquest context, les formacions ja han començat a mobilitzar els seus recursos per liderar la pugna de les petites províncies. A més de la batalla que es dóna abans dels comicis, la més important (mítings, actes de campanya, inclusió en els programes de mesures per a afavorir el desenvolupament de les zones rurals…), les formacions no s'obliden que durant la jornada electoral no poden deixar de vigilar aquesta pugna. Això cobra sentit a través d'apoderats i interventors.

Aquestes persones, designades pels representants de cada candidatura, seran les encarregades de vigilar el bon funcionament de la jornada electoral des de les seves formacions. Tenen accés als col·legis electorals i a les taules on presidents i vocals duen a terme el desenvolupament dels comicis. Entre les seves facultats estan les d'examinar el desenvolupament de les operacions de vot i escrutini, formular reclamacions i protestes, demanar certificats previstos en la legislació electoral (com l'acta de constitució d'una taula) o participar en les deliberacions dels membres de la taula, amb veu, però sense vot.

Els partits ja s'han bolcat en la designació d'interventors i apoderats, que es constitueixen de forma voluntària i que, igual que els membres de les meses electorals, tenen dret a un permís retribuït durant la jornada de votació. Cada partit controla les seves xifres internes en aquest sentit, i les formacions del denominat bipartidisme (PSOE i PP) compten amb un gran nombre de voluntaris entre les seves files, donada la seva implantació territorial històrica.

Els socialistes asseguren disposar d'apoderats en més del 90% de les meses electorals, encara que on també admeten tenir certes dificultats per a trobar-los és a les zones de l'interior de Catalunya i d'Euskadi, taules que solen tenir pocs electors. El PSOE té a més la tradició, que va ser ideada per Alfonso Guerra, de triar un nombre de taules representatives per tota Espanya i demanar-los als seus apoderats que facilitin amb urgència el recompte de les cent primeres paperetes.

Aquestes dades se centralitzen en la seu federal del carrer Ferraz i la direcció del partit sol saber abans de les nou de la nit com serà el resultat final. En l'etapa de Guerra, estava estesa la certesa que amb aquestes dades el llavors secretari d'Organització del PSOE encertava els resultats finals amb bastant precisió, tot i que la volatilitat i la hiperfragmentació del vot en l'escenari actual redueix bastant la precisió d'aquesta operació.

Al PP asseguren comptar amb 80.000 apoderats, i estan presents en la majoria de les meses electorals. Els partits amb menys història allunyen, de moment, les seves xifres de les del bipartidisme. A Cs compten, segons els seus propis càlculs, amb 17.000 apoderats, mentre que a Podemos asseguren tenir garantida la representació d'apoderats i interventors en la majoria de les meses electorals, encara que admeten que en aquests comicis ha estat més complex que en uns altres, pel fet que les eleccions no estaven planificades i que després de les generals també se celebren comicis municipals, autonòmiques i europeus.

En definitiva, resumeix Pla, “la guerra pel tercer escó de les circumscripcions petites serà molt aferrissada, encara que alguns partits ja han assumit que la seva lluita és la de conservar posicions en aquelles circumscripcions grans on es van fer fortes el 2016”.