La Maria té 27 anys i viu en un pis compartit al barri barceloní de les Corts, just per sota del Camp Nou. Paga 515 euros al mes per una habitació doble, sense comptar les despeses d'aigua, llum, gas i Internet. Abans de poder-s'hi instal·lar fa un any i mig amb dues companyes, va haver d'avançar dos mesos de fiança i presentar un contracte laboral i la seva darrera nòmina. El lloguer total del pis puja fins a 1.545 euros, una xifra considerablement superior al preu mitjà dels contractes signats en aquesta zona en el segon trimestre de 2024 (1.339,98 euros).

"No vam tenir massa més opció, els preus eren similars a tota Barcelona. Si el pis era més econòmic, venia sense mobles. Es va ajustar a les nostres necessitats, però amb aquest cost ens agradaria viure en una part més cèntrica, cap a l'Eixample", explica a Públic. Encara que la jove periodista considera que ha tingut sort perquè el pis està "molt bé", admet que dedica un 30% de la nòmina només al lloguer d'una habitació, un percentatge que considera "gairebé excessiu". 

La Maria somia amb viure sola o compartir pis només amb una altra persona, però és conscient que, ara per ara, no ho pot assumir si es vol quedar a la ciutat. I encara menys en un context en què els preus dels aliments i els carburants també estan disparats. Al final, les despeses en necessitats bàsiques com l'habitatge i el menjar li impedeixen fer plans de futur. "De moment, no em plantejo ser mare; ara no m'ho puc permetre", confessa.

Ella és només un exemple d'una realitat generalitzada a la capital catalana, una gran metròpolis que expulsa els seus habitants per culpa de l'especulació immobiliària i la massificació turística. Una bomba de rellotgeria que pot esclatar si no s'impulsen polítiques efectives per garantir el dret universal a l'habitatge, abordant de manera decidida els abusos del lloguer per habitacions i el de temporada. En aquest context, les protestes no s'han fet esperar: sota el lema "S'ha acabat: Abaixem els lloguers", el moviment per l'habitatge ha convocat aquest dissabte 23 una manifestació que s'espera molt multitudinària a la plaça Universitat de Barcelona.

Sales d'estar reconvertides en habitacions

El cas de l'Elie no és gaire diferent del de la Maria: té 31 anys i comparteix pis amb quatre noies més ―al principi, desconegudes― des de fa un any. El domicili, d'aquells antics, amb sostres altíssims, es troba a Rocafort, a l'Eixample de Barcelona. El preu és de 2.500 euros i l'Elie paga poc menys d'una cinquena part del total: 500 euros al mes per una habitació doble amb despeses incloses. Segons les darreres dades de la Generalitat, el preu mitjà dels contractes signats entre abril i juny de 2024 en aquest districte de Barcelona era de 1.258,17 euros. "Hi ha bon ambient a casa, però tinc ganes de viure sol o amb la meva parella. Hi ha companyes que paguen més que jo", assevera.

Aquest pis, tanmateix, té una peculiaritat: no té sala d'estar. Però no perquè estigués dissenyat així des de l'inici, sinó perquè els propietaris la van convertir en una altra habitació per treure més rèdit amb el lloguer. "Vull canviar, però el salari actual em limita bastant. No puc estalviar perquè destino una tercera part de les meves nòmines a l'habitatge i cada dos per tres sorgeixen imprevistos. Voldria buscar un altre pis amb menjador, més acollidor, però igualment l'hauria de subarrendar", admet.

L'Elie és cambrer i cocteler en dos locals diferents del centre de Barcelona. Sap que si s'allunyés de la zona trobaria quelcom més barat, però també valora el seu temps perquè treballa de matins i de nits. "A Montgat o a Terrassa també pagaria 900 euros per un pis i marxar a dues hores no em val la pena. La comoditat té un preu i ja no tinc 22 anys", afegeix.

Actualment, trobar pis s'ha convertit en una veritable odissea, marcada pels preus desorbitats dels lloguers i les exigències de les immobiliàries o dels propietaris. El jove explica que només li van demanar un mes de fiança i que el van incloure en el contracte, encara que sovint és un acord "aparaulat". "Jo em presento amb nòmines i un bon aval, la meva germana. Imagina't algú que no tingui la meva sort", lamenta. Durant el temps que va dedicar a buscar habitatge, es va trobar amb situacions surrealistes: recorda un pis amb una càmera instal·lada al portal perquè la propietària pogués vigilar l'entrada. Les visites no estaven permeses a partir de les deu del vespre.

Viure lluny dels lloguers disparats

La Cristina (nom fictici a petició de la font) és una jove que viu sense contracte. S'ha instal·lat en una habitació a Camp de l'Arpa per 300 euros amb despeses incloses. És un preu assequible perquè l'habitatge està subjecte a una renda antiga. Ella va trobar aquesta oferta gràcies al boca-orella, però anteriorment, si volia que tots els tràmits fossin reglats, no trobava estances "decents" per sota de 400 euros. "Hi ha estudis per 700 o 800 euros i habitacions més barates, però són petites o no tenen llum", explica.

Treballant com a autònoma en càterings o com a monitora, no disposa d'un contracte laboral que acrediti ingressos mensuals fixos. Aquesta situació li ha generat greus dificultats per accedir a un habitatge, ja que sovint és un requisit indispensable. A la Cristina no li interessa la vida rutinària, té projectes personals relacionats amb l'esport i el surf.

Afortunadament, després de molta recerca, ha trobat un pis compartit amb tres persones en una urbanització al Garraf, prop de la platja i de la muntanya. "Per un preu similar tinc més qualitat de vida. Tot i això, no tothom té la sort de poder marxar fora, hi ha molts joves lligats a Barcelona o que no es poden arriscar a fer tard cada dia a causa de la Renfe", conclou.