Són quarts de deu del matí quan surto de casa i trepitjo el carrer per primer cop en 96 hores. Pràcticament no hi passen cotxes. Tampoc hi ha quasi ningú a les voreres. Els carrets de compra són un equipament gairebé imprescindible dels pocs vianants amb els que em creuo. El forn, habitualment ple de gent, tot just té dues persones fent-hi cua, que es mantenen a uns dos metres de distància. Una d’elles porta mascareta. L’escena, la primera escena que processo, no té absolutament res a veure amb el que hi passava una setmana enrere. Aleshores, el carrer Barcelona tenia un trànsit important, l’anar i venir de persones a peu era constant i el gruix dels comerços restaven oberts. Com a la resta del país, la vida a l’espai públic de Sant Vicenç dels Horts s’ha capgirat completament arran del confinament pel coronavirus.

Dijous no és un dia més en la rutina del municipi. Des de fa dècades acull el mercat setmanal, anomenat popularment jueves. M’apropo a la carretera de Sant Boi, on cada set dies desenes de parades ocupen centenars de metres de l’espai i milers de vicentins s’hi passegen per badar, remenar i comprar-hi fonamentalment roba. Però no vivim un moment precisament rutinari. El passat divendres, l’Ajuntament va decretar el tancament del mercat, una decisió que s’ha repetit arreu i que ha deixat en una situació especialment complicada el col·lectiu de venedors ambulants, format majoritàriament per treballadors autònoms.

No, avui no hi ha parades, sinó que l’espai serveix d’aparcament -al cap i a la fi la funció que té sempre excepte durant les hores del mercat-. No hi ha crits, no hi ha converses, no hi ha intercanvis comercials. No hi ha ningú assegut a les terrasses dels bars, òbviament tancats. En definitiva, no hi ha gairebé vida. Només silenci. Fins i tot a la part central de la BV-2002 -la carretera de Sant Boi- la imatge hauria estat inimaginable unes setmanes enrere: no hi circula pràcticament cap cotxe, tot i tractar-se de la que sens dubte és la via més transitada del municipi. Sensació d’irrealitat.

Els espais i parcs infantils estan, també, completament buits, amb els gronxadors precintats per la policia local. Tampoc hi ha canalla al carrer per jugar-hi. Sembla que en això el confinament és absolut. Avanço per carrers gairebé deserts i no hi ha contacte amb els pocs veïns amb qui topo. Amb prou feines creuem una mirada fugissera, sense complicitat. Molts passegen el gos.

Només les farmàcies i els supermercats permeten adonar-se que Sant Vicenç no ha estat víctima de cap Armageddon nuclear i que la vida hi continua. Enclaustrada entre les parets de la casa de cadascú, en constant connexió digital però sense veure’ns realment, sense tocar-nos, sense abraçades i sense trobar-nos per fer aquella birra que mai acaba de ser l’última.

L’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat també ofereix una estampa inèdita per un dijous al matí. Sí, hi ha passatgers, però són tan escassos que sembla pròpia d’una localitat de pocs milers d’habitants, quan en som uns 27.000. A centenars de metres hi ha un Mercadona i un Aldi i allà sí, el tràfec és més important, però amb cues de clients a l’exterior que, també aquí, respecten escrupolosament el metre de distància entre ells, ja sigui per responsabilitat o per la coerció implícita que exerceix la presència d’un vigilant de seguretat privada... També aquí les mascaretes tapen parcialment bona part dels rostres.

Desfaig el camí per tornar cap a casa, un trajecte que dec haver fet desenes de milers de vegades durant la meva vida. I sempre m’hi trobo amics, coneguts o saludats. No avui. La plaça de l’Ajuntament, normalment sempre amb alguns jubilats fent-la petar als bancs, calca la postal del gruix del poble: ningú hi tertulieja, ningú hi interactua, ningú hi és.

"Ei, t’he vist caminant des de la finestra de casa", m’escriu una coneguda. Com durant tot el confinament, el digital és el canal de comunicació. Arribo al bloc de pisos, trec les claus, obro la porta i pujo les escales. Entro a casa. M’assec i penso en l’experiència de la darrera hora i en la sensació d’irrealitat que m’envolta. Si m’hagués imaginat un escenari distòpic, difícilment s’allunyaria gaire de tot plegat. Però és ben real i toca, novament, confinar-se. La distopia és ara la rutina.