Si no hagués vist com altres gitanes s’han tret l’ESO, la Mari no es plantejaria fer-ho. “No em creuria capaç”, diu. Per sort, algun que altre exemple proper l’ajuda a veure-ho com una fita, no només possible, sinó desitjable. La Mari té 12 anys i el curs vinent preveu començar la secundària. La seva mare en té 29 i és una de les que assisteix a les classes que el seu cole ofereix a les famílies per aprendre a llegir. El seu pare té l’ESO i a vegades l’ajuda amb els deures. Li insisteix que no falti massa a l’escola, assegura la Mari, tot imitant-lo. A la Tere no cal que li diguin. És de les alumnes que assisteix a classe cada dia. Vol ser profe d’educació infantil, explica. La Nerea diu que ve a l’escola quan pot. Quan no pot, explica, és perquè passen “coses familiars”. Comenta que el seu pare té l’ESO I que la seva mare no. I que si se salta classes, la castiguen sense mòbil I sense sortir. “Les nenes donem més importància que els nens als estudis”, considera la Nerea. “Avui érem tot nenes a la classe!”, afegeix d’immediat la Mari. Sis, diuen alhora. Faltava almenys la meitat de la classe.

Són alumnes de sisè de l’Escola Institut del Prat de Llobregat, al barri de Sant Cosme. De parvulari a quart d’ESO, sumen uns 200 alumnes. Tots són d’ètnia gitana. “Les escoles segregades són una expressió màxima d’antigitanisme, són producte de l’expulsió massiva de població gitana dels centres de les ciutats cap als barris perifèrics; un procés en què es creen les bosses de pobresa que al sistema li interessen”, planteja Sandra Heredia, membre de Fakali, la Federació d’Associacions de Dones Gitanes.

A Catalunya, com a l’Estat espanyol i al conjunt d’Europa, un alt percentatge de persones gitanes resideix en zones socialment desafavorides. El barri de Sant Cosme, n’és una, al costat d’altres com La Mina (Sant Adrià de Besòs), Sant Roc (Badalona) o el Gornal (l’Hospitalet de Llobregat).

Deixar de ser una escola guetificada i “veure-hi totes les famílies que hi ha al barri”, explica el seu director, Jaume Bosch, és un repte principal per aquest centre educatiu del Prat, convertit en Institut Escola fa nou anys. Una estratègia exitosa per evitar que, en el pas a la secundària, caiguin noies i nois pel camí.

Reduir l’absentisme és encara una lluita diària pel professorat del centre. Ara bé, el vincle que ha aconseguit crear amb les famílies, apostant pel treball comunitari i fent-les partícips de l’activitat educativa, ha possibilitat que, avui, la preocupació sigui l’absentisme d’una part de l’alumnat, no de la majoria, i que es tracti d’un absentisme “puntual”. “L’escola està plena cada matí. La majoria d’alumnat ve cada dia. Perdem molts pocs alumnes pel camí i el que ens agradaria ara és no tenir el remolc dels nois i noies que ‘ara venen, ara no’. Volem que vinguin cada dia, no només tres dies a la setmana. Hem d’insistir, en els alumnes més grans i, sobretot, en les famílies”, explica Bosch.

El triple d'abandonament escolar

Tot i detectar que el jovent gitano està aconseguint “nivells de formació superiors a la generació anterior”, la Fundació Secretariat Gitano adverteix que la “bretxa de desigualtat” respecte a la societat majoritària (la població no gitana) comença a obrir-se abans d’acabar l’educació secundària obligatòria. També parla “d’enorme bretxa” l’Estratègia Nacional de Prevenció I Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió 2019-2023, aprovada a finals de març pel Consell de Ministres. Més de sis de cada deu alumnes de secundària abandonen els estudis (61,1% de nois gitanos i 64,3% de noies gitanes entre 12 i 24 anys), recull el document. Les xifres tripliquen l’abandonament escolar del conjunt de la població (20%).

Com a conseqüència hi ha una infrapresència del poble gitano en estudis postobligatoris. No arriba al 9% la població gitana entre 20 i 24 anys que compta amb batxillerat o formació professional i només un 1% està matriculat en estudis universitaris, segons xifres de la Fundació Secretariat Gitano. Tanmateix, el nombre de persones de la comunitat amb èxit educatiu creix amb constància.

“Cap a tercer i quart d’ESO, es comença a notar la davallada. Hi ha alguna noia i algun noi que s’ha casat, alguns que es van a buscar la vida, alguns que diuen que total no trobaran feina... Fins a segon, la quinzena d’alumnes que tenim es manté amb regularitat”, explica Bosch. De la promoció de quart d’ESO del curs passat, la meitat de la classe va graduar-se. Van ser tres nois i tres noies. Les perspectives d’enguany són similars, explica el director del centre.

L’alt absentisme és sovint un preludi de l’abandonament escolar. Però no és irreversible. Ivan Cortés treballa perquè així sigui. Cada matí fa un munt de trucades per incentivar que nois i noies de l’Institut Escola de La Mina vagin a classe. Els recorda l’acord de fer-ho i, sobretot, el valor de tenir estudis. Fa tres anys que és promotor escolar de la Fundació Pere Closa i fa seguiment de més d’un centenar d’alumnes de primària i secundària del centre, on la gran majoria de l’alumnat és gitano.

Quan Cortés va començar a treballar-hi, l’absentisme era del 75% al grup de classe que, enguany, acaba l’ESO. “La línia de segon estava penjant d’un fil. Semblava que no hi hauria tercer. Només venien quatre o cinc a classe”, recorda. I somriu: “Ara estan a quart, amb un 93% d’assistència, es graduarà quasi tota la classe i tots pensen en què estudiaran l’any vinent”. La fórmula? Constància amb l’alumnat i les famílies, fer pactes que els nois i noies poden assolir i, la clau: “trencar els sostres que els posen i que es posen a si mateixos”.

“Molts cops diuen ‘és que jo no puc’, i els dic que poden fer el que vulguin fer i el que els agradi fer. Treballo molt la motivació; el per a què serveix anar al cole ,i jo em poso d’exemple. Sóc l’exemple perfecte! Les meves capacitats no són res fora del normal i fa quatre anys quasi no sabia llegir”, explica. Considera que ser gitano i del barri reforça el missatge que dona permanentment als nois i noies. “Jo mateix vaig deixar els estudis, em vaig casar molt jovenet i tinc tres fills”, comparteix. Després d’anys de treballs durs que no l’omplien, va llançar-se a treure’s l’espina de no tenir l’ESO, als 25. Amb la seva inquietud i la confiança que va donar-li l’exemple d’altres gitanos del barri, va decidir-se a estudiar integració social i ara cursa primer de psicologia. “Mai hauria dit que estaria a la UB”, somriu.

II Congrés Internacional de Dona Gitana, celebrat el març de 2018. DROM KOTAR MESTIPEN

A més de Sant Adrià de Besòs, la figura de promotora o promotor escolar s’ha implantat en diversos barris de Barcelona, Badalona, Girona, Figueres, Lleida, L’Hospitalet i el Prat. És una de les respostes davant la incidència de l’absentisme i el fracàs escolar entre els nois i noies de la comunitat gitana. Una realitat que, lamenta Cortés, sovint es critica en mirar-ne la superfície, en lloc d’abordar-se “com una conseqüència de situacions complexes que viuen els nois i noies”. “Amb l’absentisme passa com quan hi ha algú amb febre, tothom se centra en què cal treure-li la febre i oblidem que aquella persona té una ferida al peu. Cal fer esforços en atendre la ferida”, planteja, i afegeix: “Aquí, el dia a dia és dur, i fa que no es prioritzi l’educació. No és que les famílies gitanes no desitgin tenir fills advocats o metges”.

Segles de persecució, exclusió del tot vigent

La població gitana està sobrerepresentada en l’exclusió social I la pobresa. Segons xifra la Fundació Secretariat Gitano, més de la meitat de la població gitana viu en pobresa extrema. L’escenari no és excepcional a l’Estat espanyol. Es repeteix a escala europea. Un informe de l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, amb dades recollides el 2011 sobre les condicions de vida en àrees de Bulgària, la República Txeca, Eslovàquia, França, Grècia, Itàlia, Hongria, Polònia, Romania, Portugal i l’Estat espanyol on “la identitat gitana és més visible”, conclou que hi ha una gran majoria de llars de famílies gitanes amb ingressos per sota del llindar de risc de pobresa (un 87%). La xifra es redueix a quasi la meitat (46%) a les llars de famílies no gitanes que viuen en les mateixes àrees.

La subocupació, la precarietat i l’escassetat de gent assalariada i qualificada, són els trets més rellevants de la posició que ocupa la població gitana en el mercat de treball, segons apunta l’informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a l’Estat espanyol de l’any 2014. El document indica que el percentatge de persones gitanes que viuen en llars en què el sosteniment principal prové de llocs de treball sense cobertura de la Seguretat Social és sis vegades superior al de les llars no gitanes (més d’un 17%, davant de poc més del 2,5%).

“Les d’aquí són famílies grans, de mitjana amb tres o quatre fills, sense recursos, sense estudis i, amb molta sort, algú treballa o té una parada fixa al mercat per tenir uns ingressos més o menys estables. Moltes es troben amb talls de llum per gestionar. Moltes han de preocupar-se de buscar què es menja aquell dia. Cal fer entendre això a les escoles i mirar què passa família per família per resoldre l’absentisme”, planteja Nieves Heredia, veïna de La Mina i tècnica educativa de la Fundació Pere Closa. És una mirada més enllà de l’aula que, lamenta Heredia, no predomina entre el professorat.

Les baixes expectatives cap a l’alumnat gitano, condicionades per prejudicis racistes, són una altra peça del tauler explicatiu davant l’elevat percentatge de població gitana que cau del sistema educatiu. “S’atribueixen a la identitat gitana l’analfabetisme i l’absentisme, com si fossin propis de la nostra identitat, quan això és resultat d’un context prolongat de pobresa, de discriminació, d’exclusió, de racisme institucional, que, al final, aboca a uns resultats, no només en l’educació. En salut, trobem que l’esperança de vida és inferior a la de la població majoritària; en habitatge, la població gitana té barreres per accedir-hi i al mercat de treball, també. És una motxilla que carrega el poble gitano, en general, I la dona gitana en concret”, exposa Jelen Amador, investigadora postdoctoral del grup de recerca CREA de la UB.

És una de les membres de Drom Kotar Mestipen, la primera associació gitana de dones de Catalunya. L’organització centra esforços en ampliar referents, sobretot, a les dones gitanes més joves i, des dels seus inicis, el 1999, organitza trobades dirigides a buscar estratègies per superar les barreres dins el sistema educatiu, així com a fer visible que hi ha gitanes amb trajectòries acadèmiques que les duen a posicions laborals tradicionalment no identificades amb la comunitat gitana.

“Coneixem molts casos en què es produeix una vulneració del dret a l’educació de qualitat pel fet de ser gitanos”, assegura Amador. “S’apliquen pràctiques segregadores i una adaptació del currículum, per exemple, no donant determinats materials acadèmics i posant continguts del youtube o traient de l’aula l’alumnat gitano per donar-li un altre contingut… això es tradueix en desencant per l’educació, perquè el missatge que enviem és de rebaixa de les expectatives del seu futur, de la seva possible trajectòria, cosa que se suma a una història col·lectiva de discriminació, pobresa I infrarepresentació als estudis superiors. El que estem fent així és reproduir I reforçar l’exclusió”, denuncia Amador.

Al costat de “l’altíssima taxa de fracàs escolar i la segregació escolar en centres educatius i aules d’alumnat gitano a pràcticament totes les grans ciutats”, la Fundació Secretariat Gitano apunta a “la falta d’atenció a la diversitat als centres educatius, reflectida en l’absència de la història i la cultura del poble gitano en el currículum escolar” com a “element clau” que juga contra l’èxit escolar de l’alumnat gitano.

Fer gitana l’escola

Professionals i activistes consultades coincideixen a denunciar que el professorat no sol estar preparat per rebre la diversitat i etnifica el fracàs escolar. “Encara trobem molt professorat que, sense la sensibilitat i els recursos necessaris, limita l’alumnat gitano, cosa que s’ajunta en moltes ocasions amb dificultats socials a l’entorn familiar, que dificulten l’ascens educatiu, pel que cal formació, que el professorat no es mogui per prejudicis i que eviti més agressions, no només al poble gitano, sinó a les persones migrades, racialitzades o amb dificultats socials”, remarca Sandra Heredia, per qui, a més de remeiar la segregació escolar i incorporar la història i cultura gitanes al currículum educatiu, és central “posar l’antigitanisme a l’agenda política com una qüestió de drets humans i justícia social”.

“Tu saps el que és el genocidi gitano? Del genocidi dels jueus, segur que en saps. I si els llibres no recullen això, encara menys recolliran que jo parlo el caló. No parlen del ens va passar, ni de la nostra cultura. Això és racisme i si no canvia, sempre tindrem l’espina d’inferioritat”, exposa Nieves Heredia, per qui, entre les causes de l’abandonament escolar de nois i noies d’ètnia gitana, hi ha sovint una “ferida en l’autoestima”. “N’hi ha que voldrien seguir estudiant però que no se senten part del sistema”, afirma. Percebre que la identitat gitana està representada a l’escola, alhora que combatre el pes limitant de l’estigma i l’autoestigma, passa, en gran mesura, per trobar referents gitanos i gitanes dins del sistema educatiu.

“Els codis culturals compartits faciliten, per una banda, no jutjar, i, per l’altra, reconèixer-nos en l’educació”, apunta Heredia. Després de deixar els estudis en pedirse, els va reprendre més endavant, quan ja treballava a la Fundació Pere Closa i preparava el seu casament. Amb una filla, va completar el cicle formatiu en educació infantil. Ara, la Lola té sis anys. La Nieves, 29. I no atura la seva trajectòria. Per ella i per totes les que venen darrere. “És una època daurada pel que fa a estudiants gitanos i tenir personal gitano al sistema educatiu serà la revolució”, posa sobre la taula Heredia. “L’escola és farà automàticament gitana, veurem que anar al cole és una realitat que ens pertoca, i les persones no gitanes veuran una gitana que els ensenya coses”, planteja. Cap allà apunta i aposta. Aquest curs, ha començat a estudiar magisteri.