En una setmana políticament hostil, l’escriptor Carlos Zanón presenta, aquest cop, una història que va més enllà d’ell mateix. Una novel·la allunyada al gènere més negre al que ens té acostumats: “He intentat sortir del marc, fer un llibre desmesurat i circular, sense pensar en el gènere”.

De fons, es visualitza Taxi driver (Martin Scorsese, 1976) i sona Mocedades en un radiocasset dels anys noranta. D’aquells que han quedat arraconats a les golfes de les cases de poble, acumulant la pols del temps que passa. També sona The Clash, la banda sonora oficial de la història. I el vehicle, groc i negre, com les abelles i les vespes. Letal. Reconeixible, marca Barcelona, com la Sagrada Família o Les Rambles.

El taxi es presenta, en la novel·la, com un vehicle hostil que et transporta d’una banda a una altra de la ciutat, també de vegades representada com un escenari poc agradable, i que desapareix en la foscor, sota el fum de la última cigarreta. Mai més tornaràs a veure el teu taxista, aquell qui t’ha portat a casa, a l’aeroport, als braços del teu amant. El taxi i el taxista desapareixen. Però, qui és el taxista de Zanón? Sandino, el protagonista absolut de Taxi. Un personatge comú al volant. Un lumpen? Potser si, potser no. Depèn del lector.

Zanón, que recentment ha assumit la direcció del festival Barcelona Negra, recorda, a través de les pàgines del llibre i també durant la presentació, un passat proper en la línia del temps però llunyà psicològicament. Un passat en el qual la vida, era senzilla. “Abans la vida era normal, m’agrada recordar aquest món salvatge del passat. El teu amic s’obria el cap jugant i ta mare el curava. No hi havia denúncies”, assegura. I la gent, vermut en mà en un dels temples de la literatura barcelonina actual, la llibreria Calders de Sant Antoni, riu.

És aquesta una novel·la amb un to marcadament autobiogràfic, ja que el pare i l’avi d’en Zanón van ser taxistes. I és potser, aquesta deriva solitària del taxista que l’escriptor va viure de prop, el que el va impulsar a escriure aquest llibre. Aixecar-te cada dia i no saber on has d’anar. La deriva. Un deambular per la ciutat que pot resultar atractiu i romàntic, però que està força allunyat de les jornades de 10 i 12 hores que solen fer els taxistes.

Miqui Otero compara la novel·la amb entrar en un concert que ja ha començat, una cançó a mitges. “És una història que fa mal, la d’en Sandino. És una matrioshka amb una gran densitat emocional, on les sub històries, aparentment inconnexes, teixeixen el fil argumental de la novel·la. El ritme proporciona elegància en els moviments dels personatges, i la lectura es cala, com el cotxe, quan s’ha de calar”.

L’inici, profètic: "tenemos que hablar". Una frase, que en paraules d’Otero, sempre augura un desenllaç horrible. “La història d’en Sandino, taxista per accident, és la història d’una persona que es menteix a sí mateixa de manera sistemàtica, però que mai es creu ni les seves pròpies mentides”. Pot ser que en Sandino, aquest protagonista antiheroi que fuig dels estereotips, sigui un artista sense art. “Té encant i talent, però no sap per a què, com moltes persones”, analitza Miqui Otero. Un taxista ferit amb “hemofília emocional”, incapaç de curar les ferides, de fer net.

Els personatges de Taxi no es fan grans ni caduquen, ens els trobem cada dia, anant a la feina, sortint de festa, anant a buscar els nostres fills a l’escola, tornant de les vacances. Aquells personatges de la Barcelona transversal, que va des de la Bonanova a Sant Andreu, amb els que ens creuem sistemàticament. “Cada cop que vegis un taxi, pregunta’t qui el condueix, pensa amb en Sandino, sentencia Otero”. Qui són els taxistes?