Què passa si les malalties mentals s'aborden intentant entendre'n l'arrel social? Com evolucionen si es tracten des d'un punt de vista terapèutic, però també polític i social? Doncs passa el que va aconseguir el psiquiatre Francesc Tosquelles (Reus, 1912 - Granges d'Òlt, 1994), l'home capaç de transformar les institucions psiquiàtriques durant la República i sota l'Europa dels feixismes. Ara que es parla tant de salut mental, l'exposició Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat, que es pot visitar al CCCB fins al 28 d'agost, traça un magnífic recorregut per la trajectòria d'avantguarda d'aquest metge i l'abast internacional i interdisciplinari de les seves pràctiques.

El muntatge exposa d'una manera eficaç l'entorn polític i artístic d'aquest psiquiatre revolucionari i pragmàtic radical. Obre la mostra una cronologia de la vida de Tosquelles, que inclou dades biogràfiques però també històriques, dibuixant així un context imprescindible per copsar la intel·ligència i valentia d'aquest reusenc.

Transformar les institucions psiquiàtriques va ser l'objectiu d'aquest home format en l'experiència política i cultural de la Mancomunitat i la República. Després de lluitar al Front d'Aragó i a Extremadura durant la Guerra Civil, es va exiliar a França l'any 1939. I va ser allà, primer al camp de concentració de Sètfonts i, sobretot, a l'hospital psiquiàtric de Saint-Alban, on va revolucionar el funcionament del centre psiquiàtric amb una pràctica que vinculava la política, l'experimentació clínica i la cultura.

Francesc Tosquelles, que es podria definir com un pragmàtic radical, va servir-se de la psicoanàlisi i el marxisme per transformar els manicomis hereus de la psiquiatria del segle XIX. Per tal de curar els pacients, considerava que calia tractar l'hospital sencer com un cos malalt i canviar-ne l'inconscient autoritari atrapat en inèrcies burocràtiques i en l'immobilisme. El tema de l'antiautoritarisme anava a l'ADN de Tosquelles i el manifestà al llarg de la seva militància anarcosindicalista en partits comunistes com el BOC o el POUM, fins al final de la seva vida.

Humanitzar la vida dels pacients

Com destil·la la mostra, l'escenari més important per als treballs de Tosquelles va ser el sanatori de Saint-Alban. L'enclavament, entre els anys 1940 i 1962, va ser un refugi per a artistes d'avantguarda que convivien amb interns, pagesos, monges, metges i infermeres. L'obertura del sanatori a multitud de pràctiques artístiques, fomentant els vincles socials dels malalts, va humanitzar la vida de milers de pacients, i també va deixar empremta en els artistes que hi van fer estada.

El dia a dia a Saint-Alban tirava endavant amb tasques d'autogestió, comissions i clubs de malalts, formació per als cuidadors, experiments amb el teatre, el cinema i l'escriptura, la creació de periòdics murals i diaris interns o tallers d'ergoteràpia. La voluntat de Tosquelles era trencar amb la normopatia imperant, per això va obrir l'hospital psiquiàtric a la cultura, l'art i la creació, fomentant els vincles socials i humanitzant la vida de milers de malalts. Perquè com va assenyalar: "sense el reconeixement del valor humà de la bogeria, és l'home mateix qui desapareix".

La mostra està comissariada per Joana Masó i Carles Guerra i presenta una selecció de pel·lícules, materials històrics i documentals inèdits que permeten veure el mateix Tosquelles fent feina, però també obres d'avantguarda surrealista i objectes produïts pels malalts de l'hospital de Saint-Alban, provinents de la Col·lecció d'Art Brut de Lausana i d'altres col·leccions particulars.

Entre les peces avantguardistes hi ha obres de Paul Éluard, Tristan Tzara, Salvador Dalí, Man Ray, Joan Miró i Antonin Artaud, entre d'altres. Però per lligar el llegat de Tosquelles als nostres dies, l'exposició també compta amb obres de Nancy Spero, Mireia Sallarès, Maurizio Lazzarato o Perejaume.

En aquesta ocasió, Perejaume convida l'espectador a treure's les sabates i amb els peus nus caminar per una mena de catifa feta amb escorça d'alzina surera. Una peça que s'incardina amb la filosofia de Tosquelles, que va escriure: "quan passegem pel món el que compta no és el cap, són els peus. Saber on trepitges. Els peus són els grans lectors del llibre del món, de la geografia. No es camina amb le cap. Per això una mare, la primera cosa que fa són pessigolles als peus, perquè del que es tracta és de poder estar dempeus".

Un cop visitada la mostra, el llegat de Francesc Tosquelles es revela vigent i inspirador, sobretot en moments de crisi extrema. Després del CCCB, l'exposició es podrà visitar al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, i a l'American Folk Art Museum de Nova York.