Una quarantena de títols conformen el menú d’enguany del DOCSBarcelona, el festival de cinema documental que arriba a la seva 22a edició i que arrenca dimecres. Un esdeveniment que pretén oferir el més destacat de la producció recent, amb clara vocació internacional i una temàtica de les cintes que s’exhibeixen ben variada. Joan Gonzàlez, el seu director, explica que “amb els documentals passa com amb les anyades dels vins, cada any en funció dels que han estat els interessos dels i les cineastes tenim el que tenim, tot i que la collita internacional és molt àmplia”. Tanmateix, sí que es poden endevinar una sèrie d’elements en comú en bona part de les pel·lícules seleccionades. “L’univers polític, l’univers dona i aquest any, que personalment m’ha sorprès, força pel·lícules protagonitzades no per humans, sinó per animals o altres elements de la natura”, apunta Gonzàlez.

La inauguració la protagonitza una cinta que s’enquadra en aquest darrer grup. Aquarela és un retrat de la potència de l’aigua, de la seva bellesa i capacitat transformadora que empetiteix qualsevol gest humà. El seu responsable és el reputat realitzador rus Victor Kossakovsky –“un dels escassíssims realitzadors de cinema documental que té signatura mundial”, apunta Gonzàlez- i compta amb la particularitat que s’ha rodat a 96 fotogrames per segon. Per la seva banda, el film de cloenda també compta amb un nom il·lustre rere la càmera, el serbi Emir Kusturica, que presenta El Pepe, una vida suprema, un recorregut per la vida de José Mújica, expresident de l’Uruguai que mai ha renunciat a la seva condició de pagès.

La presència a la programació d’un nom com Kusturica, que trascendeix mediàticament l’àmbit del cinema documental, no és quelcom massa habitual. Aquest tipus de festival sol viure aliè a certa idea d’star system imperant en el cinema de ficció. “És cert -corrobora Gonzàlez-, no hi ha massa star system, les pel·lícules es defensen per elles mateixes, més enllà de noms. Però sí que de vegades si a un documental protagonitzat per una persona rellevant li sumes que el director o directora també és rellevant, obtens un doble valor afegit de cara a l’interès de molts espectadors.”

Entre inauguració i cloenda, però, és on se situa el veritable gruix de la programació, i aquesta ve carregada d’arguments, com per exemple premis en certàmens internacionals. És el cas de Honeyland, triomfadora al festival de Sundance, on se’ns mostra com una modesta explotació d’apicultura de Macedònia veu destorbada la seva pau per l’arribada de nous veïns. O el d’I had a dream, guardonada a Leipzig, que segueix els esforços de dues dones italianes per incidir en un panorama polític ben patriarcal. Aquest darrer títol és una mostra més de com en un festival de cinema sovint ben proper al periodisme, la temàtica política és fecunda. DOCSBarcelona també s’acosta a Vladimir Putin i el seu accés al poder després de la renúncia de Boris Yeltsin amb Putin’s Witnesses; i a Cold Case Hammarskjöld furga en les causes de la mort del secretari general de l’ONU els anys seixanta, en un enigmàtic accident aeri.

Hi ha molt més. Com per exemple, la possibilitat d’accedir al pintor Fernando Botero amb una proximitat inèdita (Botero), una reivindicació de la new wave del cinema bàltic i la vigència de les seves imatges en el món d’avui (Bridges of Time) o la sorprenent història de dos gossos de carrer que habiten un dels skateparks més emblemàtics de Santiago de Xile (Los Reyes).

Relació de "normalitat" amb Netflix

La producció estatal està tractada un any més amb cura. Hi podem destacar Me llamo Violeta, una aproximació a la història d’una nena transgènere; City for sale, una radiografia crítica de l’impacte del turisme a Barcelona a través de quatre famílies; o la projecció en primícia del primer episodi d’El caso Alcàsser, una docusèrie produïda per Netflix i signada per un cineasta tan poc ortodox com Elías León Siminiani.

Precisament, preguntat per la relació amb plataformes com Netflix i l’exhibició online, Joan Gonzàlez, respon amb una naturalitat difícil de trobar en els principals festivals de cinema de ficció: “És una finestra d’exhibició més, una nova possibilitat. Pocs documentals que passen pel DOCSBarcelona passen després per sales. Alguns apareixen en pantalles televisives i la majoria no apareixen enlloc. Per tant, mai no hi ha hagut una dicotomia o un problema entre les diverses finestres d’exhibició i el festival. Pel que fa a Netflix en concret, és el segon cop que vol ensenyar aquí un títol seu, en aquest cas una sèrie. A més, un representant de Netflix estarà a la part d’indústria de l’esdeveniment buscant projectes per finançar. Hi tenim la mateixa relació que amb una cadena de televisió convencional, una relació de normalitat.”

El caso Alcàsser s’inscriu en un format de gran èxit internacional els darrers temps, el de la docusèrie d’investigació d’un crim que va rebre una alta atenció mediàtica. Gonzàlez creu que l’èxit d’aquestes produccions és un símptoma més de la consolidació popular dels gèneres documentals. “El documental va arribar ja fa uns quants anys per quedar-se, la societat l’ha acceptat, crec que fa dos anys Netflix comptava que les produccions de caire documental del seu catàleg havien tingut uns 40 milions d’espectadors. És normal que, amb l’èxit de les sèries no documentals, es produís l’entrada de les sèries documentals.”

És amb aquesta perspectiva optimista com DOCSBarcelona veu el futur del certamen. “El festival cada any experimenta un creixement d’entre el 10 i el 20% en assistència, així que crec que encara estem bastant lluny del que podem arribar a ser”, diagnostica Gonzàlez. “Fa dos anys vam passar la barrera dels 10.000 espectadors i la pròxima aspiració és arribar als 50.000. L’any passat, sumant la part online i la part presencial, en vam tenir 26.000. Hi ha festivals com l’IDFA d’ Amsterdam o el HotDocs de Toronto que passen dels 220.000 espectadors. D’acord, ells són els referents mundials, però nosaltres anem cap aquella direcció. La realitat ja ens col·locarà on ens hagi de col·locar.”