L'any 1970, en els últims espertenecs del franquisme, naixia la primera associació de veïns i veïnes dels barris de Barcelona situats al nord de Sant Andreu. Aquells barris, poc connectats entre si i amb una gran manca de serveis essencials, es van unir per a fer front al Pla Parcial Torre Baró-Vallbona-Trinitat, una reforma urbanística promoguda per l'alcalde franquista Josep Maria de Porcioles que pretenia derrocar més de 4.300 habitatges, separar barris amb la construcció de carreteres i especular sobre 535 hectàrees de terreny. Després de diversos anys de protestes, 3.000 impugnacions al pla i una sonada ocupació veïnal del ple del Consistori, Porcioles va ser destituït i el pla va ser finalment retirat el 1973. Aquesta va ser la primera gran victòria del moviment veïnal d'uns barris que van començar a forjar la seva identitat pròpia i a cohesionar-se al voltant del nom del butlletí associatiu creat per Ignasi Catalán: 9 Barris.

"Amb el temps, els barris van fer seu el nom Nou Barris, fins al punt que, amb la nova divisió de la ciutat, l'Ajuntament ens va voler posar el nom de Districte Ciutat Nord i no ho vam acceptar. Vam exigir el nom que havia estat presidint les nostres lluites", recorda Andrés Naya, històric activista que va participar en la creació de l'Associació de Veïns de Nou Barris i, més endavant, en la Coordinadora d'Entitats i Associacions de Veïns del districte. Des de l'any 1984, Nou Barris és el nom oficial, encara que en l'actualitat engloba tretze barris: Can Peguera, Canyelles, Ciutat Meridiana, la Guineueta, Porta, Prosperitat, Roquetes, Torre Baró, Torre Llobeta, Trinitat Nova, Vallbona, Verdum i Vilapicina.

El brou de cultiu que va propiciar l'explosió del moviment veïnal els anys 70 a Nou Barris va tenir tres focus, segons explica l'historiador i periodista Marc Andreu. "Els centres socials catòlics liderats per capellans obrers, les associacions de caps de família, unes proto associacions de veïns creades pel franquisme, i les comissions de barri clandestines de partits com el PSUC o Bandera Roja són la veritable gènesi de les lluites veïnals modernes", detalla Andreu.

Necessitat de serveis bàsics

Els veïns i veïnes de Nou Barris han hagut de lluitar units per a cobrir cadascuna de les mancances de serveis bàsics que patien: els anys 70 no tenien accés a aigua i llum, ni carrers asfaltats, ni semàfors, ni clavegueram, i no hi arribava el transport públic. "Les persones que van venir a treballar d'altres ciutats van conèixer la resta de veïns construint les cases i els carrers", apunta Naya. A Roquetes, Amparo Iturriaga, presidenta de l'Associació de Veïns i Veïnes del barri, recorda que, entre tots, i amb el suport del capellà obrer Santiago Thió, es va construir el clavegueram en aquella zona. "La porqueria corria pels carrers i els veïns es reunien el diumenge, que no treballaven, per a construir les clavegueres i urbanitzar el barri. Podríem dir que va ser una de les primeres accions comunitàries a Roquetes", explica la líder veïnal.

La lluita per l'arribada del transport públic als barris més perifèrics va desencadenar també accions històriques del moviment veïnal, com el segrest de diversos autobusos. En 1978, Manuel Vital, veí de Torre Baró, va segrestar un bus de la línia 47 per a portar-lo fins als carrers sense asfaltar del seu barri i demostrar que no era impossible que arribés fins allí, tal com argumentava l'Ajuntament. "Tot ho hem aconseguit a força de barallar-nos", recorda Iturriaga. Verdum i Roquetes també van ser els primers barris que van sortir al carrer a reclamar l'arribada del metro, cosa que no van aconseguir fins a deu anys més tard, quan es va prolongar la línia 4 fins a Via Júlia. "La majoria de les lluites importants ens han costat deu, quinze i fins a vint anys. La perseverança és una de les característiques del moviment veïnal a Nou Barris; no tirem la tovallola", reivindica l'activista.

Altres reivindicacions memorables del moviment veïnal durant els anys 70 van ser la lluita per la instal·lació de semàfors a la Prosperitat, el 1976, que es va aconseguir després de 24 dies de barricades; els talls de trànsit per a demanar aigua corrent a Vallbona i Torre Baró; el boicot veïnal a les obres del segon cinturó a Canyelles o la vaga del pagament de lloguers a Trinitat Nova el 1972, que es va estendre a 14 barris de la ciutat.

De planta asfàltica a referent

Una altra reivindicació que s'ha convertit en referent al districte és la de l'Ateneu Popular 9 Barris. L'antiga planta asfàltica situada entre els barris de Verdum, Roquetes i Trinitat Nova, que havia de subministrar quitrà al segon cinturó de la ciutat, va ser ocupada i desmantellada pels veïns el 1977 per a evitar el fum, la pols i els gasos nocius als habitatges propers. Però a partir d'aquesta reivindicació, que avui es podria catalogar d'ecologista, l'edifici es va començar a reclamar com un espai cultural autogestionat per al barri, la qual cosa es va aconseguir disset anys més tard.

"La lluita per l'Ateneu ha construït una memòria veïnal i urbana fonamental, perquè es tracta d'una reivindicació de llarga trajectòria que ha anat evolucionant amb el temps i, a més, és un dels primers espais en què l'Administració reconeix l'autogestió d'un equipament públic", destaca Marc Andreu. "No n'hi ha prou amb dir 'no volem això', sinó que, darrere de la protesta, també fem propostes permanentment. I una d'aquestes propostes és l'autogestió", explica Andrés Naya. "El teixit associatiu i social sap respondre millor a les necessitats del barri que un equip de funcionaris que no el coneix", recalca.

Connexió intergeneracional

Després de cinquanta anys, el moviment veïnal de Nou Barris, a diferència del que ha passat en altres barris o ciutats, ha mantingut el fil amb les generacions actuals, encara que l'escenari és un altre. "A Nou Barris hi ha molts fills i filles que han crescut en famílies d'activistes veïnals, però ara formen part d'altres col·lectius. L'ecosistema associatiu és més variat ara i les associacions de veïns no són les úniques i estan més envellides", explica Paula Morillo, que participa a l'entitat que atén dones sense llar Lola No Estàs Sola, amb seu a Verdum.

Morillo veu que, amb la covid-19 i la falta d'espais de trobada presencial, es pot arribar a perdre el vincle intergeneracional de lluites. "Hem de veure com ho fem perquè, sobretot les persones grans, no vegin frenada la seva participació a la vida comunitària del barri, perquè la seva veu és molt necessària. Conèixer com es lluitava fa vint o trenta anys ens pot aportar idees a les més joves per a lluitar avui", explica l'activista.

Tot i el coronavirus, la celebració dels 50 anys del moviment veïnal no s'atura: es va presentar un número especial de la revista Clatellot i també es va fer un acte de reconeixement a les persones que han lluitat a Nou Barris durant aquest mig segle. Cinquanta anys en què, en paraules de l'activista veïnal Pep Ortiz, "cada pedra ben col·locada al barri ha estat gràcies a un moviment ciutadà".