Manuel Castells (Hellín, Albacete, 1942) va assumir la cartera de ministre el 13 de gener. El mateix mes que van començar a registrar-se els primers morts per coronavirus a la Xina. Dos mesos després ha hagut d'afrontar com a ministre el repte més gran pel qual han passat les universitats: adaptar un sistema presencial a un digital en temps rècord. Viu amb tristesa el gran drama humà que ha generat l'emergència: "Aquesta pandèmia no són números, sinó rostres i persones, algunes pròximes. Però estic més convençut que mai d'haver acceptat una tasca de govern per ser aquí amb els meus, en lloc de veure-ho a distància des del meu turó californià", explica en una entrevista.

El ministre contesta per escrit a les qüestions plantejades per Públic, permetent les repreguntes davant les seves respostes. Aquest és el sistema triat pel Ministeri d'Educació i pel qual han decidit realitzar totes les entrevistes que plantegin amb els mitjans escrits.

S'ha adaptat el sistema universitari a aquesta emergència?

A empentes i rodolons i en el que és essencial, sí. És un tema que el meu ministeri va preveure des de l'inici. Des de fa dos mesos que vam començar a dissenyar polítiques de transició a educació a distància i sistemes de suport en col·laboració amb la Conferència de Rectors (CRUE), amb les universitats potents d'aquesta especialitat, com la UNED i la UOC, i amb les comunitats autònomes. Hi ha hagut molts problemes per a professors i estudiants, però puc assegurar que, tal com vam prometre, cap estudiant perdrà el curs per la pandèmia, s'acaba la docència en els terminis i es realitzarà l'avaluació a distància en la mesura en què una altra fórmula no sigui factible en funció de les instruccions sanitàries.

Hi ha molta incertesa entre els universitaris. Creu que el ministeri podria haver estat més transparent i clar a l'hora d'informar?

El Ministeri ha informat de tot puntualment. Vam dir des de fa mesos que la docència seria online, l'avaluació no presencial i que les pràctiques obligatòriament presencials es traslladarien al curs següent. Sempre pensant que no hi hagués incertesa, però les universitats són autònomes i per tant són elles les que han hagut de prendre les decisions. Pel que sé, ho han fet amb temps, ajudant als estudiants amb equipament i flexibilitat de procediments, adaptant-se a cada situació. El que passa és que hi ha una incertesa general, sobre l'evolució de la pandèmia, la desescalada, el futur immediat i el futur en general.

L'emergència seguirà marcant, com a mínim, els tres primers mesos del pròxim curs. Com creu que s'haurà de reprendre el curs?

L'única cosa que sabem és que no serà com abans i que dependrà de les instruccions de les autoritats sanitàries. Pel que fa a la manera de fer-ho, és una conversa prioritària que començarem en aquests dies tant amb la Conferència de Rectors com amb la d'Estudiants, amb els sindicats, Consells Socials i Conferència General de Política Universitària. L'essencial és que al setembre hi hagi normes clares per a tothom, però depèn en últim terme de cada universitat.

Vostè com a ministre, com creu que s'ha d'organitzar el curs 2020/2021?

Respectant la distància necessària a les classes, per tant, amb un sistema presencial adaptat i complementat amb ensenyament online preparat amb temps des d'ara, formant al professorat que el necessiti. Al mateix temps caldrà estar disposats per establir de nou l'ensenyament i les avaluacions online per complet si hi hagués nous brots i haguéssim de tornar al confinament. També hauríem d'iniciar l'evolució cap a un sistema híbrid de presencial i virtual, no només per raons sanitàries, també per raons pedagògiques. Un sistema dissenyat i implementat per les mateixes universitats amb l'ajuda que sigui necessària per part del ministeri.

Hi haurà universitats que facin exàmens presencials aquest curs? Creu que és adequat?

Depèn de cada universitat. Necessiten autorització dels responsables sanitaris. El que no seria correcte és que dins d'una mateixa facultat uns fossin presencials i uns altres no, perquè crearia desigualtats. Però no poden estendre el curs més enllà de juliol, excepte algunes pràctiques.

Estudiants han denunciat que han tingut exàmens tipus test i que no han tingut temps ni de llegir les respostes. Hi ha universitats o docents més preocupats que els estudiants no copiïn que adquireixin coneixements?

Pot ser un problema. L'obsessió que no copiïn és un reflex d'una vella pedagogia autoritària. Si copien bé i ho interpreten intel·ligentment és prova d'intel·ligència. Avui dia tenim sistemes informàtics que detecten textos copiats, que aquests sí que són punibles. Però la velocitat dels tests és un mal sistema pedagògic. Parlo com a professor, no com a ministre, perquè aquí sí que hi ha desigualtat per motius psicològics que res tenen a veure amb el coneixement.

Una altra queixa dels estudiats és que han de fer exàmens amb càmera i micròfon. Creu que pot suposar una invasió a la intimitat?

Sí que ho és, però no menys que la que fan les xarxes socials que utilitzem cada dia. En el món digital la privacitat ja no existeix… Personalment no veig la necessitat de per què els exàmens requereixen càmera oberta, però jo vinc d'una altra galàxia acadèmica. Aprenc aquesta cada dia, ja me l'explicaran.

S'adoptaran mesures per als estudiants que no es vegin capacitats per finalitzar el curs per circumstàncies materials o pedagògiques?

Des del ministeri hem proposat que s'atenguin les necessitats específiques de cada estudiant, tant en les seves condicions socials, psicològiques com a tecnològiques, i que això es tingués en compte en l'avaluació, encara que sense acceptar la norma de l'aprovat general que penalitzaria als estudiants que van fer un esforç tot i estar en aquestes condicions. Hem proposat que aquells alumnes que, voluntàriament decideixin no presentar-se a una avaluació i ho diguin anticipadament, no hagin de pagar la rematriculació. Però això només ho pot decidir cada universitat, encara que crec que estan per la labor.

Els universitaris, per regla general, es queixen de la quantitat de treballs que tenen i de l'estrès que genera aquesta pandèmia. Com creu que estan gestionant això les universitats?

Aquí l'experiència és diversa, no es pot generalitzar. Evidentment, en una situació de confinament hi ha molt d'estrès i, si els carreguen de treballs més del normal, augmenta la tensió. Aquí ha d'haver-hi un diàleg continu entre professors i estudiants per fer-se comprendre i ajudar-se mútuament.

Vostè és partidari de la selectivitat? Tem que les particularitats en les quals se celebra aquest any generi desigualtats entre estudiants de diferents classes socials?

L'essencial és que, només sortir de la pandèmia, es pugui realitzar en condicions equitatives per a tots els estudiants. Per això s'ha disposat, encara cobrint la totalitat del temari, un sistema d'elecció de preguntes a respondre que permeti assegurar al 100% que tots els candidats puguin respondre sobre temes que efectivament han estudiat durant el curs. Les comunitats i les universitats estan arbitrant diferents fórmules per assegurar les condicions sanitàries de realització de l'examen.

Pel que fa a l'examen, crec que hauríem d'avaluar-lo en un futur. Com vaig plantejar en el meu programa, hem iniciat un procés de diàleg amb el conjunt de la comunitat universitària, així com amb el Ministeri d'Educació i el de Ciència, per plantejar durant aquesta legislatura una nova Llei d'Universitats que contempli el conjunt dels mecanismes a reformar. Però això el vull fer després de visitar personalment a un bon nombre d'universitats, quan la mobilitat ho permeti, per arribar a un Pacte per la Universitat.

Abans de la pandèmia ja existien estudis que alertaven de les dificultats de la classe treballadora per accedir a la universitat. La pandèmia agreujarà això?

La nostra societat és desigual. Cada vegada més a conseqüència de la gestió regressiva de la crisi financera recent per part de governs conservadors tant en l'estat espanyol com en diverses comunitats. I la desigualtat educativa, derivada de la desigualtat social, és la més greu perquè bloqueja la mobilitat social en restringir la igualtat d'oportunitats en la qual el nivell educatiu i de formació és la palanca única que permet millorar la vida dels joves.

La nostra política, que està en blanc sobre negre, consisteix a ampliar el número de becats, eliminant el criteri del mèrit acadèmic en favor del de necessitat econòmica i afirmant la beca com un dret subjectiu perquè tota persona pugui anar a la universitat. Així mateix, estem elevant el llindar de renda a partir del qual es té dret a beca i augmentant, encara que modestament, la quantia de la beca.

Al mateix temps, tractarem de millorar la qualitat de l'ensenyament mitjançant la millora del professorat, la digitalizació del sistema, la flexibilitat dels programes d'estudi i la inclusió en aquests programes de mesures correctores de les desigualtats, com ara la desigualtat de gènere. I tot això mentre prenem mesures contra la pandèmia. No detenim les nostres polítiques d'ajudes a les famílies i als estudiants, les accelerem.

Faran un programa de beques ampliat o una reducció de les taxes per evitar l'exclusió els més pobres?

Les dues coses, però les beques són pels més pobres. El control dels preus públics és per a tothom perquè considerem la universitat pública un servei públic que ja està pagat pels impostos dels ciutadans, com la sanitat pública.

En el cas de les taxes, el nou sistema, ja legislat per Decret llei, és l'establiment d'un preu màxim, per titulació i per comunitat, dins del qual les comunitats establiran els seus propis preus. La proposta del ministeri és retrotreure aquest preu màxim a l'existent el 2011-2012, abans que el sistema de forquetes del govern conservador (PP) permetés en algunes comunitats un increment important dels preus públics, mentre que unes altres es van mantenir en límits de preus raonables. Es van crear així disparitats que és necessari corregir, al mateix temps que es tanca la possibilitat de nous augments per sobre del límit que s'acordi.

La decisió correspon a la Conferència General de Politica Universitària. Està en curs una negociació franca i constructiva, en la qual tots volem una solució més necessària que mai per alleujar les dificultats econòmiques de les famílies. Els acords per establir tindran implicacions pressupostàries i, per tant, en últim terme, dependran del control de despesa exercida pel Ministeri d'Hisenda. Un ministeri que s'està mostrant extraordinàriament comprensiu amb la urgència de les necessitats a cobrir, encara que havent de mantenir un rigor necessari en una situació inèdita. Tant de bo que aquesta història tingui un final feliç. Per nosaltres no serà.

Els rectors estimen que 36.000 universitaris tenen traves tècniques. Creu realment que la bretxa digital és un mite? Això no deixaria a estudiants endarrere si no disposen dels recursos?

El mite és que la bretxa digital és una desigualtat massiva, quelcom que prové de les primeres crítiques a la tecnologia fa dues dècades. Aquest país ha canviat profundament. La dada fonamental referent a això és que el percentatge de llars amb connectivitat a Internet és del 91,4%. Però si parlem de llars amb alguna persona menor de 74 anys, el percentatge puja al 93,7% perquè no es disposa en aquesta enquesta de dades de majors de 75. I, a més, la taxa de penetració de mòbils és del 115% (més números que població) dels quals 87% són telèfons intel·ligents, un ordinador a la butxaca. I entre les persones d'entre 20 i 35 anys, l'ús d'Internet és del 96% De manera que, encara que hi hagi alguns llocs aïllats sense connexió, en realitat, la gran majoria de població universitària té connexió a Internet.

Si els Rectors assenyalen que 36.000 estudiants tenen problemes de connexió i això ho reportem als 1.595.039 universitaris del conjunt de l'Estat, això representa el 2,25%. No es tracta de disminuir la importància d'aquests 36.000 joves i de la necessitat que els ajudem, però és per situar el problema en els seus justos termes. Però clar que hi ha extrema desigualtat social, i això es tradueix en equipament de menor qualitat, en connexions lentes, en preus alts i en haver de treballar en espais reduïts o saturats de família en períodes de confinament. Són aquestes les desigualtats que cal corregir. Clar que és difícil amb els mètodes actuals fer una classe per mòbil, però s'està fent ràpidament en múltiples països en els quals la telefonia fixa està deixant d'existir.

Avui dia per buscar informació a Internet s'utilitza prioritàriament el telèfon intel·ligent. La qüestió, que el nostre equip comença a plantejar-se en la nova fase de la digitalizació, és com desenvolupar aplicacions de m-learning (mobile learning), incloses proves d'avaluació, per moments com aquest en el qual facin falta. Serien desitjables petits grups d'estudiants interactuant personalment amb un professor? Sí, però això es dóna en institucions d'elit fonamentalment i això sí que és desigualtat social.

Cal prioritzar la correcció de desigualtats, però en els termes plantejats per la societat digital. Avui dia la major part de la interacció entre estudiants i entre estudiants i professors en la Universitat es dóna a Internet, més que a classe amb trobades presencials. Perquè caldrà adaptar el model a la realitat en lloc de pensar en formes obsoletes pedagògiques que no corresponen a les noves condicions de comunicació. La universitat híbrida, feta de digital i presencial, és ja la regla. L'acceptació d'aquesta realitat és qüestió de temps. I en aquest sentit l'aprenentatge per força que hem hagut de fer en aquesta pandèmia ens permet un salt endavant en el nou model pedagògic.

La universitat sempre ha estat un espai de reflexió i motor de canvi per l'intercanvi de coneixement, l'activitat associativa i la vida comunitària. Creu que la paràlisi o la reducció de les classes presencials pot fer que això es perdi?

De cap manera. La universitat sempre serà una comunitat de coneixement i de vida comunitària. I en el seu conjunt l'activitat continuarà sent predominantment presencial. Però fins i tot en universitats parcial o totalment virtuals existeix una forta vida intel·lectual i una comunitat activa. Fa temps que sabem, els que hem investigat la nova sociabilitat, que allò virtual té també un fort component de relació humana, com experimenten els qui poblen les xarxes socials, encara que és una sociabilitat amb característiques culturals pròpies que no anul·la la sociabilitat presencial, sinó que l'enriqueix.

La pandèmia tindrà conseqüències al llarg termini?

El món que coneixíem ja no tornarà. El nou està per inventar. Hem après que la incertesa és la regla, que allò públic és la base de la nostra organització social, que la globalització pot portar mort o vida segons com, que l'abraçada és el més preuat que tenim com a humans. I que les universitats, com van fer després de l'època fosca de l'Edat mitjana, són les llums que ens queden per trobar un altre camí.