Carles Puigdemont (Amer, la Selva, 1962) ha deixat Brussel·les i ha posat el centre d'operacions al Vallespir, a la Catalunya Nord, encara a l'Estat francès, per dirigir una campanya que, segons sigui el resultat, podria posar fi a més de sis anys d'exili. Això és el que ha promès, sigui quina sigui la conseqüència de tornar a Catalunya en la data de constitució del nou Parlament. Però, a més, hi ha posat una mudança provisional. No només per motius logístics, suposem, sinó per fer el possible retorn més creïble i inevitable: també havia de tornar amb les eleccions del 2017, les quals va guanyar i tenia, aleshores, la majoria parlamentària suficient per mantenir el càrrec. Però ningú del Parlament català no es va atrevir a convocar-lo per a la sessió d'investidura, davant de les amenaces explícites dels tribunals espanyols, i ell va mantenir-se a l'exili i Quim Torra va ocupar el seu lloc.

El moment era dramàtic: aquells dies, polítics i activistes catalans anaven desfilant cap a l'Audiencia Nacional i posats a la garjola amb acusacions de rebel·lió. Els partits independentistes van dir que ja n'hi havia prou, d'enviar gent a l'escorxador judicial. I ell, que havia tingut l'objectiu que a Brussel·les s'hi traslladés el nucli del govern del 2017 per mantenir el torcebraç polític amb l'Estat des de l'exili, també va acabar de canviar d'estratègia. Des de llavors, ha mantingut el torcebraç amb l'Estat, però pràcticament en solitari, amb un suport intern a Catalunya que a poc a poc començava a esgotar-se per manca de resultats polítics. Fins que una carambola electoral a les eleccions de l'estiu passat l'ha tornat a posar al centre. Puigdemont no ho ha desaprofitat.

L'exili desgasta. Però també endureix. El seu pare va morir el 2019 i no va poder anar al funeral. Dilluns va morir la seva mare i encara no pot travessar la frontera per acomiadar-se'n com cal. L'han titllat de covard, d'incontrolat, de trumpista, han corejat amb càntics massius el seu ingrés a presó i fins i tot l'han col·locat com a peça de caça els polítics que després l'han anat a veure per negociar el seu suport. Potser per això el Puigdemont que hem vist aquests dies en precampanya és un Puigdemont d'aparença més madura, seriosa, reflexiva, i sense espai per als sentimentalismes.

Si algú esperava el retorn d'un radical disposat a reunir uns quants valents a Prats de Molló i obrir-se pas a cops de colze i trabuc fins al balcó de la Generalitat, haurà quedat decebut. Puigdemont s'ha buscat com a número dos una directiva del món dels negocis internacionals, i en les seves primeres compareixences ha volgut remarcar el seu perfil negociador seriós per davant de promeses d'unilateralitat: tot un caramelet per als que enyoraven el business-friendly i la política de pont aeri de l'antiga Convergència. Amb la seva figura al capdavant, Junts dona per assegurat el vot de l'independentista octubrista convençut, i s'ha llançat a buscar ara el vot que fa frontera amb ERC i fins i tot el que podia haver caigut en els braços protectors i anestesiants del PSC: el vot d'ordre que diu que sí, que vol el millor per a Catalunya, la independència fins i tot, però sense que caigui ni un paper a terra.

Puigdemont és periodista per accident, de la mateixa manera que també va arribar a la presidència de la Generalitat per una carambola política inesperada. Va començar a treballar com a corrector lingüista al diari El Punt, i finalment va acabar escrivint ell les cròniques i les entrevistes. Fent periodisme va conèixer la seva dona, Marcela Toppor, i va fundar l'Agència Catalana de Notícies i el diari en anglès Catalonia Today. La seva dona, per cert, també ha estat objecte de persecució periodística per la seva tasca professional.

Fill d'un forner del poble d'Amer, el seus orígens familiars estan emparentats amb el republicanisme i l'exili. El seu avi matern, Carles Casamajó, era un republicà exiliat a França que va deixar d'enviar cartes el 1943 i mai no se'n va a saber res. L'altre avi, Francesc Puigdemont, era un soldat republicà que va fugir del front i es va refugiar a la Serra de Cadis i a Burgos. Independentista des de ben jove, podia haver militat a ERC perfectament, però en aquell moment va ser la JNC de Convergència la que va rebre amb els braços oberts aquell noi defensor del català i amb un inflamat sentit de la justícia pel que fa al tracte històric rebut per Catalunya dins de l'Estat. L'alcaldia de Girona i un escó al Parlament semblaven el sostre de la seva carrera política, fins que la CUP va voler cobrar-se el cap d'Artur Mas a canvi de donar suport el 2015 a la coalició de Junts pel Sí.

La maniobra de Pedro Sánchez amb la seva espantada de cinc dies ha canviat la lògica de la campanya catalana. Puigdemont, que havia aconseguit situar-se la centre del debat polític i situar Junts amb unes perspectives de remuntada, ara ha estat arraconat per un cop d'efecte ple de sentimentalisme. Pedro Sánchez, des del palau de la Moncloa, ha pres el paper de víctima a l'exiliat que no pot creuar el Pirineus perquè seria empresonat per terrorisme.