La matinada del 2 de març de 1974, un règim envalentit per l'atemptat amb què ETA havia segat la vida de l'almirall Luis Carrero Blanco va decidir executar Salvador Puig Antich. La terrible mort del membre del MIL, empresonat arran d'una acció amb altres companys de militància, va provocar un autèntic terrabastall a la Merçona i a la resta de les seves germanes, que malgrat la reacció tèbia dels partits progressistes de l'època, van iniciar una llarga lluita que encara perdura.

Quan es compleixen 50 anys dels fets, la Merçona, que aleshores tenia 13 anys i era la petita de la família, malda perquè els homenatges al seu germà obliguin les autoritats a esclarir i reparar degudament aquell episodi, del qual la Justícia argentina ha assumit la causa davant la desídia de l'Estat espanyol.

Amb quines sensacions afronteu les germanes el cinquantè aniversari de l'execució del Salvador?

Hi ha una colla de sentiments enfrontats. Per una banda, estem molt contentes i agraïdes per la resposta que, sobretot a Catalunya, ens hem trobat entre les institucions i la gent en general. Hem rebut trucades de diversos col·lectius i persones que preparen documentals entorn de la seva vida. Realment ens sentim molt aclaparades. Però després compartim la percepció que, en aquesta etapa de la nostra història, encara succeeixen coses que ens recorden el passat.

Alguns fets demostren que no estem tan lluny d'aquell context de repressió política?

Només cal veure la quantitat d'artistes que són perseguits per les seves cançons o l'intent d'alguns jutges per encausar l'independentisme sota l'acusació de terrorisme. D'alguna manera, continua l'espiral repressiva que es va iniciar amb la Transició.

Creus que s'ha reivindicat més la memòria del Salvador per la crueltat amb què actuava el franquisme que no pas pels seus ideals llibertaris?

És evident. Però també és lògic, perquè arran de la mort de Carrero Blanco, la dictadura va voler prolongar-se en el temps, traslladar a la població que era intocable i demostrar, malgrat la debilitat en què es trobava, que a Espanya es vivia una situació perfecta. La seva reacció va ser venjar-se contra els qui lluitaven per enderrocar-lo, i fet i fet, l'any següent es va carregar cinc persones més.

Sempre has comentat que les germanes us vau sentir força soles. A què ho atribueixes?

Tothom estava a l'expectativa. I només quan van executar-lo, la gent va reaccionar davant un fet que ningú no imaginava que pogués passar. Però fins llavors, bona part de l'esquerra va fer la vista grossa per acomodar-se al nou règim que venia després. Els qui van enviar telegrames demanant l'indult només van ser col·legis professionals i gent amb cert estatus social, a banda de col·lectius autònoms de Suècia, França o Itàlia, on va haver-hi mobilitzacions i aldarulls amb la policia.

Sense aquestes mostres de solidaritat, i l'estima que us teniu entre les germanes, la mort del Salvador hauria quedat silenciada?

Segurament, encara que també hem treballat per mantenir-ho viu. No només l'afecte entre nosaltres: també amb els antics presos de La Comuna i amb els cercles d'amistats, el Parlament i altres institucions del país. Sense aquesta xarxa, poc hauríem aconseguit.

Haver conegut la gent de La Comuna, gràcies a la qual vau recuperar el cas per dur-lo a la Justícia argentina, va suposar un punt d'inflexió?

Sí, perquè els tribunals no admetien res, ni tan sols les noves proves que vam presentar en la segona revisió del sumari. En canvi, a l'Argentina hem trobat l'escletxa perquè, en virtut del principi de justícia universal, es pugui dirimir aquesta i altres causes. Veurem què succeeix, ja que amb l'arribada de Milei a la presidència i el cost econòmic que suposa la instrucció, els advocats ho tenen una mica aturat.

Aquí, a l'Estat espanyol, veus difícil que s'obri la carpeta dels crims del franquisme?

Fa la sensació que esperen que desaparegui tota la generació de criminals, potser conscients que la justícia universal obliga a identificar un culpable en noms i cognoms. El pas del temps ho posa bastant de manifest, perquè més enllà de Rodolfo Martín Villa, cada vegada en queden menys. Els darrers anys han mort José Utrera Molina, responsable de la mort del Salvador, i el comissari torturador Billy el Niño. Tot indica, doncs, que l'estratègia de l'Estat passa per demorar la reparació judicial a què tenim dret totes les víctimes.

Què consideres prioritari, que s'esclareixin els crims o que es reconegui que el judici que va condemnar a Salvador va estar plegat d'irregularitats?

Les dues coses van aparellades. Cal que l'Estat reconegui que el judici no va ser just, que es va manipular el sumari i que la sentència [del Salvador] estava escrita per anticipat.

Quan vas a les escoles a explicar el cas, quines reaccions et trobes entre l'alumnat?

Hi ha de tot. Alguns expressen molt interès i d'altres s'estranyen que no hi hagi imatges pel mòbil. Però quan senten la nostra vivència, queden impactats. Malauradament, el fet que a les cases es parli poc de la Transició i encara menys de la Guerra Civil i els desapareguts a les cunetes, fa que ho sentin com una cosa molt llunyana i aliena al seu present. I això, sumat als treballs de recerca del Batxillerat, que no tinguin espais ni el moment per tractar-ho amb tranquil·litat.

Fa uns mesos es va obrir la primera causa per tortures corresponent al franquisme. Pot ser el desllorigador que trenqui el mur d'impunitat?

Seria un pas important, sigui per evidenciar les tortures que tenien lloc a les comissaries com per donar visibilitat al patiment que van passar moltes persones. Igual que hi pot contribuir la iniciativa destinada a reconvertir la comissaria de la Via Laietana de Barcelona en un centre de memòria i els documentals i llibres que expliquen els abusos que es produïen als calabossos, dels quals tenim exemples ben recents.

Quines mesures consideres que s'haurien de prendre de forma imminent?

L'acord del Parlament de declarar il·legals els judicis del franquisme ja ha sigut un gest important. No cal oblidar-ho. Però certament queda molt camí, com ara abolir la Llei de secrets oficials adoptada per Franco el 1968 o la Llei d'amnistia del 77, a través de la qual les autoritats van procurar que quedés tot tapat. Si més no, caldria esperar que l'Estat fes un pronunciament oficial en vista a reparar simbòlicament a les víctimes de la dictadura. Ens donaria esperances per aconseguir que es conegués tota la veritat, alhora que aplanaria el camí perquè, d'una vegada per totes, es fes justícia.