Pedralbes i Ciutat Meridiana constitueixen dos mons antagònics, amb gairebé res en comú. El primer és el barri amb major renda familiar disponible de Barcelona. El segon, el 73è, és a dir, el que en té menys. De mitjana, una persona de Pedralbes disposa d'una renda que multiplica per més de set la que té un veí de Ciutat Meridiana. Malgrat aquest abisme, els dos barris tenen un comportament polític amb unes similituds destacables. En ambdós el rebuig a la independència és majoritari. I tant en l'un com en l'altre, Ciutadans té opcions plausibles de ser la força més votada a les eleccions del 21 de desembre. El 2015, la candidatura encapçalada per Inés Arrimadas va rebre el el 28,5% dels vots a Pedralbes, gairebé 11 punts per sobre de la seva mitjana a la capital catalana, i només hi va quedar per darrere de Junts pel Sí (36,7%). A Ciutat Meridiana, directament, va imposar-se, amb el 25,6% dels sufragis, per davant del PSC (25,4%).

Com s'explica que un partit obtingui grans resultats en barris tan antagònics? La seva proposta és capaç de defensar els interessos dels veïns d'una i altra zona? Si posem el focus en les qüestions socials i econòmiques és obvi que no, però la clau és la preeminència de l'eix nacional a l'hora de triar a qui votar. Per a Lluís Orriols, politòleg i professor a la Universitat Carlos III de Madrid, "l'eix nacional s'ho menja tot i Ciutadans s'ha convertit en el punt focal de l'antiindependentisme, el que li permet rebre vots de diferents sensibilitats".

En conversa telefònica amb Públic, Orriols destaca que a Catalunya el votant de C's és "més eclèctic que el del PSC" i això és fruit que el seu vot "no està basat en la classe social, sinó en la qüestió identitària". Aquest fet, alhora, li ha permès "robar" electorat a diferents partits, primer sobretot al PSC i després, amb l'esclat del procés sobiranista, parcialment a CiU –persones que no veuen amb bons ulls la independència– i, sobretot, al PP. De fet, el recent baròmetre del CIS apunta que gairebé la meitat dels electors que el 2015 van votar el PP ara optarien per la formació taronja. També és cert que ara li detecta una fuga de votants cap al PSC que fins fa poc no existia i, en aquest sentit, a C's li interessa una alta polarització de la campanya per aturar-la, apunta Orriols.

La mateixa enquesta li dona opcions de convertir-se en la formació més votada el 21D, amb una força especialment gran a la demarcació de Barcelona. Perquè això sigui possible, el partit d'Inés Arrimadas i Albert Rivera hauria de millorar els resultats en les zones on ja va aconseguir un suport important el 27S, com ara bona part dels municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona, la ciutat de Tarragona i bona part dels nuclis de la Costa Daurada. Així, per exemple, fa dos anys el partit va ser el més votat a l'Hospitalet de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, el Prat, Gavà, Castelldefels, Rubí, Barberà del Vallès o al districte barceloní de Nou Barris.

Si posem el focus a la capital catalana, a les passades eleccions al Parlament el partit espanyolista va superar amb escreix la seva mitjana de vots a la ciutat als cinc barris més rics (Pedralbes, les Tres Torres, Sant Gervasi-Galvany, Sarrià i Sant Gervasi-la Bonanova). Però també va fer-ho als set més pobres, on fins i tot va ser l'opció més votada (Ciutat Meridiana, la Trinitat Nova, la Marina del Prat Vermell, Vallbona, la Trinitat Vella, Torre Baró i les Roquetes). El contrast, com ja hem dit, ve mercat pel pes de la qüestió nacional, perquè el programa i la praxis política de C's afavoreix molt més els interessos de les grans empreses i les classes altes que no pas els votants dels barris populars.

Programa i actuació favorables a les classes altes

El programa del partit taronja té un accent marcadament liberal a nivell econòmic i, per exemple, planteja un "pla de xoc per a la tornada de les empreses", que contingui un "programa ambiciós d'incentius fiscals, financers i administratius". Dit d'una altra manera, vol oferir avantatges econòmics a les companyies que els darrers dos mesos han traslladat la seu fora de Catalunya, un moviment liderat sobretot per les grans companyies, fins al punt que l'han encapçalat sis de les set societats catalanes de l'Ibex 35 (Caixabank, Banc Sabadell, Gas Natural Fenosa, Abertis, Cellnex i Colonial). El document també planteja dissenyar una política fiscal per "atreure empreses", un eufemisme per parlar d'abaixar impostos, una idea que també està darrere de la idea de rebaixar l'impost de la renda "per atreure talent". En tot moment, C's parla d'aconseguir una "fiscalitat atractiva". S'ha convertit clarament en un partit business friendly.

Però més enllà de les propostes de cara el 21D, l'activitat al Parlament i al Congrés de C's ja fa temps que està marcada per una defensa clara de mesures liberals, o neoliberals, que afavoreixen les rendes altes i les grans empreses. Així, per exemple, a Catalunya ha votat en contra de l'increment de l'IRPF a les persones que ingressen més de 120.000 euros i s'ha oposat a l'increment de l'impost de Succesions i a la creació de l'impost especial sobre la riquesa que van pactar la CUP i Junts pel Sí, així com al tribut a les begudes ensucrades.

A les eleccions al Congrés va presentar-se fent bandera d'un contracte laboral únic, que deixa els treballadors sense pràcticament indemnització en cas d'acomiadament els primers anys de feina. A més a més, també ha refusat tirar enrere la reforma laboral del govern de Rajoy i ha defensat la signatura de tractats de lliure comerç com el TTIP o el CETA, àmpliament rebutjats per l'esquerra i els sindicats i, en canvi, aplaudits per les patronals i els lobbies empresarials. Tot plegat no sorprèn si es té en compte que el responsable del seu programa econòmic, Luis Garicano, va passar per FEDEA, un think tank finançat per les empreses de l'Ibex 35 i que, òbviament, defensa els seus interessos. C's també és el partit que en més votacions coincideix amb el PP a la cambra baixa, fins el punt de votar el mateix en el 75% dels casos.

La reaparició amb força de les identitats nacionals, i el fet que C's es vegi inequívocament com la formació que a Catalunya millor simbolitza la identitat espanyola és la clau de la transversalitat entre l'electorat d'un partit que en determinats casos pot seduir per un programa econòmic marcadament de dretes i en d'altres ho fa bàsicament per la bandera.