El president del grup d'Unidas Podemos-En Comú Podem-Galícia en Comú al Congrés, Jaume Asens (Barcelona, ​​1972), rep Públic en plena crisi a l'interior del Govern espanyol per la derogació de la reforma laboral. Assegura que l'intent d'última hora per fer que sigui la vicepresidenta primera, Nadia Calviño, qui lideri les negociacions sobre un dels principals eixos de la legislatura es correspon al "nerviosisme" existent en alguns sectors del PSOE davant del lideratge creixent de la vicepresidenta segona , Yolanda Díaz. Segons la seva opinió, derogar la reforma laboral del PP en els termes acordats amb els sindicats i que s'ha negociat durant més de set mesos ha de ser el resultat final. Així mateix, defensa que després de donar carpetada a aquesta qüestió, la prioritat següent per als grups que sostenen l'Executiu estatal ha de ser la derogació de la llei mordassa. De cara a les negociacions per tirar endavant la Llei de Memòria Democràtica, el diputat dels comuns apel·la a ERC per "intentar moure el PSOE cap a la fi de la impunitat del franquisme".

Com a president del grup confederal d'Unides Podem al Congrés, quin és l'estat actual de les relacions amb el PSOE després de la reunió de dilluns passat?

El Govern de coalició gaudeix de bona salut, però és evident, no ho podem negar, hem viscut moments de tensió els últims dies que tenen a veure amb les discrepàncies al voltant de la derogació de la reforma laboral. Aquestes tensions s'han de normalitzar en qualsevol relació que no és d'amor, sinó de conveniència. Hi ha dos partits que provenen de tradicions polítiques diferents i defensen interessos diferents. Més enllà d'aquestes tensions, crec que ningú no posa en dubte la pròpia coalició, i els problemes que s'han viscut els últims dies, tot i que no estan totalment solucionats, és veritat que estan canalitzats. Se solucionaran en els propers dies.

Preveien aquesta pugna per liderar les negociacions (i el contingut) sobre la reforma laboral just a la recta final, malgrat que des de l'inici va quedar clar que era Yolanda Díaz qui estava al capdavant?

Durant aquest temps hi ha hagut senyals, és veritat, però crec que ens ha agafat força per sorpresa perquè aquest acord era imminent. Portàvem més de set mesos de negociació i, en altres batalles ha costat molt guanyar-les, com la retallada dels beneficis a les elèctriques, la pujada del Salari Mínim Interprofessional o la regulació dels preus del lloguer a la llei d'habitatge, batalles que hem hagut d'arrossegar el PSOE i no ha estat fàcil. Però en canvi, aquesta batalla estava guanyada. Teníem l'acord gairebé signat i aleshores, al final de la partida, ha aparegut aquest moviment i és evident que les regles del joc no es poden canviar al final del partit. Per això, nosaltres hem reaccionat amb sorpresa i hem volgut que les coses tornessin a la posició on estaven i que ens permetien complir l'acord a què vam arribar amb el PSOE.

Hi ha moltes hipòtesis del que ha passat: una té a veure amb qui és Nadia Calviño i el que representa, i una altra té a veure amb el nerviosisme del PSOE respecte a un lideratge com el de Yolanda Díaz, que està creixent a les enquestes. I aquest element, no ho sé, pot haver influenciat, ja que ella és la ministra dels ERTE, de la pujada de l'SMI... ha adquirit més protagonisme en els últims mesos i ha aconseguit ser la política més ben valorada a Espanya. Em sembla que hi ha certs sectors del PSOE que comencen a sentir nerviosisme per aquest lideratge cada cop més consolidat.

Creuen que el PSOE acceptarà derogar la reforma laboral en els termes que defensa Yolanda Díaz al si del Govern?

Confio que sí. A més, els sindicats han estat molt clars: el PSOE sap que hi ha l'amenaça que els sindicats, si no s'acaba de signar allò que està pràcticament acordat, es mobilitzin. I ni el PSOE ni Unides Podem no es poden permetre una vaga general o una mobilització massiva dels sindicats, per tant, crec que això està garantit.

A més, crec que és bàsic per revertir una reforma que tanta precarietat i temporalitat ha creat. És el camí que ens marca Europa. No pot ser que els treballadors a Espanya siguin usats com a kleenex d'usar i llençar. Cal estabilitzar el mercat laboral i crec que Yolanda, que és una advocada laboralista i que ha treballat tota la vida en aquest àmbit, té en la reforma laboral un dels motius més importants pels quals va entrar en aquest Govern: derogar aquesta reforma que el mateix PP va reconèixer que era 'agressiva'.

Pel que fa a l'escó d'Alberto Rodríguez. En Comú Podem no ha demanat la dimissió de Batet. Considera desproporcionada l'exigència de Podem en demanar-ne la dimissió?

Ara mateix, si haguéssim de posar el nom de la senyora Batet a una urna per decidir si és no o no presidenta del Congrés, no ho faríem. S'ha trencat la confiança amb Batet i no té a veure amb el PSOE; de fet, hi ha diputats socialistes, com Odón Elorza, que van ser crítics amb la decisió i es van solidaritzar amb Alberto Rodríguez i amb el nostre grup. Batet ha decebut fins i tot a les mateixes files socialistes.

Aquesta decisió ha suposat un abans i un després a l'hora de confiar en l'autonomia del Poder Legislatiu?

No és la primera vegada que passa. Estem assistint a una degradació del principi democràtic de l'autonomia del Congrés perquè cada cop més els jutges s'estan convertint en els principals guionistes de la política espanyola, tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional. Estan envaint les competències del Poder Legislatiu i ho veiem quan s'anul·len declaracions polítiques, que no són jurídiques, o es diu als diputats del que poden parlar o no, tant al Congrés com a altres parlaments, com el català.

Hi ha una suplantació de la voluntat del Poder Legislatiu, que és la seu de la sobirania popular, per part d'un Poder Judicial desbocat, a les mans de la dreta, que està seguint un camí diferent, però amb alguns elements comuns amb el que va passar al Brasil amb Dilma Rousseff i, anteriorment, amb Lula da Silva. Al Brasil vam veure com va ser el judicial el que va arrasar el legislatiu perquè hi hagués un canvi polític, i això és el que té al cap el PP.

Casado i Abascal volen arribar a la Moncloa i utilitzen els jutges per a aquest objectiu i, de fet, té a veure amb les declaracions que han fet moltes vegades dirigents del PP, com l'anterior portaveu popular, quan va dir que el Poder Judicial era la darrera trinxera contra el Govern estatal per frenar els avenços progressistes. És similar al que ha passat a Polònia i a Hongria, on és el Poder Legislatiu, controlat per l'extrema dreta, el que ha arrasat amb el Poder Judicial. Aquí és a l'inrevés, ja que és el Poder Judicial, controlat per la dreta i l'extrema dreta, el que està arrasant amb el Legislatiu. Això afecta a la separació de poders i el principi democràtic com a norma de funcionament.

És la primera vegada en molts anys que s'inhabilita un diputat per una condemna lleu i el Constitucional, el 1992, ja va dir que això no era possible, no es podia prendre l'acta de diputat a una persona per una condemna de multa, com és aquest cas. Confiem que l'empara que Rodríguez ha interposat pugui prosperar.

Sobre l'avantprojecte de llei d'habitatge aprovat aquest dimarts al Consell de Ministres, tem que el PSOE dilati en el temps la seva tramitació al Congrés tenint en compte els mesos que han hagut de passar fins a rebre llum verda al Govern?

És una possibilitat i ens està passant amb altres lleis, com la llei de secrets oficials o la llei mordassa, els terminis d'esmenes de les quals s'estan prorrogant de forma constant. Al nostre entendre, aquestes pròrrogues són fraudulentes, com també ho entenia el PSOE quan era a l'oposició, però ara està abusant de manera excessiva d'aquest mecanisme.

És veritat que això pot passar i, per aquest motiu, sempre intentem apel·lar a la ciutadania organitzada perquè no baixi la guàrdia, que no cregui que la batalla està guanyada simplement perquè hi ha un acord. No pel fet que estiguem nosaltres al Govern ha de confiar cegament que això serà suficient. La ciutadania ha de saber que, com aquest Govern rep moltes pressions per part dels fons voltor, en aquest àmbit, o per part de les elèctriques o la CEOE; nosaltres necessitem tenir la pressió dels sindicats, dels moviments i associacions de defensa de l'habitatge, i dels consumidors, en el cas de les elèctriques.

Els sindicats i els col·lectius de l'habitatge han rebutjat la proposta del Govern espanyol. És una bona llei tenint en compte aquestes crítiques i d'on provenen?

Aquesta llei és un pas important pel qual nosaltres lluitem des de fa molts anys, però és evident que no n'hi ha prou. Nosaltres esperem poder millorar el contingut d'aquesta llei al tràmit d'esmenes. Compartim aquesta crítica que formulen les entitats i els moviments, però volem posar en valor una cosa que semblava impossible fa un temps, que és aconseguir regular els preus del lloguer.

La nova llei audiovisual ha esdevingut un dels eixos principals de la negociació de pressupostos. Us semblen raonables les exigències dels partits bascos i catalans, i la inclusió d'aquest aspecte en la negociació pressupostària?

No només semblen raonables les seves propostes, sinó que també les compartim. El debat de Pressupostos pot ser un bon moment per negociar-hi. Ara bé, això no hauria de ser un element a l'hora d'aprovar uns pressupostos que, evidentment, són expansius i que són bons tant per al País Basc com per a Catalunya. Hi ha molts elements més a tenir en compte, però em sembla bé que posin aquesta qüestió sobre la taula.

En la mateixa línia, ERC reconeix que els passos a la taula de diàleg influeixen en el clima de negociació pressupostària. S'hauria d'aïllar una cosa de laltra?

El mateix que amb l'altra qüestió. El moment dels pressupostos és un moment important i, igual que Unides Podem ha posat sobre la taula la llei d'habitatge i l'impost de societats, és legítim que altres partits posin altres qüestions sobre la taula. Una altra cosa és que es converteixin aquestes qüestions en línies vermelles, ja que no és positiu, però són elements que poden i han d'estar en la negociació, als quals nosaltres donem suport.

Pel que fa a la Llei de Memòria Democràtica, segons les esmenes que el grup confederal ha plantejat fins ara, no es parla de considerar il·legal el règim franquista, per exemple, com exigeix ​​ERC, soci indispensable per a l'aprovació del projecte. Com aconseguiran els partits del Govern convèncer aquest grup, entre d'altres, perquè donin suport al projecte donat el rebuig a la norma?

El projecte de llei és un pas molt important en una lluita lenta, dura i dilatada per trobar mecanismes que permetin acabar amb la impunitat dels crims franquistes i, evidentment, és una llei que per primera vegada pot estar a l'alçada del que les víctimes es mereixen. Pot donar accés a la veritat, justícia i reparació per a les víctimes que fa tant de temps que estan desateses i estem en un moment històric on no podem esperar més per atendre aquest reclam, que no només ve de les víctimes, sinó del dret internacional.

Aquesta llei és una llei carregada de futur. Ens permet saber qui som, d'on venim, però que també apunta a nous horitzons d'esperança perquè les víctimes del franquisme assenyalen allò que la dictadura no va permetre que fos, però que pot tornar a ser. Per això hi ha tant de nerviosisme en determinats sectors polítics, que no han trencat amb el passat franquista; per això el PP i Vox es van posar de banda de la dictadura quan es va celebrar el debat a la totalitat d'aquesta llei.

En aquest pas endavant intentarem incorporar una sèrie d'esmenes que tenen a veure amb les incautacions polítiques que es van fer en el seu moment per raons polítiques, i que ha de permetre obrir un procés d'auditoria que permeti restablir aquests béns als seus propietaris legítims. Per això també volem posar fi a la Llei d'Amnistia, ja que és un obstacle per poder judicialitzar aquests crims. Així mateix, cal estendre l'àmbit temporal de la llei fins al 1982 perquè la política repressiva de la dictadura va durar molts anys més, i la prova és que hi va haver gairebé 200 víctimes mortals més fora de la llei. Aquestes reivindicacions no són les nostres, sinó de les associacions memorialistes, que assumim com a pròpies. També dels nostres socis, com ERC, amb els quals volem cooperar per intentar moure el PSOE cap a aquest espai de fi de la impunitat dels crims del franquisme.

A més, això té a veure amb el que passa a l'Argentina. La jutgessa María Servini ens recorda el que nosaltres recordem als argentins. Hi ha crims repugnants que no hi entenen de lleis de punt final ni d'amnistia. Vam ser pioners a Espanya quan vam començar a jutjar criminals de la dictadura argentina, però després, això es va torçar quan es tractava d'investigar els crims de la dictadura franquista, i es va mirar cap a una altra banda. Els argentins van canviar la seva llei, per això ara ens ho recorden a nosaltres. Aquesta via que es va obrir aquí per acabar amb la impunitat de les dictadures de Xile i de l'Argentina ha de tornar ara aquí per acabar amb això. És un repte democràtic ineludible i una de les assignatures pendents més importants que tenim des de la Transició.

Tenint en compte que el PSOE per si sol no disposa d'una majoria, ara seria un bon moment per pressionar i modificar la Llei d'Amnistia?

És ara o mai. Les víctimes i els familiars no són només les de la Guerra Civil, també són dels anys 70. A l'Ajuntament de Barcelona, ​​quan jo era tinent d'alcalde, una de les coses que vam fer va ser atendre moltes d'aquestes víctimes, com ara les germanes de Salvador Puig Antich. Vam crear un mecanisme que s'està posant en funcionament ara per escoltar-les i crec que en aquell moment, cobrim un buit a Madrid, Galícia, Barcelona i Cadis.

Des de tots aquests ajuntaments vam fer, com a administració de suplència, allò que havia de fer l'Estat i no estava fent, però no podem avançar més des del món municipal. Ara només falta que l'Estat assumeixi la seva responsabilitat. Les víctimes no poden esperar més perquè han passat molts anys i, de vegades, la dreta fa servir aquest argument del calendari per desqualificar aquestes reivindicacions, però és just al revés, com més temps passa, més legítima és aquesta reivindicació i més escandalosa és la falta atenció a aquestes demandes de veritat, justícia i reparació.

Una altra derogació pendent, la de la 'llei mordassa', que se segueix posposant. La Mesa del Congrés ha tornat a prorrogar el termini d'esmenes i després d'un any, Unides Podem i PSOE han donat una altra setmana de marge per negociar les esmenes. Quines discrepàncies existeixen perquè s'hagi posposat tant de temps la tramitació d'aquesta norma?

En veritat, estem d'acord amb allò fonamental, en derogar els principals articles lesius per als drets fonamentals, alguns dels quals ja han estat assenyalats per organismes internacionals. Però hi ha un darrer escull, que és la devolució en calent, que ens està separant d'un acord, encara que crec que les properes setmanes hauríem de poder superar aquest desacord.

És un compromís que està a l'acord de Govern i que el PSOE el va tornar a renovar fa poc en paraules del president del Govern espanyol, al Congrés del PSOE, per la qual cosa crec que ara que estem sortint de la pandèmia, dels moments més durs de la pandèmia, hem de tornar a reprendre moltes d'aquelles carpetes o acords de legislatura que fins ara no es van poder materialitzar perquè ens havíem de focalitzar o centrar en els esforços en la lluita contra la pandèmia. Ja no hi ha excuses. Aquesta, després de la reforma laboral, és la carpeta següent que hem de tancar.

Pel que fa al front ampli de Yolanda Díaz, veu possible una aliança amb Errejón després de les experiències passades?

Queden dos anys per a les eleccions generals i ens hem de centrar a resoldre els principals problemes de la gent. En tot cas, crec que la prioritat ha de ser tornar a reconnectar amb els sectors més dinàmics de la societat, amb la gent jove, amb els sectors que s'han despenjat del projecte i que al seu moment ens van fer molt forts, tan forts que vam estar a 300.000 vots de fer el sorpasso al PSOE. Aquest moment va passar, però cal intentar tornar-hi i anar més lluny. Cal ser més ambiciosos i crec que amb Yolanda Díaz ho podem assolir.

És veritat que el moment no és el mateix, no hi ha la crisi de representativitat que hi havia aleshores. Nosaltres ja no som un actor totalment nou i ara hi ha un cansament i desconfiança en la política que té molt a veure amb la ruptura dels horitzons vitals i les certeses. Tal com vam saber connectar després del 15-M amb els dolors i les queixes, però també amb les il·lusions i els somnis d'una part de la ciutadania, tenim l'obligació de connectar amb el que està passant ara.

Per poder fer-ho, cal intentar evitar caure en el fetitxisme de les sigles, transcendir la vella lògica dels partits existents i posar en valor allò que ens uneix i ens separa, i que va més enllà d'aquestes sigles. Crear una nova entitat, i si cal prescindir o no de les sigles és un debat que caldrà abordar al seu moment. La confluència d'altres espais dependrà de si aconseguim reconnectar amb la ciutadania. No es tracta tant de resoldre-ho per dalt, sinó per baix.

Estem en un moment on les enquestes estan mostrant una tendència creixent de les nostres expectatives i des que hi ha Yolanda Díaz anem pujant, no només ella en nivell de popularitat i de suports, sinó fins i tot el mateix espai polític. Si això va progressant, serà inevitable que al voltant del nostre espai es pugui configurar aquesta nova plataforma o espai ampli que superi les lògiques del passat que ens han fet molt de mal i ha fet que molta gent s'hagi anat despenjant o s'hagi quedat pel camí.

Pel que fa a la 'Declaració del 18 d'octubre' de l'esquerra abertzale, creu que ha tingut una bona acollida per part de la societat espanyola?

És un pas històric de més transcendència o calat polític que el que se li ha donat. Si a l'inici ETA va abandonar la lluita armada, després l'esquerra abertzale va renunciar i va rebutjar la violència com a mitjà per assolir els seus objectius, i va apostar exclusivament per les vies polítiques, ara s'ha fet un pas definitiu, que és el pas de simpatitzar amb les víctimes , reconèixer el seu dolor i disculpar-se amb elles. Això és històric, un dels gestos polítics més importants des de la Transició.