Barcelona és una societat plural. I ho és socialment però cada cop més també políticament. Malgrat els intents de tornar a una polarització de dos actors polítics com han intentat l'actual alcaldessa, Ada Colau i l'exalcalde convergent, Xavier Trias, la realitat és que aquestes eleccions municipals del 28 de maig estan marcades per una major fragmentació dels aspirants a l'alcaldia amb fins a 4 opcions. Un escenari que farà imprescindibles els pactes entre dos o fins i tot tres forces polítiques.

Lluny de la polarització entre dretes i esquerres de València o de les majories absolutes, o quasi, de Madrid, Barcelona es manté com la ciutat de l'Estat amb més incertesa i diversitat d'escenaris postelectorals. On no es pot descartar gairebé res. Amb Colau com a possible guanyadora però sense descartar que Collboni, Trias, o fins i tot Maragall en una remuntada final, puguin optar a la primera posició. I en què fins i tot si Colau acaba confirmant la victòria, pactes com el de la sociovergència poden fer perillar l'alcaldia per la líder dels comuns.

Barcelona es juga d'aquesta forma el model de ciutat a les properes eleccions municipals del 28-M. Àmbits com el turisme, la seguretat, la neteja, l'habitatge, l'economia o l'urbanisme estan centrant el debat sobre quina mena de ciutat ha de ser Barcelona i cap on va. En una cursa ajustada entre els candidats Ada Colau (BComú), Jaume Collboni (PSC), Xavier Trias (Junts) i Ernest Maragall (ERC) seran clau els pactes que s'articulin. I la resta de forces minoritàries poden tenir la paella pel mànec condicionant aquests possibles pactes. Especialment el PP a l'espera de saber si la resta de la dreta espanyolista de Ciutadans, Vox i Valents, a més de la CUP entren o queden fora del consistori com apunten moltes enquestes -amb Vox com a principal candidat a donar la sorpresa i colar-se per primer cop amb presència al consistori barceloní-. Un aspecte que depèn del topall del 5%, difícil d'aconseguir per molts partits especialment si puja la participació, i que pot reconfigurar de forma decisiva el plenari fragmentant-lo encara més.

Colau i Collboni, socis de Govern i adversaris a mata-degolla

Els resultats electorals marcaran doncs si consoliden un tercer i darrer mandat de Colau o bé donen per superada la seva etapa després de vuit anys capitanejant el consistori. La paradoxa és que malgrat haver governat bona part d'aquest temps amb el PSC –tot l'actual mandat i una part del primer fins que el pacte es va trencar a causa del Procés- la principal incògnita política de Barcelona no és si aquesta fórmula de coalició comuns-PSC és reeditable aritmèticament sinó si els socis voldran repetir, especialment per part dels socialistes. La demoscòpia indica que en la coalició, tant Barcelona en Comú com el PSC, no sortiran desgastats, sinó més aviat reforçats. Fins el punt que la pugna per la victòria pot estar entre Colau i Collboni.

Però la divergència d'interessos pot conduir als socialistes a trencar la col·laboració amb els comuns de dos mandats i que de fet es remunta a dècades si tenim en compte els governs compartits pel PSC i ICV que han marcat clarament la capital catalana. Amb la possibilitat que per primera vegada en la història, el PSC i els exconvergents de Xavier Trias, formulin un govern conjunt emmirallat en el que aquests quatre anys ha funcionat, "com un rellotge" asseguren fonts de les dues parts, a la Diputació de Barcelona.

Entre els principals motius d'aquest possible divorci entre Colau i Collboni –que va deixar la primera tinença d'alcaldia a quatre mesos de les eleccions tot i que el PSC continua al Govern municipal- hi ha la pugna pel lideratge de l'Ajuntament, cada cop més disputada. Amb un PSC a l'alça aspirant a superar a l'alcaldessa.

Pedro Sánchez i Feijóo marcaran la política de pactes per l'alcaldia de Barcelona

La política estatal també exerceix una pressió considerable i aquest és un dels factors que pot forçar a Collboni a disputar l'alcaldia a Colau encara que la candidata de Barcelona en Comú guanyi. Sobretot si l'alcaldable socialista queda en segona posició com apunta per exemple l'enquesta del CIS. Amb unes eleccions generals a sis mesos vista o menys, les aspiracions de Pedro Sánchez d'aconseguir uns resultats que li permetin renovar a La Moncloa tenen dues plataformes essencials en l'actual contesa electoral. L'alcaldia de Barcelona i la presidència de la Generalitat valenciana seran determinants en la valoració sobre la fortalesa dels socialistes per afrontar les generals, donada la feblesa del PSOE a Madrid i després de la pèrdua del feu històric d'Andalusia en favor del PP. Un fet que determinarà que Collboni vagi a totes a per l'alcaldia fins i tot mitjançant la sociovergència. En primer lloc mitjançant la victoria que apunten diverses enquestes però fins i tot amb un possible pacte amb Trias si queda per darrere de Colau.

Altra cosa és que si PSC i Junts no sumen caldrà el concurs d'un tercer actor que podria ser el PP. I aquí també entra en joc la pressió de les generals. Perquè malgrat el candidat del PP a Barcelona, Daniel Sirera, ja ha fixat com a objectiu prioritari desallotjar Colau de l'alcaldia i no ha rebutjat clarament fer alcalde a Trias o a Collboni, serà Alberto Núñez Feijóo qui decideixi, en cas de que hi hagi l'opció, si lliurar la capital catalana als socialistes és una bona o mala operació en la seva cursa per la presidència del Govern espanyol.

Collboni, altres factors pel desmarcatge del PSC de Colau

En segon lloc, influeix que malgrat governar dos mandats junts, PSC i Barcelona en Comú tenen dos models de ciutats molt diferents, amb els socialistes molt connectats amb els interessos de determinats poders fàctics de la ciutat que alhora també han impulsat la candidatura de Trias. Poders fàctics que estan durament enfrontats a Colau i que tenen a veure amb interessos de sectors com l'immobiliari, l'automoció i el turisme, entre d'altres. Entre les principals diferències que tenen els dos socis de Govern hi ha l'ampliació de l'Aeroport del Prat, les superilles o el turisme. Les divergències en aquest darrer àmbit, per exemple, s'han pogut veure amb les reiterades peticions de Colau perquè limitin els creuers, una petició que el PSC no comparteix.

I finalment, no es pot perdre de vista que el creixement del PSC prové de l'absorció de votants de Ciutadans, cosa que allunya la base electoral socialista d'uns comuns amb polítiques d'esquerres i partidaris del dret a l'autodeterminació per Catalunya. Si be és cert que Xavier Trias pertany a Junts, partit independentista de Laura Borràs i Carles Puigdemont, el candidat ja ha deixat clar que el projecte independentista queda aparcat pel que fa a la seva candidatura i que es reserva el dret a decidir personalment la política d'aliances després de les eleccions.

Colau, vot consolidat però reaccions molt contràries

Dels quatre principals aspirants, Ada Colau ha demostrat la seva fortalesa electoral però també una àmplia capacitat de generar anticossos a la seva persona i polítiques. El seu nínxol de votants sembla força consolidat però se situa entre els 10 i els 11 regidors dels 41 que té el consistori barceloní. I per la seva banda ha crescut una important corrent antiColau que caldrà veure com es reparteix entre els diversos partits opositors. Trias és qui més clarament apel·la a aquest vot antiColau –al marge dels partits de la dreta espanyolista com PP, Ciutadans, Valents o Vox, amb poca capacitat d'aglutinar majories- però fins i tot el soci de Govern municipal socialista està intentar captar en aquesta campanya part d'aquest electorat.

Colau ha aconseguit centrar la legislatura en les seves polítiques bandera com la connexió del tramvia, el dentista municipal o les superilles, entre altres. Els seus punts febles està en els resultats ajustats en matèria d'habitatge i en el fet que va ser investida alcaldessa gràcies als vots de la formació de Manuel Valls –ara Valents, en posicions de dreta extrema-, barrant el pas a Ernest Maragall d'ERC, malgrat ser el guanyador de les eleccions el 2019. Això encara li passa factura ara, ja que alguns sectors li retreuen que acceptés els vots de Valls.

Tot i aquest inici de Govern no exempt de polèmica, l'etapa 2019-2023 ha estat marcada per l'estabilitat. La coalició de Govern entre BComú i el PSC –malgrat el desmarcatge actual de Collboni- ha aconseguit tancar files i aprovar els quatre pressupostos del mandat. Any darrera any els suports de l'oposició per aprovar les comptes anuals han estat menys però gràcies a la posició d'ERC, amb qui el Govern municipal ha pactat diverses polítiques, han obtingut sempre llum verda. A més, al Govern de Barcelona els vents li han bufat a favor des de Madrid, on la coalició entre el PSOE i Unides Podem a l'Executiu espanyol ha permès començar una nova etapa en les relacions entre Barcelona i l'Estat.

Trias, fer fora a Colau o retornar al passat

Per la seva part, un dels actors que sense cap mena de dubte ha remogut en la recta final del mandat el tauler de les eleccions municipals es la tornada a la política de l'exalcalde convergent, Xavier Trias. El grup municipal de JxCat va viure un punt d'inflexió amb la marxa d'Elsa Artadi, que el maig del 2022, just fa un any, va anunciar entre llàgrimes que abandonava la política activa perquè no se sentia amb força per continuar. Trias ha fet l'aposta d'una candidatura molt personalista, amagant les sigles de Junts i la seva vinculació amb l'independentisme, en un intent d'aglutinar el vot de centre dreta antiColau. Una operació semblant a la que va protagonitzar Manuel Valls amb Barcelona pel Canvi i Ciutadans ara fa quatre anys amb gran fracàs. però que ara compta amb un candidat molt més potent i consolidat com és Xavier Trias que -a diferència de la imatge de paracaigudista de Valls- és el que s'anomena "un senyor de Barcelona" molt arrelat a la ciutat i amb gran experiència com a regidor i alcalde.

Sense cap mena de dubte la irrupció de Trias ha variat les coordenades electorals, ha revitalitzat les migrades expectatives electorals de Junts amb Artadi fins al punt de tenir opcions de victòria. I ha impactat especialment sobre ERC recuperant bona part de l'electorat que els republicans van captar a Barcelona el 2019 en l'espai exconvergent. Les febleses de Trias se centren en un possible boicot d'última hora de l'electorat més fervorosament independentista de Junts decebuts per la nul·la presència d'aquest objectiu en la campanya del candidat. I també el fet que una part de l'electorat veu amb desconfiança el retorn a una etapa de neoliberalisme com el que va protagonitzar Trias amb la seva alcaldia i en què es va obrir la porta a un turisme massificat i descontrolat generant greus problemes veïnals. Caldrà veure què pesa més en els possibles votants de Trias, si el retorn a polítiques de barra lliure als sectors econòmics o la voluntat de fer fora de l'alcaldia a Colau.

Maragall, fora de focus però l'única opció renovadora

Finalment, ERC repeteix l'aposta per Ernest Maragall, que torna a fer tàndem amb Elisenda Alamany com ja van fer el 2019, quan ERC va ser la candidatura més votada i incorpora a la veterana Ester Capella de número 3. Un cop superat el tràngol de no ser investit alcalde després de guanyar les darreres municipals, ERC ha fet una oposició d'alternativa però constructiva al Govern de BComú i PSC. Amb crítica però sense atacs frontals. ERC va començar la campanya amb poc gas i remant a contracorrent de la demoscòpia, especialment a partir de la irrupció de Xavier Trias. Però els dirigents republicans no renuncien a la remuntada, ni fins i tot a la victòria final el 28 de maig. I en cas contrari asseguren que seran imprescindibles per formar Govern.

Maragall té el repte de fer-se un lloc en el pòdium de sortida en aquesta recta final de la cursa electoral. Li va a la contra la polarització generada entre els altres candidats. Especialment entre Ada Colau i Xavier Trias. Polarització que els dos alcaldables han conreat en una paradoxal col·laboració mútua des de la discrepància com es va poder observar en l'amigable dinar de precampanya que van protagonitzar tots dos. Al seu favor apunta que ERC és l'única força que a Barcelona pot vendre renovació als veïns i les veïnes. Ja que no representa la continuïtat que transmeten Colau i Collboni ni el retorn al passat que suposa un exalcalde com Trias, o fins i tot el propi PSC que és el partit que més anys ha ostentat l'alcaldia de la ciutat.

Nit electoral d'alt voltatge i dies d'incertesa fins el 17 de juny

Sigui com sigui, la clau en una victòria que es preveu ajustada entre alguns candidats seran els pactes postelectorals. Els escenaris són diversos i a banda de l'anomenada sociovergència no es pot descartar un pacte d'esquerres amb múltiples configuracions, be sigui la reedició del Govern entre BComú i PSC, o a l'inrevés, o de BComú i ERC –molt més impossible sembla hores d'ara una equació que conjugui el PSC i ERC de qualsevol forma-. O fins i tot un acord entre forces independentistes, especialment si la CUP acaba tornant al consistori.

L'entrada o no també de formacions més petites com la dreta espanyolista del PP, Valents, Vox o Cs pot complicar l'aritmètica final. Cada vot i cada regidor comptarà en una de les batalles més apassionants d'aquestes eleccions municipals, la de Barcelona. Com sumin i com llegeixin i interpretin els diversos partits la voluntat expressada pels barcelonins i les barcelonines serà decisiu en l'elecció de la nova alcaldia. En total, hi ha en disputa 41 regidors. A les darreres municipals, ERC i BComú van empatar amb 10 regidors (tot i treure més vots ERC), el PSC en va treure 8, Barcelona pel Canvi-Cs 6, Junts 5 i PP 2.

La nit electoral de fa quatre anys ja va ser no apta per a cardíacs a Barcelona. Aquest cop també s'espera que sigui d'alt voltatge, però molt probablement, més enllà de l'alegria momentània del guanyador o guanyadora, caldran molts dies de nervis i negociacions que deparen possibles sorpreses, fins el dia 17 de juny en què veurem qui agafa la vara d'alcalde  o alcaldessa a la capital catalana.