Després de perdre la representació a l'Ajuntament de Barcelona en les passades eleccions municipals, la CUP pretén recuperar-la el proper dia 28 amb una llista encapçalada per Basha Changue (1984), actual diputada al Parlament i antiga regidora a Moià, localitat on va viure durant una dècada. Activista antiracista i afrofeminista, filla de pare guineà i mare cordovesa, l'alcaldable cupaire rep Públic a la seu nacional de la formació.

Durant una hora de conversa, desenvolupa les propostes per a la ciutat de la formació, que aposta per fer passos contundents cap al decreixement turístic i per afrontar l'emergència climàtica, a banda d'intentar millorar l'accés a l'habitatge en una capital catalana amb els lloguers cada cop més impossibles per a bona part de la població.

Molt crítica amb l'actuació d'un govern municipal que considera que ha virat a la dreta el darrer mandat, en part per la influència del PSC, lamenta els "tímids passos" que els Comuns han fet cap a l'esquerra i conclou que són els lobbies els que marquen les polítiques que es tiren endavant a Barcelona. Partidària d'una reforma a fons del model de seguretat, per tal que garanteixi una vida a digna a tothom, també abordem els atacs racistes que ha rebut darrerament a les xarxes.

Un dels grans objectius de la CUP en aquestes eleccions municipals és justament recuperar presència a l'Ajuntament de Barcelona. Fins a quin punt ho veu clau?

És imprescindible per a la ciutat perquè ja hem vist què passa quan no hi hem estat. Aquests últims quatre anys el ple ha fet un viratge molt clar cap a la dreta. Hem sentit l'alcaldessa dir que són garantia que el PSC tiri cap a l'esquerra, però més aviat és al revés, és el PSC el que ha fet que tot el govern viri cap a la dreta. Les polítiques desenvolupades sobretot en els últims quatre anys han estat marcades per una voluntat del PSC d'acontentar els lobbies de la ciutat, ho veiem clarament amb la promoció turística i l'econòmica i també amb les de seguretat ciutadana, absolutament racistes.

És imprescindible que hi hagi una veu anticapitalista i netament independentista al consistori per garantir que hi ha una defensa dels drets dels veïns i les veïnes en la seva totalitat i una defensa de les polítiques econòmiques que posin per davant els interessos dels barcelonins i no els dels lobbies com Barcelona Global, el Consorci de Turisme i el Gremi de Restauració, que són els que dicten les polítiques de la ciutat independentment de qui governi.

Més enllà que el context polític no és el de fa quatre anys, què estan fent diferent amb relació al 2019 per intentar entrar a l'ajuntament?

Primer, fer l'autocrítica necessària sobre què es va fer bé i què malament els anteriors comicis i una de les primeres rectificacions ha estat anunciar la candidatura amb molta més antelació, presentar les candidates i socialitzar-les no només a nivell mediàtic, també a nivell de base. Per a nosaltres és bàsic fer l'enxarxament amb els moviments socials i el teixit veïnal i hem fet molta feina de formigueta en aquest sentit durant els darrers mesos.

La simple presència de la CUP al ple seria suficient per revertir la tendència cap a la dreta que veuen al govern municipal o estarien disposades a anar més enllà i a entrar-hi?

Quan ens plantegem entrar a la institució com a força anticapitalista i de l'esquerra transformadora el que busquem sempre és la posició que millor ens permeti desplegar el projecte de ciutat de drets. Per tant, depenent del context en què ens trobem després de les eleccions haurem de parlar de fins a quin punt existeix la possibilitat d'arribar a acords. El que hem vist en aquests vuit anys és que hi ha un viratge a la dreta, s'ha perdut absolutament qualsevol iniciativa independentista i les polítiques que es defensen tampoc garanteixen els interessos de les veïnes.

Si hi ha algun tipus de tornada al sentit comú de les forces autoanomenades progressistes a partir de la qual es poden iniciar converses, doncs ja ho veurem el dia 29. Però la possibilitat que nosaltres tinguem certa presència en un lloc o un altre depèn específicament de per fer què, no tant amb qui. Necessitaríem comprovar que realment hi ha un interès real per defensar els drets de les veïnes abans de veure si hi ha possibilitats de seguir amb una conversa o no.

Si parlem del "fer què", hi ha dos candidats, Xavier Trias i Jaume Collboni, que a nivell socioeconòmic defensen models molt similars i no amaguen que podrien arribar-se a entendre, en el que seria una aliança sociovergent ben vista per l'establishment. Una aliança que no afavorís aquestes elits passaria per BComú, ERC i la CUP?

En el per fer què també hi ha una crítica en el que han fet Barcelona en Comú i ERC els darrers anys. Si mires el que s'ha aprovat i amb el suport de qui, veus que Barcelona en Comú i el PSC com a govern local han tirat endavant totes les seves polítiques si no amb el vot d'ERC i el de Junts, amb el de l'un o el de l'altre. La convivència entre les quatre forces és la que és, per això diem que defensen el mateix model de ciutat però amb matisos i que són els lobbies els qui de veritat estan marcant i decidint les polítiques que es tiren endavant. Ideològicament sobre el paper és veritat que hi ha com dos blocs, però a l'hora de veure què tiren endavant s'estan entenent molt bé, perquè defensen el mateix model de ciutat, que és la ciutat aparador orientada al turisme, als premis internacionals i a tot allò que no té res a veure amb què les veïnes hi puguin continuar vivint. No s'està parlant ni de control de preus, ni d'unes polítiques de mobilitat valentes i relacionant Barcelona amb els municipis de l'entorn, només es parla de focalitzar en Barcelona...

Hi ha el relat que les polítiques de turisme generen benefici i llocs de feina, però quan rasques una mica el que fomenten són llocs de treball precaris amb sous de mitjana de 1.350 euros o de 1.100 si són en una cadena, mentre que el lloguer mitjà passa dels 1.000. La gent que treballa a la indústria turística de Barcelona o no viu a la ciutat o viu en condicions poc dignes.

Qui s'emporta el benefici turístic? Qui es beneficia de les polítiques tecnològiques? Fa uns dies escoltàvem el conseller [d' Empresa i Treball] Torrent parlant del hub d'Astra Zeneca que es vol fer, orientat a atreure professionals de la indústria farmacèutica de tot el món. Tens una generació de llocs de feina que no és per als barcelonins, sinó per a expats que venen de tot el món amb sous internacionals, amb lloguers temporals que estan pels núvols i contribueixen a la pujada de preus i que, a més, no fan comunitat. Per tant, sí, es generen llocs de treball i beneficis, però no per als barcelonins. La indústria turística ens està precaritzant i ens està matant els barris.

Amb tot, els lobbies que comenta voldrien anar més enllà, perquè sobretot en l'actual mandat hem vist com han protagonitzat una intensa 'lawfare' contra les polítiques de l'Ajuntament.

I tant! Quan veiem les querelles i les queixes d'aquests lobbies queda clar que qualsevol mesura de confrontació els molesta, per tímida que sigui. Quan parlem de les querelles que posen els grans tenidors no és que l'Ajuntament proactivament estigui sistemàticament multant tots els grans tenidors que incompleixen la llei no oferint lloguer social. Els Comuns han intentat tímidament fer alguna cosa a l'esquerra i els altres que durant 40 anys no estaven acostumats a què ningú els tossís s'han posat alerta i han tret les urpes.

Creiem que la via de la confrontació és la correcte i també és la nostra aposta. Però també veiem com fa poc l'alcaldessa se n'anava a un esmorzar amb el Gremi de Restauració a felicitar-lo per la feina feta i per tota la col·laboració dels últims anys i una de les coses que s'ha fet és justament el pla d'usos que ha deixat fora la possibilitat de restringir encara més el monocultiu que hi ha en barris com l'Eixample. Jugar a dues aigües acaba per sortir malament. Els lobbies voldrien anar més enllà i falta una confrontació ferma per no moure's independentment de per on bufi l'aire, que sembla que és el que fan Comuns, ERC i PSC.

En totes les enquestes l'habitatge apareix com un dels principals problemes per als barcelonins. Què es pot fer a nivell municipal per afrontar-lo?

Primer de tot, arribar fins els límits dels marcs normatius que tenim ara. Critiquem molt que excusant-se en les competències el consistori no ha fet tot el que podia. És veritat que la Generalitat no ha fet els deures en matèria d'habitatge, però també assenyalem que les polítiques d'habitatge no són només construcció, cal parlar de rehabilitació. A més a més, el parc d'habitatge públic no és accessible per a tothom, les persones que més el necessiten no hi tenen accés, són les persones en situació administrativa irregular, les que treballen des dels marges, ... Per això parlem de vincular l'accés a la mesa d'emergència al padró i no a la situació administrativa, parlem d'explorar la Llei d'habitatge del 2007 per poder expropiar tots aquells pisos que no tenen un ús social demostrat, per què no es fa? També es pot aplicar el 50% de recàrrec de l'IBI que no s'està executant amb fermesa. No s'esprem la competència legal que ja es té.

Pensa que la nova llei estatal de l'habitatge, que fixa un topall als increments dels lloguers, serà útil?

Servirà per dir que han fet alguna cosa. No és casual que s'arribi a un acord en període electoral per una llei que fa anys que es reclama. Un acord que no molesta a les elits, que no adequa el preu del lloguer als salaris i només frena la pujada, un acord que no inclou cap sanció pels grans tenidors i fons voltor que incompleixen l'obligatorietat d'oferir lloguer social. En definitiva, una llei que és un gruyère, que serveix per dir que has fet alguna cosa, quan en realitat no estàs fent allò que garanteix l'habitatge com un dret. No deixa de concebre'l com un bé de mercat, no com un bé d'ús, i al final aquest és el problema.

Per això volem recuperar la llei de contenció de rendes que teníem a Catalunya, que va ser tombada pel Tribunal Constitucional, i que sense ser la panacea si és que és molt més garantista en defensa del dret a l'habitatge i té un consens social tant al Parlament com al carrer... Què està fent ERC amb això, oer què no està defensant la sobirania del Parlament i dels catalans?

Estem en un moment en què ja són evidents els impactes de l'emergència climàtica. Però veiem propostes per ampliar el port i l'aeroport, fer grans esdeveniments, treure límits a la massificació turística o revertir la pacificació dels carrers, que semblen pròpies de fa algunes dècades.

Crec que hi ha gent molt desconnectada de la realitat actual que vivim. La situació d'emergència climàtica és global, ja no hi ha una crisi puntual, és una situació estructural i per això defensem radicalment el decreixement turístic. Ja no estem en una situació de pegats puntuals, estem en situació crítica, no ens queda gaire temps i les polítiques han de ser contundents. Tenim una indústria creuerística que contamina estrepitosament, tenim uns turistes que consumeixen cinc vegades més aigua que un barceloní, però mentre s'imposa reduir-ne un 40% l'ús en la pagesia no es vol tocar el consum de la indústria turística fins després de setembre. I veiem aquestes apostes per continuar amb el creixement d'unes forces polítiques encallades en un model de ciutat de l'època Porcioles, una visió expansionista i desconnectada absolutament de la realitat que vivim i de l'impacte que té sobre les nostres vides. Barcelona no pot continuar assumint aquest volum de turistes, és insostenible climàticament i també social i veïnalment.

Com s'avança cap a un decreixement turístic a una ciutat com Barcelona?

Amb planificació, és evident que no pots tancar-ho tot per demà. La diversificació és un camí que s'ha de començar amb contundència. S'han d'estudiar els polígons de Besòs i Zona Franca per veure com s'han de reconvertir indústries, recuperar la indústria de mineria urbana, de reciclatge de metalls, recuperar petits i mitjans tallers productius que ens acostin a una certa autosuficiència. I això implica entendre Barcelona no només com a ciutat, sinó com a capital del país i en relació amb els municipis de l'entorn. Sortir d'alimentar la indústria dels serveis i alimentar molt més la indústria de la producció, perquè després quan venen mal dades no tenim capacitat de res, com vam veure amb la Covid, perquè tot ho comprem fora.

Què li sembla que s'organitzi un esdeveniment com la Copa Amèrica de Vela, que té un impacte a nivell de promoció global de la ciutat?

La Copa Amèrica és un sense sentit absolut. Ni tan sols comprant el marc de vendre Barcelona i promocionar-la, a ningú se li escapa que Barcelona no necessita més promoció internacional. Econòmicament fer una Copa Amèrica és una mala inversió, ho veiem a València on encara l'estan pagant. Espòiler, surt malament, no és sostenible econòmicament. I l'impacte que té per a la ciutat és brutal. Estem parlant de 2.500 persones que arriben aquí amb les seves famílies i viuran durant uns mesos a pisos de temporada amb un preu brutal, que impacta en el conjunt dels lloguers. També ens quedem sense gran part del Moll de la fusta, perquè facin una fira de promoció. Per no parlar dels contractes, que blinden primer els interessos dels inversors privats que no els de l'ajuntament, que és qui posa la pasta. És un despropòsit de submissió a les elits i té impactes extensos en moltes àrees. La Copa Amèrica és de les pitjors coses que li pot passar a la ciutat.

En algunes entrevistes ha comentat que tant les superilles com les zones de baixes emissions els semblen bones idees, però discrepen de com s'han aplicat. Què en canviarien?

Les superilles són una bona idea, és un bon concepte pacificar la ciutat i treure espai al vehicle privat per guanyar espai per a les veïnes. Però hem de pensar la ciutat en el seu conjunt, queda molt bé fer-la al centre, però les veïnes que més necessiten un espai públic pacificat són aquelles que tenen habitatges més petits en barris més congestionats. Tota la qüestió de la mobilitat s'ha de pensar d'una forma global, perquè si no generes guetos súper chic al centre de la ciutat i que no estiguin contentes ni les veïnes que hi viuen dins, ni les que en viuen fora. Perquè les que estan dins veuen que sense un control de preus els hi durarà fins que se'ls acabi el contracte, perquè després pujarà [el lloguer] i no podran seguir vivint al barri. Amb els petits comerços igual si no és un local seu. Això és el que passa quan es fan pegats i no un projecte global per a tota la ciutat i tampoc estàs pensant en les polítiques de mobilitat.

Barcelona no està pensada per a la gent que hi transita, que hi viu, que hi passa i que la utilitza, sinó que ho està per projectar-la internacionalment com un gran decorat d'Instagram que quedi súper maco, però sense cap mesura radical profunda per evitar aquesta gentrificació que era més que previsible quan es van aprovar els projectes de superilla.

Quan Barcelona en Comú va arribar l'alcaldia un dels objectius era canviar el model de seguretat de la ciutat, però la realitat és que no s'ha avançat gaire i en el darrer mandat l'àrea ha estat en mans d'Albert Batlle, d'Units per Avançar, que està a la dreta del PSC. Cap a on hauria d'anar el model?

El tema del senyor Batlle és molt indignant, ha fet declaracions clarament insultants cap a una part important de la població, com les persones en situació administrativa irregular, la comunitat llatinoamericana o la persecució que fa als companys manters,... És inadmissible i no entenem com aquestes declaracions no van significar un punt d'inflexió en les relacions amb els Comuns, perquè aleshores perden tota la credibilitat quan parlen de la Barcelona antiracista. No pots ser-ho si les polítiques de seguretat que desplegues són aquestes. En el primer mandat Barcelona en Comú va parlar de desfer la unitat antiavalots de la Guàrdia Urbana, va parlar de fer una formació antiracista als agents, però seguim tenint els antiavalots i no tenim cap tipus d'indicador d'impacte de la formació als agents. Segons SOS Racisme, gairebé el 70% de les denúncies que rep l'entitat per abusos policials són per part de la Guàrdia Urbana.

Veiem una renúncia per part dels Comuns a reformar el model policial i en el següent mandat han tirat la tovallola i ho han delegat en el PSC, un partit clarament racista, com veiem amb les declaracions d'Albert Batlle. Que després d'això encara haguem d'escoltar que els Comuns considerin el PSC una força progressista no té nom. L'antiracisme dels Comuns cau quan accepta el PSC com un possible soci, perquè això vol dir que per a ells també hi ha ciutadans de primera i de segona.

Per a nosaltres la seguretat implica la seguretat de viure bé, ens importa tant que creiem que s'ha d'agafar des d'una perspectiva radicalment transformadora. I això vol dir garantir unes condicions de vida dignes perquè ningú s'hagi de veure en situació d'haver de delinquir per poder menjar. Tenir sostre, pa, treball i papers per a totes és imprescindible quan parlem de seguretat.

Quan permetem que la seguretat es vinculi a una major presència policial estem dinamitant les relacions veïnals, perquè això suposa apostar per una militarització dels nostres carrers i fomentar l'individualisme. La preocupació és que no em passi res a mi i no que totes estiguem segures. El que estem fent és augmentar la inseguretat per a una part de la població i per això la nostra aposta són unes condicions de vida dignes i enfortir les comunitats. La policia ha de ser-hi quan hi ha conflictes o situacions de violència, però hi ha altres situacions de convivència en què primer ens hem de procurar entendre com a veïnes i després hi ha figures com mediadors de carrers que no tenen la percepció violenta que té la policia. Ens grinyola quan la policia vol fer de mediadora, quan és una figura d'autoritat que està pensada per defensar el sistema i no per defensar les persones.

Finalment, una pregunta personal. Tant quan va ser escollida com quan ha assenyalat actituds o tradicions de cultura popular catalana que poden considerar-se colonialistes i racistes, ha rebut atacs molt durs. Ja s'ho esperava? Què creu que evidencien?

Era molt evident que això passaria. No és nou el discurs que tinc sobre la memòria històrica, el passat colonial i la necessitat de reparació a la societat catalana per poder construir aquest futur vivible per a totes i no reproduir les mateixes dinàmiques de l'Estat espanyol amb el seu passat, el meu activisme està basat en això. Posar una persona amb la meva corporalitat i el meu discurs al capdavant de la candidatura de la CUP a Barcelona és una declaració d'intencions i això aixeca polseguera, perquè remous una calma que existia amb la invisibilització constant d'una part de la història.

En fer aquest discurs poso de manifest la necessitat que tenim de revisar tot el que hem de revisar per construir la república que estem construint. Quan diem que no ens interessa un canvi de bandera en una república catalana parlem d'aquest tipus de coses. Hem de fer net i això significa que hi ha històries invisibilitzades que han de deixar de ser invisibles perquè podem fer-ho millor del que ho fa l'Estat espanyol.

Fem aquesta aposta i aquesta proposta de creixement col·lectiu des de l'amor al país, perquè assenyalar el que fan malament els altres és molt fàcil, però la cosa canvia quan es tracta de revisar-se a una mateixa. És normal aquesta reacció, això vol dir que hem tocat el moll de l'os, que és el que anàvem a fer. És una qüestió sensible i és des d'aquesta incomoditat que podrem treballar futurs i construir una república catalana on hi capiguem totes, que és l'única via on les persones migrades i racialitzades d'aquest país tinguem una oportunitat de tenir una vida digna.