Oriol Junqueras i Vies (Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1969) és segurament un dels dirigents polítics de Catalunya més destacats de les darreres dècades. L'historiador va combinar primer la seva faceta com a professor universitari i com a divulgador científic, en diversos mitjans de comunicació amb programes de televisió, ràdio o articles de premsa. Va fer el salt a la política de la ma d'ERC, tot i que primer com a independent, i ha estat des d'alcalde del seu municipi, Sant Vicenç dels Horts, a eurodiputat, passant per diputat al Parlament, cap de l'oposició i vicepresident i conseller d'Economia del Govern de la Generalitat durant la presidència de Carles Puigdemont. Govern en què va ser un dels principals impulsors del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre de 2017. Fet pel qual va ser empresonat durant quasi quatre anys, fins que va ser indultat parcialment però continua inhabilitat fins el 2031 a l'espera de l'aplicació de l'amnistia.

Junqueras revisa en aquesta entrevista aspectes com la repressió, però també justifica perquè vol recuperar la presidència d'Esquerra. Una presidència que va ocupar entre l'1 d'octubre del 2011 i el 10 de juny del 2024. Fent tàndem amb Marta Rovira com a secretària general. Junqueras va heretar una ERC desfeta, i amb només 10 diputats, després de l'etapa de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, va aconseguir remuntar fins a obtenir els millors resultats de la història moderna del partit. Però el mes de juny va dimitir de la presidència dels republicans enmig de fortes tensions internes a l'Executiva que li han provocat la ruptura amb Rovira. Ara, ha refet el seu equip amb una candidatura renovada amb la qual vol reconstruir "una Esquerra guanyadora".

Es presenta a la presidència d'Esquerra Republicana amb la candidatura Militància Decidim. Perquè ha decidit optar a tornar a presidir el partit?

Jo vull aportar el millor que tinc i una de les coses que puc aportar és justament la capacitat de generar discurs, de parlar amb sectors molt variats de la nostra societat. Crec que si aquesta feina la fem entre molts encara la farem millor. A l'hora de parlar amb el món del treball assalariat i sindical, amb el del treball autònom, dels treballadors públics o del món de l'empresa, o de la universitat i la recerca, hem demostrat la capacitat que tenim i la podem tornar a demostrar. I crec que això és imprescindible per assolir els grans reptes que té plantejats al país.

Per què va deixar la presidència d'ERC al juny?

Perquè era l'única manera que teníem de posar en marxa un procés congressual. La dimissió del president del partit obliga a la celebració d'un congrés i nosaltres estàvem, i estem, segurs que el millor que li pot passar a aquesta organització és que el seu futur el decideixi el conjunt de la seva militància. I això passa per un congrés.
-Això li ha permès adreçar-se a la militància de forma diferent?
Em sembla que està bé adreçar-se a la militància des de la condició de militant i per tant, d'igual a igual, a peu de carrer, com un mes. Això sempre és positiu.

I com s'ha trobat a la militància durant aquests mesos trepitjant territori per tot el país?

Sí, portem molts mesos fent una comarca cada dia. Crec que a Esquerra tenim una militància que és madura, i que està preocupada, com la immensa majoria de la nostra societat, respecte al present i el futur. Però també està carregada d'esperances, d'il·lusions, de voluntat de tirar endavant, de capacitat de treball, que l'ha demostrat en moltes ocasions.

La seva candidatura ha congregat un bon nombre de voluntaris, quin és el seu paper?

Sí, des del mes de juny hi ha més de 400 persones que treballen en 6 grups de treball diferents per repensar el partit i el país. I de la feina que han fet n'ha sortit un programa per a aquest congrés. Però que estem convençuts que no només és vàlid fins al 30 de novembre, sinó que sobretot és vàlid a partir de l'1 de desembre. Hi ha molta gent implicada aportant el seu coneixement, capacitat de treball, i la seva il·lusió. I evidentment, tot això és voluntari.

ERC ha perdut la confiança d'alguns sectors socials tradicionalment republicans?

Sembla evident que hi ha segments de la societat que en alguns moments ens han fet més confiança que la que ens n'han fet últimament. Per exemple en el món de la docència, de la salut pública, de la pagesia, dels autònoms o dels treballadors de la indústria. I el nostre repte, justament, és connectar amb tots aquests sectors, i amb totes aquestes persones. Perquè la nostra obligació és ser-hi tan útils com sigui possible, però també perquè necessitem construir grans majories per afrontar els grans reptes que tenim plantejats com a societat i com a país. Per assolir la independència, per fer una República, per fer una economia moderna i més justa, per garantir a tothom condicions de vida dignes, per tot això cal construir grans majories. Perquè nosaltres no tenim altres eines, ni altres recursos, només la participació democràtica de la gent a l'hora de votar o exercint altres drets com el de reunió, manifestació, etc.

Altres partits tenen eines diferents a la participació democràtica?

És evident que hi ha espais polítics que tenen altres recursos, que tenen grans mitjans de comunicació o molt poder econòmic, per posar un exemple. Nosaltres no, nosaltres només tenim la voluntat de les persones i per tant les hem d'interpel·lar constantment. Estem segurs que ho podem fer, perquè ho hem fet en moltes ocasions, i estem segurs que això ens ha de permetre grans èxits, no com a partit, sinó com a país.

Perquè ERC ha perdut aquesta confiança justament quan tenia tot el Govern i alcaldies importants?

Per moltes coses. Primer perquè la majoria dels governs dels països occidentals són poc premiats per la seva gestió, i de fet n'hi ha pocs que repeteixin èxits electorals. Entre altres coses, perquè sovint els governs no tenen totes les eines que voldrien, no tenen totes les eines necessàries per resoldre alguns dels problemes que té plantejats la societat.

I si això és així com creu que cal governar per resoldre els problemes?

Nosaltres estem convençuts que per afrontar aquests reptes cal construir grans pactes de país que vagin molt més enllà d'un partit polític o de tots plegats, o fins i tot de les institucions. I sumar, als partits i a les institucions, els agents econòmics i socials, que impliquin al món de la cultura, el de la universitat, el de la recerca, el món de les entitats de cultura popular, el de l'esport, etc.

Quins grans pactes de país creu que calen?

Aquest país necessita moltes coses però una d'elles, per exemple, és un pacte de rendes. I un pacte de rendes no es pot fer sense els sindicats, sense les empreses, sense els autònoms. Nosaltres creiem que podem ajudar a què hi hagin aquests grans pactes de país.

La seva relació amb Marta Rovira s'ha deteriorat considerablement els últims mesos. Per què?

Jo intento tenir una bona relació amb tothom, i crec que en la majoria de casos ho aconsegueixo. I si algú creu que no és prou bona, només m'ho ha de dir i jo estaré encantat de parlar-hi. Amb la Marta Rovira en especial perquè, a més a més, li tinc molta consideració, molt de respecte i molta estima, perquè hem fet moltes coses importants plegats.

Marta Rovira i bona part de l'Executiva li han demanat que no es presenti. S'ha sentit pressionat?

Em sembla molt bé que tothom centri els debats allà on els vulgui centrar. Nosaltres volem fer-ho en els reptes que tenim plantejats com a país. L'habitatge, el lloguer, el transport públic, l'educació i la salut. La societat espera de nosaltres, sobretot, que els parlem d'aquest tipus de qüestions. El nostre és un país en el qual, per primera vegada en la història, els lloguers són més cars que les hipoteques. En molts casos costen el doble per pagar el mateix pis. Però les hipoteques tenen una barrera d'entrada d'un 20% i molta gent no disposa d'aquests diners, i han de continuar pagant un lloguer molt car que fa impossible estalviar per poder tenir els diners que permetin accedir a una hipoteca. El lloguer s'ha convertit en un mecanisme que cronifica la pobresa de moltes famílies d'aquest país.

En el seu programa plantegen refer ponts amb les forces sobiranistes. Com pensen fer-ho?

Jo crec que hem de refer ponts amb gairebé tothom per anar bé. Amb tots els demòcrates i amb tots aquells que defensen l'assoliment de la independència de Catalunya a través de l'exercici democràtic del dret a vot i de l'exercici de tots els altres drets democràtics que calen en la lluita per fer respectar el dret a vot, com el de manifestació o de reunió. Ara, també em sembla que el més important de tot és refer els ponts amb les majories socials del nostre país.

Quines majories socials?

Doncs amb el 70% de votants del Partit Socialista que diuen que estan d'acord en què el futur de Catalunya s'ha de decidir votant en algun mena de referèndum. O amb aquella gent que vota altres opcions independentistes i que se situen en l'àmbit d'una esquerra moderna, ambiciosa, inclusiva, com nosaltres volem que sigui Esquerra Republicana. Si nosaltres refem aquests ponts és evident que hi haurà grans majories en aquest país, i nosaltres voldríem, dins d'aquestes majories, ser tan grans com sigui possible. Per tant, sí, nosaltres volem refer ponts amb altres espais polítics, però sobretot volem fer-ho amb la nostra societat.

I Esquerra hauria de ser el pal de paller de l'esquerra sobiranista que va dels comuns a la CUP?

Si Esquerra Republicana vol ser el pal de paller d'alguna cosa, el primer que haurà de fer és tenir una actitud modesta i ambiciosa alhora, respectuosa i amb convenciment simultàniament. No crec que nosaltres ens haguem de reivindicar com una peça més important que qualsevol altra, però sí que hem d'intentar ser tan capaços d'interpel·lar la societat com sigui possible, per ser tan grans i merèixer tanta confiança com sigui possible. Si en això assolim grans èxits, segur que podrem aportar molt al conjunt dels espais progressista, sobiranista, al conjunt de l'independentisme i del republicanisme del nostre país.

Quin és el camí que ha de seguir l'independentisme després dels fets del 2017? Vostès parlen de què el referèndum és inevitable, què vol dir això?

Fer el referèndum inevitable vol dir aconseguir que una majoria de la nostra societat consideri que el referèndum d'autodeterminació és imprescindible, que és la millor eina per defensar el conjunt dels seus drets. I en són molts els drets que estan amenaçats.

Com ara?

Miri, el Govern d'ERC ha posat més recursos que mai en l'àmbit de l'educació o el de la salut. Això ho hem d'explicar i ens sentim orgullosos. Tot i així, malgrat fer aquest esforç, aquests recursos en molts casos continuen sent insuficients. Una raó és que la població de Catalunya ha augmentat molt, però l'altra és que l'Estat espanyol continua gravant-nos amb un dèficit fiscal insuportable que posa en qüestió els drets de la gent. Si els recursos que genera aquest país es quedessin a Catalunya, podríem ajudar molt més a tots els sectors socials que ho necessiten.

Això no se solucionarà amb el sistema de finançament singular que ha pactat ERC?

Quan es va plantejar la qüestió de l'acord d'investidura em vaig pronunciar, crec que de manera molt clara, i vaig dir que em semblava que hi havia moltes raons per votar que no. Que una d'elles, potser la principal, era la poca confiança que tenim en la voluntat de compliment per part del Partit Socialista. I que si sortia que sí, hauríem de centrar tots els nostres esforços en obligar-los a complir a fer allò que tants cops ens han demostrat que tenen poques ganes de complir. Per tant, nosaltres farem tot el possible perquè compleixin i els hi farem entendre de totes les maneres possibles i amb totes les eines que tinguem al nostre abast.

Però l'acord el considera bo?

Els acords són bons en funció de com s'apliquen. Ja veurem... Però hi ha altres qüestions que també hem d'afrontar.

Quines?

El nostre és un país amb una economia que, com tantes altres del món occidental, ha patit un procés de deslocalització de moltes empreses i de molta producció agrària també. Els llocs de feina que s'han perdut han estat substituïts en alguns casos en l'àmbit dels serveis, sovint poc qualificats. I això ha fet disminuir el nostre producte interior brut i, per tant, la renda per càpita. Les famílies d'aquest país tenen una renda disponible inferior a la que tenien fa 20 anys. Tenen la percepció certa de què pateixen un procés d'empobriment. No només les que tenen rendes més baixes, sinó també les rendes mitjanes, tenen dificultats per arribar a final de mes perquè l'habitatge devora la seva capacitat adquisitiva. Això és terrible i són reptes que cal afrontar.

Per afrontar aquests reptes també és imprescindible governar. Ha de ser una prioritat per a ERC?

Esquerra republicana ha de fer tot el possible per ser al carrer, a les institucions i per governar, sempre que governar signifiqui fer-ho bé. És a dir, que governar signifiqui afrontar aquests grans reptes de l'habitatge, del transport, de la feina digna, d'uns salaris que permetin a la gent viure en condicions i no tenir cada vegada més treballadors que malgrat treballar no se'n surten de pobres.

I amb quins socis ERC pot afrontar aquests reptes al Govern?

És evident que hi ha formacions polítiques com el PSC amb les quals és molt difícil afrontar aquests reptes, senzillament perquè no ho volen fer. Perquè no volen afrontar qüestions tan evidents com aquest dèficit fiscal que és injust, que és insuportable, que és insostenible i que és una vergonya pels drets socials d'aquest país. I si estan disposats a afrontar-ho, que ho demostrin i que compleixin els pactes als quals han arribat. Però nosaltres no estarem al Govern només per ser-hi. Nosaltres només estarem en governs que serveixin per ajudar a la gent. Una cosa és estar en els governs i una altra cosa és governar per afrontar els grans reptes que el país té plantejats. Nosaltres volem formar part de governs que tinguin la legítima i necessària ambició de resoldre els grans problemes del país. I si no, farem oposició, i la farem molt bé.

El debat sobre l'ampliació de l'aeroport està sobre la taula. Què n'opina?

El Partit Socialista planteja l'ampliació de l'aeroport i invertir-hi una quantitat ingent de recursos per aconseguir que alguns avions puguin volar fins a la costa oest dels Estats Units. Però aquesta mateixa quantitat de diners es podria invertir en la reforma integral del servei de Rodalies i dels trens de mitja distància, i això milloraria la vida de centenars de milers de persones de l'àrea metropolitana i d'arreu del país. Gent que queda cada dia atrapada en unes autopistes que estan col·lapsades perquè el sistema de transport públic no funciona. S'han de fixar prioritats, i la nostra són aquests centenars de milers de persones que tenen uns trens que no funcionen. Entre d'altres coses, perquè fa 45 anys que Renfe no construeix ni un quilòmetre nou de via, ni posa un sol tren més, quan la població ha augmentat prop d'un 40%. La prioritat del nostre país ha de ser el transport públic de qualitat, la connexió de l'àrea metropolitana amb la ciutat de Barcelona i de la resta del país amb la capital, però també un transport de qualitat dintre dels propis àmbits territorials de les comarques del Camp de Tarragona, de Girona, Lleida, Terres de l'Ebre, Catalunya Central, el Penedès o els Pirineus.

Esquerra ha fet tres vegades president del Govern espanyol a Pedro Sánchez. Quin balanç fa?

Segur que Esquerra Republicana ha de fer un balanç positiu en determinats aspectes, per exemple, en la millora de les pensions o del salari mínim i la repercussió en positiu que això té sobre la resta de salaris. Entre altres coses, perquè ha estat justament Esquerra qui més ha treballat i pressionat per aconseguir-ho. I al mateix temps també és evident que en d'altres aspectes estem lluny d'allò que el nostre país necessita. Per exemple, Esquerra ha arribat a un acord pel traspàs de Rodalies, i aquest acord ara qui l'ha d'implementar és el Partit Socialista perquè resulta que governa a la Generalitat i al Govern espanyol. I per tant, no té cap excusa per no complir. I si no compleix, la nostra feina serà explicar-ho, exigir-ho i denunciar-ho cada dia.

Sembla que hi ha una reticència del president del Govern espanyol a reunir-se amb vostè tot i que ERC és decisiva a Madrid. Quina és la seva relació amb Pedro Sánchez?

Suposo que la reticència deu ser mútua. Perquè ell deu pensar que qualsevol contacte amb nosaltres li espatlla la seva imatge. I nosaltres tenim poc interès en reunir-nos amb aquells que no compleixen els seus compromisos. Per tant, primer que compleixin, que això és el més rellevant. No pas si hi ha una reunió o no hi és... No ens interessa cap reunió, el que ens interessa és que els trens d'aquest país funcionin, igual que el finançament i moltes altres coses que se'n deriven com les escoles o els hospitals.

Molts d'aquests temes passen pels pressupostos. ERC aprovarà els pressupostos de la Generalitat i els generals de l'Estat?

El Partit Socialista té molta feina per fer i molts acords per complir. Estic segur que el Partit Socialista és perfectament conscient que no cal parlar de gaires coses si no compleix totes aquelles coses que ja han estat pactades prèviament.

Vostè va passar 4 anys a la presó per organitzar l'1 d'octubre. Què representa per vostè l'1-O hores d'ara?

L'1-O és la victòria en termes democràtics més gran que aquest país ha assolit respecte a l'Estat espanyol en moltes dècades.

Es pot considerar una victòria si no es va poder implementar el resultat?

En termes democràtics és evident que vam guanyar. I al mateix temps, segurament, ens va faltar un 3 d'octubre prou llarg com per defensar aquell resultat. L'1 d'octubre demostra que exercint el dret a vot podem guanyar. Però el 3 d'octubre va demostrar que, si no defensem el resultat a través de l'exercici d'altres drets democràtics, és possible que la repressió ens acabi vencent. Per tant, necessitem fer un referèndum inevitable i irreversible. Però també cal plantejar com podem fer un altre 3 d'octubre que sigui prou llarg perquè el resultat sigui respectat per tothom. Per això necessitarem la implicació de molta gent i no només de partits polítics. Del món del treball i sindical, d'entitats, de la cultura, l'esport, etc. No sobra ningú. Aquest és el repte que tenim. Perquè ens enfrontem a un Estat que ha demostrat que no té escrúpols a l'hora de vulnerar la democràcia.

Vostè va poder sortir de la presó amb els altres dirigents independentistes per l'indult. Però continua inhabilitat tot i l'aprovació de la llei d'amnistia. Hi confia?

Confiem molt poc, per no dir gens, en els jutges del Tribunal Suprem. Perquè han demostrat manta vegades que no tenen vocació de justícia. I al mateix temps, sabem que l'única garantia perquè hi hagi justícia de debò és que el nostre sigui un país independent. I per tant, la nostra feina és fer tot el possible per guanyar. Jo estic inhabilitat, certament, i no em puc presentar a cap elecció almenys fins al 2031. Per tant, aquells que no volen que em presenti poden estar tranquils perquè de moment n'hi ha per anys. I aquells que pensin que potser estaria bé que em pugui presentar hauran d'aprendre a tenir paciència.

I mentrestant, si és president del partit, qui serà el candidat o candidata a la presidència de la Generalitat d'ERC?

Haurem de presentar a qui sigui millor, sempre, tant si hi ha habilitacions com si no. I, afortunadament, crec que tenim persones molt preparades que poden guanyar-se la confiança d'àmplies majories del nostre país.

Militància Decidim ha posat molt l'accent en el caire municipalista de la candidatura. Perquè?

Nosaltres som una candidatura municipalista perquè ens surt de manera natural. La gent que ens unim a Militància Decidim per tirar endavant el partit, i el país, venim d'aquest món, de l'experiència del municipalisme. De fet, de 30 persones, n'hi ha 27 que hem estat regidors i regidores, i d'aquests 7 hem estat alcaldes, o alguns ho són en aquest moment. Ens en sentim molt orgullosos perquè ens sembla que la gent que ha passat pel món municipal és gent que s'ha hagut de guanyar la confiança dels seus veïns i veïnes a peu de carrer. I que és una bona escola per aprendre qüestions de gestió, sens dubte, però per aprendre també qüestions de relació amb la societat, de construcció de projectes que siguin inclusius, que tinguin voluntat de ser majoritaris i útils.

De la presència municipal és especialment important que ERC conservi la força a l'àrea metropolitana?

A tot arreu. La presència en el món rural és molt important i per això hem proposat la creació d'una vicesecretaria general del món rural, que és la primera vegada que es planteja. Però també és molt important el món metropolità.

D'acord, però ERC ha fet una aposta clara per eixamplar la presència a l'àrea metropolitana de Barcelona...

Estem convençuts que són molt importants les alcaldies i regidories metropolitanes. Som el gran rival del Partit Socialista en l'àmbit metropolità. Som l'únic partit que és capaç de guanyar alcaldies al PSC en l'àmbit metropolità. Ho hem fet a Sant Vicent dels Horts, a Sant Andreu de la Barca i d'altres. I farem tot el possible per anar molt més enllà.

L'escàndol dels cartells de l'Alzheimer i l'estructura B ha impactat en aquest procés congressual i ha malmès la imatge d'ERC. Vostè ha estat molt dur i proposen una comissió de la veritat. Què vol dir això?

Crec que és una percepció generalitzada, àmpliament majoritària, que aquestes qüestions ens han fet passar una vergonya que no mereixíem passar. Estem segurs que hi ha un amplíssim consens perquè es trobi tota la veritat i sigui posada a l'abast del coneixement de la militància del nostre partit. És un afer que, sens dubte, ens avergonyeix perquè és innecessari, inútil i immoral. No crec que ningú se'n pugui sentir orgullós.

Per què creu que es va crear l'estructura B al partit?

Al marge del que cregui jo, el que és evident és que es va fer. Perquè ells mateixos ho han explicat. I això no s'hauria d'haver fet i no pot tornar a passar. Per tant, haurem d'establir les garanties necessàries perquè no torni a passar.

Quines garanties?

La millor de les garanties és una militància empoderada, a través de tots els òrgans del partit. Una militància activa i present cada dia. I això ens ha de protegir contra qualsevol temptació semblant a la que alguns han sucumbit.