Sona el telèfon del bar Otxoa d'Agurain/Salvatierra, un poble basc a la província d'Araba. La trucada no es per cap dels propietaris. És per preguntar per un grup del poble del qual cada cop se’n para més. El telèfon del bar, com a punt de contacte d'un grup punk.

Aquesta és una de les moltes històries que ens explica No somos nada, el documental dirigit per Javier Corcuera sobre la mítica banda de punk La Polla Records, que s'estrena als cinemes aquest divendres 28 de gener, després de la première internacional al Festival de Sant Sebastià i de guanyar el Premi del Públic al Festival Internacional de Cinema Documental Musical, In-Edit, el passat octubre.

Després d'anys de silenci, la llegendària banda basca La Polla Records anuncia per sorpresa que torna als escenaris. Amb motiu de la seva última gira, o això diuen, el seu cantant, Evaristo Páramos, acompanyat d'altres membres del grup, reviu des del seu poble, els 40 anys de la rocambolesca història d'uns nois que van passar de tocar el seu primer concert a la plaça del poble el 1979, després que arribés a les seves mans el primer i únic disc dels Sex Pistols, a omplir estadis arreu del món.

Amb aquest punt de partida, el film ens mostra, barrejat amb cançons, fotografies, fragments d'animació i vells vídeos de la banda, un Evaristo que fa memòria, no sense un punt de nostàlgia, i repassa aquests 40 anys de concerts, des de la seva experimentada visó d’un punk de poble.

Un poble, de poc més de 5.000 habitants, que es converteix en un dels protagonistes del documental. La tranquil·litat d'Evaristo caminant per la muntanya durant gran part de la pel·lícula, "m'agrada estar sol", afirma, contrasta rotundament amb el fet de cantar per desenes de milers de persones, infinites nits, durant anys.

"És la vida habitual d'Evaristo. És la seva quotidianitat", afirma en conversa telefònica el director de No somos nada, Javier Corcuera. "És un gran amant de la muntanya. El primer cop que vam quedar per fer l'entrevista va ser allà, caminant per la muntanya". Corcuera —premi Goya, Biznaga de Plata a Màlaga i Menció Especial del Jurat Fipresci per La espalda del mundo– es va adonar ben aviat que el film consistiria en acompanyar-lo per la muntanya, aprofitant per conversar amb ell en els seus moments de soledat i tranquil·litat. "Sempre ha viscut en aquest contrast. Són una banda d'un poble rural i d'allà han sortit al món. Literalment la seva vida transcorre entre les multituds i la tranquil·litat".

És en aquesta tranquil·litat i soledat de la muntanya, on Corcuera aconsegueix connectar amb la part més humana d’Evaristo. No somos nada, destaca pel retrat humà que es fa d’una banda com La Polla Records i un cantautor punk com Evaristo. El film aconsegueix mostrar-nos la part més íntima i poc coneguda del cantant, que mentre es caga en déu i en el sistema, sap assaborir allò bo de la vida. Un transgressor de naixement que ha sabut fer-se vell sense perdre les seves arrels. I que malgrat ser conscient del final d’una etapa, "estem arribant a la fi d'una època", afirma en un moment de la pel·lícula, deixa anar un alè d'esperança en les noves generacions que vindran.

Un grup universal

"La gran virtut de La Polla Rercods", afirma Corcuera, "és que és una banda universal". L'humor i la intel·ligència de les seves lletres, "no estan marcades en una conjuntura concreta" i això fa, "que cadascú les faci seves". I ser universal no és fàcil. I encara menys és ser-ho i travessar diverses generacions. "Potser el que més m'ha sorprès és com han transcendit a diverses generacions", explica Corcuera després de seguir a la banda en la seva última gira. "Era sorprenent veure a pares amb fills als concerts. Gent de 20, 30, 50, 60 anys i més". Com a transcendit generacions, però també com a transcendit fronteres. "Arribes a Chile, Perú o Argentina i La Polla Records és un referent".

El mateix Corcuera és un exemple de la universalitat de La Polla Records. Nascut a Lima, Perú, les cintes de La Polla Records li van arribar a les mans molt abans que anés a viure a Madrid el 1986. "Era un grup que havia seguit tota la vida. Havien estat part de la meva banda sonora vital. Em vaig educar i vaig créixer, escoltant la música de La Polla Records".

Us podeu imaginar com ha de ser fer un documental d'un dels teus grups preferits. "Poder fer-lo ha estat un somni. Crec que mai havia gaudit tant fent una pel·lícula". Especialment, afirma, les converses amb l'Evaristo. "Vaig descobrir un grup de gent senzilla que els hi agrada el que fan".

I es que No somos nada, no deixa de ser la història que haguessis pogut protagonitzar tu mateix, si la teva banda punk del poble, hagués continuat tocant com ho van fer La Polla Records. Punks de poble. Rebels contra el sistema. Amics de la infància. En definitiva, gent senzilla que tocava en un grup de punk.