L'aparició de l'antiviral Remdesivir, el primer medicament destinat a pal·liar els efectes del coronavirus, ha generat un intens conflicte després que Trump comprés pràcticament el total de la producció dels pròxims tres mesos, iniciativa que ha deixat desabastit mig món. Als EUA, cada pacient haurà de desemborsar fins a 2.000 dòlars per tractament, malgrat que el fàrmac té un cost de producció d'uns sis. Si les màscares ja van generar una guerra comercial internacional, en què pot desembocar la lluita per les dosis per a curar la pandèmia?

Originalment, i amb un altre nom, el Remdesivir va néixer després d'una recerca desenvolupada per a la lluita contra l'Ebola el 2013. En demostrar una eficàcia menor que altres medicaments, va caure en l'oblit, però amb la pandèmia de la Covid-19, Gilead, la farmacèutica que que el va crear, va fer proves amb ell per a veure quins resultats obtenia. De manera inesperada, s'ha convertit en el primer medicament aprovat per la Unió Europea per a combatre el coronavirus.

La indústria farmacèutica ha estat sempre sota lupa de sospita pels seus enormes beneficis i per discórrer el seu negoci en el camí intermig entre la salut i els guanys privats. Només fa falta veure Sicko, el documental dirigit per Michael Moore, per a confirmar la trista realitat de la sanitat, mercantilitzada fins a la medul·la en molts països del món. De la mà del director, un grapat de nord-americans creuaven les escasses milles que separen els EUA de Cuba per a descobrir un sistema on la sanitat pot arribar a ser totalment gratuïta per als ciutadans.

Els medicaments són cars, els pagui qui els pagui. Els països que disposen de Seguretat Social o de sanitat pública eviten que els seus ciutadans acabin hipotecats per a poder salvar la vida, però comproven en canvi com la despesa augmenta cada any, fins a nivells gairebé insostenibles, perquè la indústria dels fàrmacs té total llibertat per a fixar els preus de venda. A Espanya, durant el 2019, la despesa farmacèutica pública va pujar fins als 18.709 milions, més d'un 4% respecte a l'any anterior, segons dades de l'Associació per un Accés Just al Medicament.

Ramón Gálvez, neuròleg i director gerent durant vuit anys del Servei de Salut de Castella-la Manxa (Sescam), posa data d'origen a aquesta deriva neoliberal: "La indústria farmacèutica va tenir un canvi el 1975. L'Organització Mundial del Comerç (OMC) va plantejar que els medicaments estiguessin sotmesos a patents. Això permet que l'empresa que aconsegueix produir un medicament innovador disposi d'almenys 20 anys d'exclusivitat per a la seva explotació. Durant aquest període, la companyia pot posar el preu que desitgi". Fins llavors, els medicaments no havien estat mai registrats sota patents. A Espanya, l'aplicació de la normativa és de 1985, entrant del tot en aquesta dinàmica el 1989.

La mesura, pensada perquè durant aquests anys la farmacèutica recuperés la inversió en recerca i obtingués guanys, va xocar de ple amb unes certes crisis de salut pública. "A Sud-àfrica, durant un brot de VIH entorn de l'any 2000, amb centenars de sud-africans afectats, es va descobrir un tractament eficaç basat en un còctel de tres fàrmacs, inassumible pel preu. Això va generar manifestacions a les quals fins i tot Nelson Mandela va acudir. Davant d'aquesta situació, el Govern va al·legar motius de salut pública i va retirar la patent al Laboratori Novartis per a poder produir aquest medicament com a genèric i oferir-lo a un preu assumible", recorda Gálvez. La mesura, encara que honorable, va tenir repercussió, ja que la farmacèutica es va llançar de ple a un plet contra l'Executiu sud-africà: "Gairebé la meitat dels advocats del país van acabar treballant per a la farmacèutica per a indemnitzar a Novartis". La Justícia va donar la raó a l'Administració.

D'aquesta manera, els països africans van obrir una ruta que podria ser continuada per molts països afectats per la Covid-19: les anomenades llicències obligatòries. Els governs –entre els quals es troba el d'Espanya– poden sol·licitar la patent a la farmacèutica que tingui l'exclusivitat d'un medicament per a produir-lo i rebaixar el seu cost, sempre que es justifiqui una "falta d'explotació o la insuficiència en qualitat o la quantitat de l'explotació realitzada impliqui un greu perjudici per al desenvolupament econòmic o tecnològic del país", segons l'Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM). L'Executiu de Netanyahu a Israel va aplicar aquesta mateixa legislació el mes de març passat per a poder distribuir un fàrmac que combatés el coronavirus. És a dir, els Estats tenen la legislació al seu favor per a evitar que es produeixi un negoci a costa del virus aparegut a Wuhan.

Lucre i estratègia

La pandèmia del coronavirus ha posat de relleu el conflicte que genera el lucre a través de la venda de fàrmacs. En dies en què cada jornada els morts augmenten per milers, la frivolitat de saber que la pandèmia només acabarà als països que puguin sufragar les despeses ha impulsat un canvi de consciència sobre les dinàmiques d'aquesta indústria.

Vanessa López, directora de Salud por Derecho, troba en la polèmica sobre el coronavirus i el Remdesivir res més que un reflex d'unes pràctiques ja comunes: "És la manera habitual en la qual funciona el model de recerca biomèdica. Casos com l'actual ens recorda al que va passar amb medicaments per a l'hepatitis C, amb immunoteràpies contra el càncer o els tractaments per a la sida. És un problema no resolt. La història de l'alt preu i les barreres d'accés es repeteix de manera constant. És el funcionament habitual, tenim un sistema en el qual treuen benefici per sobre del bé comú".

Els experts consultats revelen algunes pràctiques amb les quals les farmacèutiques aconsegueixen no perdre l'exclusivitat de l'explotació d'un medicament. "Quan a un medicament li afegeixes una indicació nova, li pots modificar el preu i renovar la patent. Per exemple, amb medicaments per a leucèmies, les empreses els treuen per a un grup de pacients molt petit, perquè així obtenen exempcions fiscals, la producció és més accelerada..., però més endavant li afegeixen noves indicacions i d'aquesta manera poden tornar pujar-li el preu i ampliar la patent", comenta Ramón Gálvez, que explica com les farmacèutiques apliquen un criteri –el qual titlla d'injust–, per a calibrar el preu d'un medicament: "En diuen el preu per valor. No et cobren pel que ha costat investigar-ho, produir-ho i distribuir-ho, sinó pel benefici que obtens en prendre'l. Si et produirà una prolongació de la vida, es valora aquest aspecte, la qual cosa és un parany. Llavors, si un metge opera d'apendicitis a un nen i li salva la vida, quant caldria passar de factura?", es pregunta irònic aquest neuròleg.

Ángel Huélamo, director de Farmacèutics Sense Fronteres, troba símptomes negatius a deixar-ho tot en mans privades: "Tots aquests procediments reflecteixen l'arc, per a bé i per a mal, de la problemàtica de la indústria farmacèutica. Ara hi ha uns 50 possibles medicaments en fases d'elaboració per al coronavirus. D'aquests 50, no tindran èxit ni el 10%, i hi haurà un percentatge d'inversió econòmica que es perd. A Espanya existeix una llei de risc compartit, en la qual, quan s'investiga un medicament, si hi ha aportació pública es pot exigir a la indústria que garanteixi un retorn social. El problema és que quan es deixa tot en mans privades estàs subjecte a les lleis de mercat".

Que els medicaments caminin únicament per la senda privada sol ser una cosa bastant habitual. Només fa falta comprovar els preus d'alguns d'ells. Als EUA, un fàrmac com el Revlimid, que tracta la leucèmia, pot arribar als 20.000 dòlars per un subministrament de tan sols 30 dies, mentre que els destinats a malalties rares, com la Luxturna, que tracta un tipus de ceguesa en els infants, pot rondar el milió d'euros.

Hepatitis C a Espanya

El cas més recent en el qual Espanya es va topar amb la indústria farmacèutica va tenir lloc el 2014, amb els malalts d'hepatitis C sense poder ser proveïts. En aquell moment, el tractament més efectiu consistia en Interferol i antivirals, un tractament exigent i en el qual el pacient podia desenvolupar molts efectes secundaris.

Va haver-hi llavors una petita empresa dels EUA, Farmaced, que va descobrir gràcies al finançament públic el Sofosbuvir, que es va convertir en el fàrmac més efectiu contra aquesta malaltia. No obstant això, abans de llançar-lo al mercat, va aparèixer Gilead i va absorbir la companyia. El preu que va triar per a llançar el producte va ser de 84.000 dòlars per pacient i tractament als EUA, 40.000 euros a Espanya. A causa del seu cost elevat, el Govern de Mariano Rajoy va decidir no donar aquest tractament a tots els pacients, la qual cosa va produir un escàndol que gairebé porta a Ana Mato, llavors ministra de Sanitat, davant la Justícia. "El Sofosbuvir ha anat baixant de preu perquè ja hi ha antivirials. Ara no arriba als 8.000 euros, i a més sabem que a Farmaced li va costar acabar el producte entre 50 i 80 milions, encara que després Gilead disparés el preu", lamenta el metge davant d'aquest cas en el qual va haver-hi 4.000 pacients que van morir sense poder rebre tractament.

Les despeses de l'Estat

A Espanya, on la Sanitat sufraga les despeses mèdiques d'un pacient ingressat, que les farmacèutiques inflin els preus comporta un augment de la despesa fins a posar en risc la manutenció social. "L'evolució de la despesa farmacèutica hospitalària amb els nous medicaments està per sobre de 300.000 euros per tractament; és el cas del Spinraza, un medicament per a l'atròfia espinal, que a més beneficia de manera escassa i molt petita als pacients", recorda Gálvez.

"Malgastem recursos en medicaments que no haurien de costar tant. En els últims anys la factura hospitalària farmacèutica ha crescut entorn d'un 20%, mentre que els pressupostos de Salut han baixat. És insostenible", assevera Vanessa López. "Es deixa que les farmacèutiques tinguin beneficis abusius. Els costos que diuen tenir per a desenvolupar una nova molècula o un medicament no són reals. El cost mínim de producció del Remdesivir és de 0,93 dòlars la dosi, uns cinc o sis euros el tractament. No té per què ser tan cara la seva venda al públic", rebla.

L'augment de la despesa derivada dels preus imposats per les farmacèutiques va provocar que el 2018 Catalunya augmentés en més de 550 milions la despesa durant l'últim lustre. Aquests diners, sense el tràngol que imposen aquestes tarifes, podria haver servit per a contractar 11.000 professionals sanitaris, segons Quico Puigventós, autor de Medicaments: dret o negoci?

I en el futur, la vacuna

Si només un medicament ja ha generat tota aquesta polèmica, què passarà quan arribi la vacuna? Es podrà distribuir de manera gratuïta i universal o hi haurà un preu disparat per a cada pacient? Segons narra Mike Davis en Llega el monstruo, "només dotze companyies farmacèutiques fabriquen vacunes antigripals, i el 95% de la seva producció es consumeix a les nacions més riques del món". Les zones més pobres, que ara travessen dades molt desesperançadores sobre el coronavirus, amb l'Índia com a principal focus del món, poden quedar del tot venudes als capritxosos designis del mercat.

"No pot ser ni és tolerable que la vacuna tingui un preu que la faci impossible. Cal garantir que la vacuna sigui, si no gratuïta, gairebé, i d'accés universal. Ha de costar el que costi la seva producció, perquè la recerca ha estat fonamentalment pública", clama contundent Ramón Gálvez.

Fins i tot López, la directora de Salud por Derecho, troba un canvi de paradigma després del trauma que ha generat aquesta pandèmia: "Hi ha països que ja parlen de controlar la propietat intel·lectual, fins i tot l'OMS ha creat un sistema en el qual de manera voluntària els centres de recerca bolquin els seus coneixements per a generar fàrmacs. La visió ha canviat; la ciutadania és conscient dels problemes que suposa una pandèmia. Han vist l'important que és comptar amb una vacuna i que estigui disponible per a tothom".