La plaça Sant Jaume de Barcelona ha tornat a ser escenari de mobilitzacions en ple agost, amb una concentració de centenars de persones en solidaritat amb el poble de l'Afganistan. Convocada pel centre feminista Ca La Dona i amb el suport de desenes d'entitats, la cita ha aplegat una bona representació del feminisme i antiracisme barceloní, amb una àmplia presència de dones i persones racialitzades, així com de la comunitat afgana a Catalunya.

Els assistents han fet una crida a la Generalitat i al Govern espanyol a treballar per acollir els refugiats de l'Afganistan, i en especial les dones i les nenes. Entre càntics i aplaudiments, s'ha obert pas al manifest llegit per diverses integrants de Ca la Dona, durant el qual han denunciat l'intervencionisme militar dels Estats Unitats després dels atemptats a les Torres Bessones de l'11 de setembre del 2001: "Aquests recursos mai han tingut com a objectiu primordial l'educació dels nens i les nenes, de les dones, ni els hospitals, ni millorar la vida de la població", deia la portaveu de la convocatòria, Mercè Otero.

Immediatament el protagonisme l'ha agafat l'afgana Sholia Rashid, originària de Kabul i membre de les entitats convocants: "Després de 40 anys de guerra, el meu país ja no existeix. No volem els talibans, volem drets per a les dones", deia, colpida, en el moment més dur dels parlaments. "Jo ja no puc més. Tots els que estem aquí tenim família allà. Estem molt espantats. Ells estan molt espantats. Necessitem ajuda per a les dones de l'Afganistan".

Un altre grup de manifestants duien una bandera gegant de l'Afganistan, ara desbancada al país per la blanca que han imposat els talibans. El Waseem, un jove afganès que fa sis mesos va arribar a Catalunya, ens explica en anglès com ha estat el seu camí: "Jo soc exsoldat de l'exèrcit afganès. Els talibans em van enviar un missatge dient que si no marxava del meu poble, em matarien". Rebutja la nova insígnia afgana i espera que la comunitat internacional no reconegui el que ja és un emirat: "Són profundament ignorants. Venen de les muntanyes, no han vist mai una escola". Des de casa seva, li arriben notícies del tancament de les dones a les llars i alguna novetat sobre la seva família, a qui prova de reagrupar a Barcelona.

Les assistents més joves acompanyaven la manifestació amb els cartells de cartó que acostumen a vestir les mobilitzacions de la ciutat, mentre les més grans han alçat el "no a la guerra" que ja es va sentir a Barcelona durant les mobilitzacions antibel·licistes de 2003. "Creia que havia de venir per sororitat, pel retrocés gegant que estan patint les dones de l'Afganistan", explica l'Alessandra Astele, membre de l'organització Chilenas en Barcelona. Es manté més escèptica sobre la capacitat de reacció dels governs espanyol i català: "Tenim autoritats molt racistes. Ens volen fora, i ho sé com a migrada, que hi ha molts estereotips. Però espero que sí, que acullin, així com ho van fer amb Veneçuela".

"Aquest conflicte ha estat en part pels Estats Units, i Europa ha estat col·laboracionista. Si ara no acullen, si no obrim les portes, em superaria aquesta falta d'humanitat" explica la Karima Moussaoui, una jove que sosté amb persistència una pancarta feminista. Parlem també amb l'exdiputada de la CUP, Gabriela Serra, que denuncia el llarg patiment del poble afganès: "Això és una enorme derrota de l'estratègia militar dels Estats Units, no van tenir prou amb el Vietnam. Van anar a posar pau, democràcia i progrés i se'n van sense res". Sobre la necessitat d'asil per al poble afganès, és contundent: "Hem de forçar als governs espanyol i català a obrir les portes".