"El primer que va fer l’avantguarda falangista quan va entrar a València va ser anar als estudis de Ràdio València a buscar Carceller i alguns dels seus companys per afusellar-los", explica el periodista Ricardo Macian, autor del documental Carceller, el hombre que murió dos veces, que té prevista l’estrena en les pròximes setmanes. L’anècdota –per dir-ho d’alguna forma- que relata Macian exemplifica fins a quin punt l’editor de La Traca va arribar a convertir-se en enemic personal de Franco i Queipo de Llano, els qui, després de la victòria feixista, van fer tot el possible per extirpar qualsevol record de la revista i els seus principals responsables.

Cal reconèixer que la malvolença era mútua i que els retrats de Franco –sempre afeminat- i Queipo de Llano –un alcohòlic sempre borratxo- que il·lustraven per a La Traca els dibuixants Bluff i Tramús eren totalment destructius. La immensa tirada de la revista, que va arribar als 500.000 exemplars setmanals, la va convertir en objectiu primordial per part dels sublevats. Queipo de Llano li va dedicar a Carceller algunes de les seues famoses filípiques radiofòniques, al que l’editor respondria que "l’esperava a València amb un barril de vi". Amb Franco "pràcticament arribarien a tenir una relació epistolar" –a base d’amenaces i editorials de rèplica- explica Macian.

La repressió feixista seria especialment terrible per a Carceller i Bluff –pseudònim amb què signava Carlos Gómez-, que van ser detinguts i torturats perquè revelaren la identitat de Tramús. A l’editor li farien menjar-se un exemplar de la seua revista. Però el silenci que van guardar ambdós salvaria la vida d’Enric Pertegàs, un dels il·lustradors valencians més avançats del seu temps, famós pels seus nus femenins, i que viuria fins al 1962.

'La Traca': humor salvatge i amb intenció

Amb la victòria feixista el 1939 es posava punt final a la revista satírica que ha tingut més tirada a l’estat espanyol. Per posar en context el mig milió d’exemplars que venia als anys trenta, les revistes Mortadelo i El Jueves –als 80 i 90 respectivament- van fixar els seus rècords en els 200.000.

Fundada el 1884 a València, va ser editada inicialment en valencià i va passar per diferents èpoques i tancaments, molt sovint per ordre governativa, ja que el seu humor salvatge i irreverent, especialment àcid amb l’Església, li va comportar molts problemes amb la censura al llarg de tota la seua existència. El 1908 n’agafava el timó Vicent Miguel Carceller, periodista i escriptor –autor d’una dotzena d’obres tant en castellà com en valencià- molt pròxim a les idees blasquistes. De fet, el mateix Blasco Ibáñez col·laboraria amb La Traca, així com altres intel·lectuals i poetes de l’època ordre, com Carles Salvador o Maximilià Thous.

Però el llegat més important de Carceller va ser com a editor. Propietari de l’Editorial Carceller, impulsaria tot tipus de publicacions especialitzades en teatre –El Conte del Diumenche o Nostre Teatro-, eròtiques –Bésame i El Piropo-, falleres –El Fallero- o fins i tot taurines, com El Clarín. Però serien les seues revistes satíriques –La Chala i la mateixa La Traca- el que el farien més famós i li comportarien més problemes amb la justícia, el primer ja el 1912, quan acabaria pres per publicar una caricatura d’Alfons XIII.

"La Traca forma part d’un gènere periodístic molt comú a Europa i als EUA des de finals del segle XIX fins ben entrat el XX –explica Macian- que a diferència dels primers diaris, ja no busca el seu públic en la gent benestant, sinó en la població més humil. A tots els països, aquestes publicacions van tenir un gran èxit gràcies a ser una premsa molt barata i defensar els interessos del seu públic". El seu to satíric no amagava una presa de posició política radical i explicada de forma senzilla i directa. En el cas de La Traca es plasmaria en un profund republicanisme, anticlericalisme i valencianisme. De fet, els "coents", com anomenaven als valencianoparlants que s’esforçaven a parlar en castellà, eren un dels objectius predilectes de la revista, juntament amb els religiosos.

Amb tot, Carceller, que era també un empresari sagaç, va començar a editar La Traca en castellà a partir del 1931 –quan la pot reobrir després de la dictadura de Primo de Rivera- per aprofitar la seua popularitat. Va ser llavors quan va estendre la seua influència arreu de l’estat, aprofitant per fer campanya en favor dels estatuts d’autonomia, el Front Popular i en contra dels sublevats. Va ser en aquesta època quan el seu humor es faria encara més cru i polític.

Una lenta reivindicació

L’extrema repressió que va patir La Traca i el seu equip pràcticament la van fer desaparèixer de la memòria col·lectiva valenciana. Només els darrers anys s’han escomès algunes iniciatives per recuperar la memòria de la fructífera tradició d’il·lustració satírica valenciana que es trobava entre les més avançades del seu temps fins que la dictadura l’estroncà d’arrel. A la biografia de Carceller publicada per Antonio Laguna i una exposició organitzada per la Universitat de València pel 75è aniversari del tancament de La Traca, caldrà sumar-li ara un nou documental