El número d’identificació d’un intern ressona insistentment entre les parets del Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca. El seu germà s’inquieta i comença a moure la cama nerviós. Cerca la mirada còmplice en la resta de visitants, però no la troba. La demora no és bon senyal: “Alguna cosa ha passat”, remuga. De sobte, entra a la sala la policia que els ha rebut. “Ja no està aquí. El van portar a la Model ahir… crec”. Fa mitja volta i tanca la porta amb un cop. El jove s’aixeca i se’n va amb la mirada perduda. Sap que acaba de començar un nou viacrucis: tornar a trobar al seu germà. “Una altra vegada de zero. A la Model, diu. Qui m’assegura que no l’han retornat al Sàhara?”. Ningú, perquè ja no hi haurà més explicacions.

Després de la mort del jove guineà Idrissa Diallo la passada nit de Reis per un problema cardíac del qual, segons asseguren algunes entitats, no va ser atès a temps, els ànims estan molt crispats. “Hi ha molta més policia”, explica un advocat. La por de les famílies ha crescut; també la dels interns.

Des de fa dues setmanes, una dona boliviana acudeix cada dia a visitar el seu marit. Fins que aconsegueix veure’l a través d’un vidre durant 15 minuts –alguns dies només en tenen cinc– i parlar-hi a través d’un telèfon, ha de passar per tres sales d’espera i un control de seguretat. El seu marit li diu que han arribat sis bolivians nous d’una batuda a Pubilla Cases. No saben on són i no tenen diners per trucar als familiars. El bolivià explica a la dona que els diners que li va donar el dia anterior els ha repartit. Les famílies poden passar als interns gairebé de tot, però no menjar.

Els diners, les targetes telefòniques i el tabac, com en qualsevol presó, funcionen de moneda de canvi. Segons els interns del CIE, l’esmorzar és un cafè i un tros de pa dur. El dinar i el sopar se serveixen freds. La resta de productes d’alimentació, inclosa l’aigua –expliquen–, estan dins d’unes màquines expenedores a preus escandalosos: dos euros per una ampolleta d’aigua de 33 centilitres.

Al final de la visita als quatre interns, un policia nacional lliura 30 euros a un intern romanès i mira la seva dona a través del vidre. L’agent vol que vegi com li dóna els diners. L’ambient al CIE, la instal·lació policial on són confinats els estrangers en situació irregular a l’espera de ser deportats, és molt tens: ningú confia en ningú. La dona assenteix amb el cap al policia i murmura: “Aquí els diners ho són tot, sense euros estan morts”.

Alguns familiars es queden al davant del centre, que es troba al mig del no-res, envoltat de polígons de productes diversos, des de làctics fins a aeronàutics. Una família de bolivians i una dona xilena s’han conegut a l’exterior. Els bolivians vénen a veure un familiar, però no tenen res clar. La seva germana explica que encara no li han assignat un advocat d’ofici: “Fa tres dies que el meu germà està detingut i encara no l’ha atès cap advocat”.

El seu germà va ser detingut després de tenir “un problema de diners amb el propietari del seu pis”, explica. L’amo va cridar la policia “i esclar, si no tens papers, no tens veu”, lamenta aquesta dona. Assegurava que el que vol és saber què faran amb ell, després de vuit anys vivint a Espanya i amb permís de treball fins que es va quedar sense feina. “Si l’han de deportar, que ho facin ja, el que no pot ser és que estigui aquí dins”, reclama la seva germana, que va tenir el fill en la mateixa situació.

El marit de la xilena ja fa dues setmanes que està reclòs. “No m’explica massa del que hi ha dins per no fer-me patir”, diu. “Trigo dues hores a arribar aquí per deu minuts de visita i he de deixar el nen a casa”.

Mentre les famílies esperen, els nens juguen a l’espai obert entre el centre i la sala d’espera. “Segons l’agent que hi hagi, el meu fill pot passar o no abraçar el seu pare”, explica una mare. “No entenc per què si el meu marit no ha comès cap delicte no pot abraçar el seu fill”, es pregunta. Una jove catalana porta el fill a veure el pare, marroquí, i li explica al nen, per tranquil·litzar-lo, que el pare està al metge.

Els marits confessen a les dones que comparteixen les “habitacions” sense lavabo amb cinc o sis persones. “Han de demanar permís per anar-hi”, diu una dona. “El meu marit va demanar una maquineta per afaitar-se i, com que va insistir, li van pegar”, denuncia una altra, que insisteix que la violència és habitual. A algunes de les dones els han dit que l’endemà de la mort d’Idrissa Diallo els antiavalots “van entrar i van pegar a tothom”.

Les visites curtes es poden fer cada dia de 5 a 7 de la tarda, però només poden entrar els que tenen els papers en regla. Més d’un que ha anat a fer visita sense estar regularitzat, diuen, no ha pogut sortir. Les normes i els riscos en l’infern per a immigrants de la Zona Franca són així.