El Raval actual no té res a veure amb el dels anys 30 de Jean Genet; ni tan sols amb el de fa una dècada; ningú ja no parla del Barri Xino. 'Barcelona ha perdut espontaneïtat i excentricitat, però si hi ha un barri que manté encara aquest caràcter és el Raval', explica Andreu Rifé, compositor, actor i creador de Roba'm la cartera!, una obra explicada a ritme de pop, amb música en directe, que estarà al Teatre Gaudí Barcelona des del 7 de maig fins al 6 de juny.

La història sorgeix d'una caixa misteriosa. Els protagonistes són una parella que, en una mudança, troben aquesta caixa que conté objectes personals de l'avi del noi. Però... què en sap ell, del seu avi? La mare no n'hi ha explicat mai res. Alguna cosa havia d'amagar. De seguida, el jove troba un diari, en el qual descobreix que el seu avi era un carterista professional. El nét se sentirà poderosament atret per la figura, en certa manera romàntica, del seu avantpassat misteriós, fins a convertir-se, gairebé, en ell mateix.

A través de continus flash­backs, i sempre amb dos únics cantactors damunt de l'escenari (l'Anna i l'Andreu), assistim a escenes costumistes del Raval de la postguerra i a l'actualitat d'una parella de classe mitjana de Barcelona. Aquí comença la contradicció que vol reflectir Rifé: 'En la contradicció hi ha la poesia', diu: la vida miserable d'aquells anys en una zona degradada de la ciutat, les putes, els delinqüents, la pobresa... però també la humanitat, la naturalitat, el romanticisme d'un tipus que, en paraules de Rifé, 'té un ofici: carterista'.

Per modelar el personatge principal (que no protagonista, ja que no apareix en escena), l'autor de l'obra ha recorregut a un personatge verídic extret d'una crònica dels anys 50. 'En realitat, només mantinc el nom, Lluís', diu el director. Aquest va ser un personatge carregat de sensibilitat que fins i tot va crear una escola de carteristes, 'perquè els nois poguessin anar a taula', el justifica.

Els debats que planteja l'obra són clars: 'No reies quan et va robar la cartera un romanès, l'altre dia', diu la companya del noi. 'És una altra cosa', ve a replicar ell, tot defensant un art, el del lladre de guant blanc, que potser ha deixat d'existir.

Una vegada més, després del seu èxit Terròs, Andreu Rifé vomita sobre l'escenari els seus vessants de compositor i de dramaturg. Ell es defineix com a cantactor: toca els teclats, canta, actua i ha compost les cançons que s'interpreten a l'obra. L'Anna hi posa la seva profunda veu, acompanyada dels músics.

'Aquesta vegada he partit del guió per escriure després els temes musicals', diu Rifé, que destaca la tasca dels seus companys d'escenari, des de la seva col·lega fins als músics, 'músics amb ofici, alguna cosa més que simples figurants', explica el director.