Escriu històries com les que li agrada llegir, plenes d'intriga i on la corrupció és una madame poderosa. El periodista Xavier Bosch (Barcelona, 1962) és curiós de mena. Quan el cambrer s'acosta amb l'aigua i el cafè que acompanyen aquesta entrevista se'l mira encuriosit, amb ulls tafaners d'escriptor. Assegura que la tafaneria l'acompanya des de ben petit, quan obria els armaris de la cuina 30 vegades i se sabia de memòria com estaven endreçats. Després de debutar al món dels llibres amb Se sabrà tot, recupera el seu protagonista Dani Santana a Homes d'honor i descriu sense cotilles les bambolines del poder.

Com ha anat aquesta segona experiència literària?

'El meu personatge Dani Santana és el meu àlter ego i l'aprofito per dir coses'

Homes d'honor l'he escrit amb menys ràbia, amb menys cor i més cap, i buscant trames que no tenen res a veure amb la meva vida. Amb menys ràbia perquè Se sabrà tot neix després d'haver dimitit com a director del diari i necessitava buidar-ho tot. Després de guanyar el Premi Sant Jordi, Fèlix Riera, que encara era al grup 62, em va dir que amb en Dani Santana havia creat un bon personatge i que ho havíem d'aprofitar, i de seguida em vaig posar a parlar amb Josep Lluch, l'editor de Proa, per fer una segona part que es pogués llegir independentment de la primera.

A Homes d'honor' també carrega contra els que ens manen.

El periodisme i el poder són dues cantonades d'un mateix món, i si faig un thriller de corrupció, rep qui rep. Jo sóc periodista, en Dani Santana és el meu àlter ego i l'aprofito per dir coses A banda de crear una història que atrapi, no tindria sentit escriure per no dir res.

'A banda de crear una història que atrapi, no tindria sentit escriure per no dir res'

Presenta un alcalde que navega i es droga, i un vicepresident més interessat a parlar d'ell mateix que no de com va el país... Una visió molt desencantada dels polítics. Aquest és el panorama que tenim?

Home, la droga no ho sé, amb aquest tema ja s'ho farà cadascú, però crec que és una visió compartida per molta gent. Ara bé, molts polítics, la majoria, treballen bé i de bona fe, però n'hi ha molts que

Per assegurar la intriga en aquesta ocasió fa coincidir una trama sobre la Cosa Nostra amb una altra sobre l'incendi del Liceu.

'Duran i Lleida es va sentir ofès per una pregunta meva, però la meva feina és preguntar'

La de la màfia italiana és una trama molt actual, això que en diuen la Costa Nostra. A Catalunya hi viuen molt bé perquè no hi ha un codi antimàfia específic, el Codi Penal espanyol és deficient, per tant campen bastant lliures, és veritat que des dels anys vuitanta fins al 2010 a l'Estat s'han detingut fins a 200 persones vinculades amb la màfia però n'han passat moltes més que viuen tranquil·lament i aprofiten per fer negocis legals per blanquejar diners, comprant pisos, discoteques i pizzeries.

I per què el Liceu?

El Liceu m'ha apassionat sempre, un cosí de la família ha estat tota la vida l'apuntador. Sempre m'ha interessat la música clàssica. Al Liceu hi vaig començar a anar el 1982 fins que es va cremar. Durant 12 anys vaig seguir totes les funcions perquè estàvem abonats, tot i que això es va acabar amb el canvi de sistema d'abonaments. El dia que es va cremar, va ser molt trist per als barcelonins i per als que sentim l'òpera molt endins. Jo vaig plorar. Sempre he pensat que aquell cas es va tancar molt ràpidament, van trigar sis anys a fer el judici, però quan el van fer el Liceu ja s'havia reconstruït i tot estava més tranquil. El judici només va durar tres dies, l'únic imputat que hi havia, que era un pobre cap de turc, era un responsable tècnic a qui la fiscalia demanava una multa. A tothom li va interessar que el cas es tanqués ràpid, i els mitjans vam ser bastant còmplices mirant cap a una altra banda i no furgant en les veritables causes.

Els mitjans no tenen més remei que ser còmplices del poder?

El poder és això, no? Intentar que la premsa toqui els ous el mínim possible, i moltes vegades ho aconsegueixen. Nosaltres mirem de fer prou bé la nostra feina i mirem de no rendir-nos però hi ha un conjunt d'interessos que ens depassen per damunt. El poder no avisa, executa. I el poder de debò ho fa així, hi ha gent que es pensa que en té i va fent amenaces, però el de debò te'l trobes amb els temes resolts i t'adones que tu vas amb el lliri a la mà.

Josep Antoni Duran i Lleida li va tramitar un requeriment notarial contra la seva feina. Com ha acabat el tema?

Ha acabat en no res, ell es va sentir ofès amb una pregunta, i jo vaig respondre amb un burofax dient que no creia que hagués de rectificar perquè la meva feina és fer preguntes en un programa d'entrevistes, i el tema no ha passat d'aquí.

S'han trobat per parlar-ne?

No, però ni sóc rancuniós ni és la meva manera de fer quedar i parlar amb els entrevistats. Cada entrevista me la plantejo sense prejudicis, no vull tenir relació amb els entrevistats, ni fer dinars o cafès, perquè, si no, hi acabes tenint síndromes d'Estocolm i lligams.

Dani Santana és un periodista compromès i pencaire que diu la veritat, té un gran concepte del seu àlter ego, oi?

És evident que a la primera novel·la ell dirigia un diari i ara treballa a la televisió, jugo amb els paral·lelismes fins a un punt, però he volgut construir un heroi. Els antiherois estan molt de moda, però a mi m'ha anat molt bé construint un heroi que no sempre guanya, i que en l'aspecte personal segurament no s'agrada. Ell és una persona obsessionada per la feina, solitària, individualista, i jo no sóc gens així.

La televisió és el teló de fons de la novel·la i assegura que per treballar-hi cal 'pell dura i poques manies'.

He volgut donar una visió realista de com es treballa el dia a dia, no el que ensenyen les sèries de televisió sobre els periodistes. Tota aquella gent que té el món del periodisme mitificat, després de llegir la novel·la obté una visió menys tòpica. A la televisió els egos hi van que t'hi cagues, els de les estrelles són superlatius i els de les estrelletes encara són pitjors, però és un món divertit.

Com es pot refer de les retallades TV3?

Cenyint-se al pressupost que li deixen. Fa dos anys hi havia un pressupost de 340 milions d'euros, després es va passar a 300 i ara són 260. A cada bugada hi perdem i això comença a repercutir en el que es veu per antena. Banda ampla és el primer programa que ja no continuarà per pressupost, i en vindran més. Crec que és un error minimitzar TV3 perquè no és una tele pública qualsevol, ens hi va la cultura i la llengua. I també penso que seria un error polític imperdonable que aprimessin TV3 més del que ho estan fent. 2012 està sent pitjor que el 2011, i estem en una situació d'emergència nacional, la gent es pensa que això és una crisi que passarà i no passarà. Un comentari optimista, eh?