Es declara fan incondicional d'Aaron Sorkin, el creador de la sèrie El ala oeste de la Casa Blanca i guanyador d'un Oscar al millor guió adaptat per La red social. 'Això poseu-ho a l'entrevista', remarca mentre es pren un tallat en una cafeteria del barri de Gràcia. Pere Antoni Pons és escriptor i crític literari, però també un gran consumidor de sèries i pel·lícules americanes; és per això que estudia un màster en guió. Premi Documenta 2009 amb La felicitat dels dies tristos, el mallorquí torna als prestatges de les llibreries amb Tots els dimonis són aquí, novel·la d'intriga que explica la història d'un professor universitari que investiga la desaparició d'una alumna seva. I no podem explicar gaire més perquè rebentaríem el fruit de dos anys de feina.

Malgrat invertir tant de temps en la literatura, sembla que no es pot viure de l'escriptura tret que siguis un best-seller', no?

Per a mi seria ideal guanyar-me la vida només escrivint, però el millor és no obsessionar-se amb el tema, que vagis escrivint i escrivint perquè en tens ganes. Perquè, com més escrius, més bé et surt. Jo no crec gens en la inspiració del gènere romàntic, crec més a enganxar el cul a la cadira i treballar, d'aquesta manera de vegades arriba el moment d'inspiració. Si després de dedicar-li tot el temps, tota l'energia i tot el rigor de què siguis capaç la cosa va bé, doncs enhorabona, destapem ampolles de xampany, i si no, a seguir treballant. Perquè si no, en aquest món és molt fàcil acabar amargat.

Ah, sí?

En el món de l'art en general, vull dir. Li passa a molta gent que als vint-i-pocs, quan comencen, estan convençuts que són els reis del mambo. Després van veient que el món fa la seva sense fer-los gaire cas i aleshores es frustren. Frustrar-te, a part que va malament per a la vida en general, és terrible per seguir treballant. Perquè si tu insisteixes i insisteixes, qui et diu que als 60 anys no faràs una obra mestra? O que als 60 anys, després de fer un bon llibre, no en recuperen tres o quatre més que vas escriure fa 25 anys?

'Les crítiques literàries no es fan per lluir-se un mateix, sinó per servir els lectors'

Per què hi ha tants autors joves, últimament?

Sí, n'hi ha molts, i alguns de molt bons, de fet. És perquè hi ha més possibilitats de publicar i perquè tenim a l'abast molts més mitjans intel·lectuals per formar-nos millor i, per tant, per sentir-nos més còmodes escrivint el que ens agrada. Si ets fanàtic de la lectura i llegeixes com un boig, no resulta estrany que un dia t'agafin ganes d'escriure.

Sí, però ara no és que hi hagi molts fanàtics de la lectura, almenys entre els joves... Els índexs de lectura no són gaire esperonadors.

Però com a mínim tenim l'opció d'anar a l'escola. A Gràcia, surts al carrer i tens dues grans biblioteques a mà, moltes llibreries... I els llibres, encara que se'n llegeixin més o menys, continuen sent un objecte força preuat.

Has escrit poesia, assaig... Per què et venia de gust fer una novel·la d'intriga?

Jo ho veig molt natural, perquè a mi, com a lector i espectador de cine, m'interessen tots els gèneres. Shakespeare, per exemple, escrivia poesia amorosa i els seus arguments no deixaven de ser thrillers, amb gelosies que acaben en assassinat damunt del llit. I qui sap, potser més endavant escric un assaig sobre política o sobre cinema. Jo el que no vull pensar és que hi ha coses que no les puc fer.

'Un va pel món segur del que té, del que és, del que fa. Un dia, un dia qualsevol...'. No direm com acaba el fragment, però és la idea que tot pot desaparèixer de sobte.

A mi aquesta idea m'obsessiona molt. Jo sóc una persona que està bastant satisfeta de com li van les coses, més o menys tinc una certa felicitat, un vitalisme, però sóc plenament conscient que allò que tinc, allò de què gaudeixo i que és tan perfecte i tan meravellós, un dia se'n pot anar. I això fa por. És un temor que jo crec que afecta el 99,9% de les persones. I fins i tot quan més bé estàs més pot créixer aquesta por.

Al llibre també escrius que 'les persones que es compliquen la vida o se la fan malbé és perquè elles mateixes s'ho han buscat o perquè s'ho mereixen'.

Aquest mateix personatge, sis frases més endavant, diu que potser no és tan difícil acabar malament, sobretot si et sobrevé una malaltia o si es mor algú que estimes. Però, en general, jo hi estic d'acord, amb l'afirmació. Hi ha gent que acaba malament perquè compra tots els números de la rifa per acabar-hi. Però, qui som nosaltres per jutjar si una persona ha acabat malament perquè s'ho mereixia? Això ja és més delicat.

Sembla que li agrada un determinat tipus de personatges. Tant en aquesta novel·la com en l'anterior, els protagonistes són homes infeliços.

Pensa que en novel·la els protagonistes sempre són personatges a qui les coses van malament i després les solucionen o els acaben destruint. El que tenen en comú els protagonistes de les dues novel·les és un cert aire purità: els dos pensen que la vida ha de ser perfecta. El de la primera novel·la aprèn que la vida no és perfecta i ho assumeix, això és el que el salva; el de la segona no ho assumeix i acaba destruït. [Es queda pensant una estona.] Saps què em passa? Que quan escrius una novel·la i li has dedicat tantes hores, i has escrit tants detalls, després, quan has de resumir-ho... tens la sensació d'estar-te traint a tu mateix! [riu]

Com a crític literari, pateix molt quan li fan la crítica als seus llibres?

No, perquè hi ha moltes crítiques que són dolentes. Com que ho he fet bastants anys, tinc una idea molt clara del que ha de ser una crítica de literatura: explicar el llibre en qüestió i dir si és bo o no i per què. I tot això, ben escrit i ben argumentat. Avui dia és molt freqüent que els crítics aprofitin el llibre per parlar d'ells mateixos i de coses estranyes que els lectors no acaben d'entendre. Les crítiques literàries no es fan per lluir-se un mateix, sinó per servir els lectors.