El setembre del 2008 queia Lehman Brothers i deixava a la vista de tot el món una bombolla financera que estava a punt d'explotar. Pocs eren llavors els que s'atrevien a parlar de crisi a Catalunya. Però ja hi era i les famílies ho començaven a notar. Els seus ingressos continuaven creixent, però ho feien a un ritme del 3,6%, inferior a anys anteriors i molt per sota de la força que començaven a agafar el pagament de subsidis, que ajudaven a mantenir el poder adquisitiu de les llars amb un creixement de quasi el 12%.

Però en aquesta situació hi havia dues coses que, com anys abans, no canviaven. Els llocs on es refugiava la gent adinerada i la que no disposa de menys ingressos per passar la vida. Matadepera, amb les seves cases unifamiliars i el seu club de golf, representava i probablement no hagi canviat com cap altra ciutat catalana la gran disponibilitat de recursos. Allí, de mitjana, una persona (no dos ni tres) disposa de 32.300 euros anuals per viure.

El turisme de masses al litoral castiga Lloret, Salou i Vila-seca

Es tracta d'una xifra que duplica els diners de què disposava el 2008 un català mitjà i gairebé el triple que un ciutadà de Barberà del Vallès. Aquesta ciutat no s'ha pogut lliurar de l'estigma que li va penjar ja l'any 2000 l'Institut Estadístic de Catalunya: ser la ciutat de més de 5.000 habitants amb menys renda familiar disponible. El 2008 només disposava d'11.800 euros per càpita, i això que en qüestió de nou anys ha millorat un 60%.

Constantí (Tarragonès) i Salt (Gironès) la segueixen com a ciutats més pobres, un podi del qual ha aconseguit escapar Santa Coloma de Gramenet. I en el poderós grup de Matadepera continua havent-hi altres ciutats de la mateixa fesomia, on resideixen famílies adinerades que bé podrien residir a l'avinguda Pearson de Barcelona: Teià, Alella o Sant Pol de Mar. En tot cas, la debilitat de les famílies benestants per determinades poblacions del Maresme no ha aconseguit que aquesta comarca se separi molt de la mitjana catalana. És un cas similar al que succeeix al Garraf, amb Sitges la ciutat amb el metre quadrat més car de Catalunya atraient les fortunes però sense reflex en el conjunt de la comarca.

La Vall d'Aran continua sent la comarca amb més renda per càpita

L'anàlisi fet per l'Idescat mostra dos tipus molt diferents de pobles costers. Uns, els escollits pels adinerats, que veuen com continua creixent la capacitat adquisitiva dels seus ciutadans. És una evolució que no té res a veure amb el reclam del turisme de masses. Lloret de Mar, Vila-seca, Salou i Castelló d'Empúries van ser dels pocs municipis que van perdre capacitat adquisitiva just quan estava de moda parlar de turisme de borratxera al litoral català.

La caiguda dels ingressos familiars, però, va ser molt major (al voltant del 2%) a Tortosa i Sant Carles de la Ràpita, sempre sota l'influx de la depressió econòmica de les comarques del Baix Ebre i el Montsià, que queden lluny d'assolir una renda per càpita similar a la lleidatana Almacelles, que ve a ser el paradigma de municipi català, amb 17.000 euros per habitant. La capital catalana, Barcelona, està molt per sobre, amb 19.700 euros, que encara van créixer aquell any un 5%.

La costa de les Terres de l'Ebre marca el final de l'impuls que l'activitat turística ha tingut al litoral català, que té el més gran exponent a les quatre comarques gironines més septentrionals. I un altre tipus de turisme, el d'hivern, ha generat també molta riquesa a les comarques pirinenques dels dos Pallars i la Vall d'Aran. Aquesta última, que en aquella època estava protagonitzant un autèntic boom immobiliari vinculat a les estacions d'esquí, situava la seva renda disponible en els 20.900 euros, i es col·locava un altre cop al capdavant de les comarques catalanes.