Potser no s'hi han fixat. En alguns edificis dels carrers més conflictius de Barcelona, a la part baixa de les parets o a l'esglaó que hi ha just abans d'accedir al portal, hi trobem uns petits foradets o esquerdes. No, no és el record que ens va deixar la metralla de les execucions durant la Guerra Civil. Diu una llegenda urbana que no són més que les marques que han anat deixant al llarg del temps els talons de les prostitutes que esperen llargues hores que un client reclami els seus serveis.

Al carrer de Sant Ramon, al barri del Raval, en trobem molts exemples. Una tarda qualsevol, tres cotxes dels Mossos d'Esquadra s'endinsen al carrer davant la mirada indiferent d'una trentena de prostitutes. Hi estan tan acostumades que ni s'immuten. Mentre detenen un home, allà mateix, a pocs metres, Guillermina Morales obre la porta del seu taller de forja. 'El problema no són les prostitutes, són els camells que fan tripijocs amb heroïna, cocaïna, marihuana, pastilles... tot a peu de carrer i davant de tothom!'.

'L'ofici no s'acabarà, perquè hi ha feines que només les podem fer nosaltres'

Va arribar fa set anys al barri pensant que era més important poder desenvolupar la seva activitat que l'entorn. Tenia la il·lusió que un dia les coses canviarien. I s'hi va esforçar. 'Vaig restaurar una finca que estava totalment arruïnada, vaig organitzar una comunitat de veïns presa per mafiosos, vaig denunciar les irregularitats... Durant dos anys, he celebrat la Forja Viva, una trobada internacional de forjadors que es diversifica pel barri amb exposicions, visites al ric patrimoni de forja de Ciutat Vella, demostracions al carrer i concerts, però un cop s'acaba l'activitat, cap altra proposta transforma l'ambient, els bars il·legals continuen oberts, i de nou la xusma variada passa a ser l'única protagonista de l'ambient sense que l'administració hi faci res'.

Es nota que està indignada, però això no li impedeix tancar-se al seu taller i concentrar-se en la feina. Ara mateix està fent unes plataformes per a unes sabates que un artesà barceloní està creant per a una desfilada a París. Fa uns dies va restaurar uns semàfors que una productora de cinema necessitava per a un rodatge. I també una estructura d'aquelles que feien servir els quioscos de la Rambla per posar-hi les postals als anys seixanta. La varietat dels treballs ens fa pensar que la professió de forjador és alguna cosa més que fer unes simples reixes per a una casa. 'Forjar és la feina de modelar ferro en calent, mentre que el ferrer avui dia és més com un serraller', aclareix la Guillermina.

'El que m'interessa més de la forja és que no te l'acabes en una sola vida'

Una farga, martells i enormes màquines amb més de 200 anys d'història són algunes de les eines que fa servir per dignificar el segon gremi més antic de Catalunya, després del dels flequers, i que data del 1380. 'A l'edat mitjana, els ferrers estaven molt ben considerats, ara no tant. De totes maneres, l'ofici no s'acabarà, perquè hi ha feines que només les podem fer nosaltres'.

L'ofici, aquest que la Guillermina estima tant que l'acaba confonent amb la seva pròpia vida, no s'aprèn als llibres, sinó que passa de generació en generació a través de les persones grans, dels mestres. 'Jo no vinc d'una família de ferrers, així que m'he anat buscant la vida amb cursos i sobretot treballant com a aprenent amb mestres de diferents tallers d'aquí i de París. El que m'interessa més de la forja és que no te l'acabes en una sola vida, per això, tot i que jo també imparteixo classes, sempre dic que sóc aprenenta, no mestra'.

No presumeix gaire del tema, però el cert és que ella, a banda de ser una de les poques dones en un ofici tradicionalment d'homes, va ser la pionera a donar visibilitat a la nostra forja de cara a l'exterior. I a crear una trobada de forjadors a Catalunya. I també a fundar una associació, l'Afoc (Associació de Forjadors de Catalunya), que els agrupés al marge del gremi oficial. S'atreveix amb tot. I el que li queda, perquè amenaça amb no retirar-se mai. 'Tinc un company de professió que té més de vuitanta anys i que li costa arribar fins al meu taller perquè s'ha d'anar aturant per descansar cada cinquanta metres. Però quan entra al taller, encén la farga i curiosament deixa de suar. És que jo ho porto als ossos', em diu. No a la sang, no, als ossos! Ja m'agradaria a mi ser com ell quan tingui la seva edat', confessa rient.