El vot de la Catalunya metropolitana versus el de la Catalunya interior, una de les grans claus del 12-M

Ser la força més votada a les eleccions catalanes no necessàriament equival a convertir-se en la que obté un major nombre de diputats. De fet, així va succeir als comicis al Parlament del 1999 i del 2003. En ambdós casos, el PSC de Pasqual Maragall va sumar més vots que ningú, però va veure's superat en escons per l'antiga Convergència i Unió. La raó és que el sistema electoral genera una sobrerepresentació de la província de Lleida i, en menor mesura, de les de Girona i Tarragona i una infrarepresentació de la de Barcelona, que concentra gairebé el 75% del cens però tot just reparteix el 63% dels diputats.

A la pràctica això es tradueix en un menor cost dels escons pels partits amb una implantació significativa a tot el territori i, sobretot, a Lleida, Girona i Tarragona -cas de Junts i d'ERC- i, en canvi, en un de major per aquells més urbans o, sobretot, metropolitans, com els comuns o, fins i tot, el PSC. Coincideix que es tracta de les demarcacions amb major pes independentista versus la que en té menys. Així, el 2021 el conjunt de l'independentisme va acaparar dos de cada tres vots tant a Girona com a Lleida i el 53,5% a Tarragona, mentre que a Barcelona va quedar-se en el 47,2%.

Barcelona acumula el 75% del cens electoral, però reparteix el 63% dels diputats

Precisament, una de les claus dels resultats dels comicis d'aquest diumenge serà la implantació territorial de cada formació. És a dir, si Junts es manté fort als seus feus tradicionals i millora posicions a l'àrea metropolitana; si ERC és capaç de mantenir el tipus i conservar un suport significatiu arreu -el 2021 va ser el partit més votat a nou comarques, però va ser la segona opció a les 33 restants-; i si el PSC a banda d'augmentar el seu tradicional domini a l'àrea metropolitana de Barcelona guanya suports a la Catalunya interior -tant a les comarques lleidatanes com a les gironines- i a les Terres de l'Ebre.

Aquest 12-M hi ha 5.754.840 catalans amb dret a vot, que escolliran un total de 135 diputats. Si fem números podem concloure que cada parlamentari correspon a 42.628 electors. La proporció, però, canvia en funció de la demarcació. A Barcelona la ràtio puja a un diputat per cada 50.340 ciutadans amb dret a vot, mentre que a Girona i a Tarragona es mouen en xifres similars -32.549 electors per escó i 33.538, respectivament- i a Lleida la ràtio és molt més baixa, ja que cada seient al Parlament equival a 21.257 ciutadans.

El 2021, un escó a Lleida va costar poc més de 8.000 vots; a Barcelona, almenys gairebé 23.000

Com que la participació sempre queda clarament per sota del 100%, el cost final per aconseguir un diputat acaba sent molt més baix. Així, per exemple, el 2021 -en uns comicis marcats per la pandèmia i una assistència a les urnes de tot just el 51,3%-, a Barcelona el nombre de vots per aconseguir un diputat va oscil·lar entre els 22.878 d'ERC i els 28.755 del PP, mentre que a Lleida el PSC va acumular tres representants amb un total de 24.115 sufragis, és a dir, a una mitjana de 8.038 vots per escó.

Junts va necessitar 2.000 vots menys que el PSC per cada diputat

Als anteriors comicis, el PSC va obtenir els mateixos diputats, 33, que ERC, tot i rebre gairebé 50.000 vots més; mentre que Junts va quedar-se en 32, malgrat acumular 84.000 paperetes menys que el partit de Salvador Illa i es va quedar a 35.000 de les aconseguides pel d'Aragonès. De mitjana, el PSC va necessitar 19.841 vots per cada diputat, mentre a Esquerra cada escó li va costar 1.500 sufragis menys -18.351- i Junts en va tenir prou amb 17.823 per parlamentari, és a dir, 2.000 menys que els socialistes.

El PSC va ser la primera força a Barcelona -25% dels vots, on va sumar 23 diputats, per davant d'ERC -19 escons i 20,4%- i de Junts -16 representants i 17,9%-, però tot just va ser la tercera opció a Girona, amb tres escons -molt lluny dels set de Junts i per sota dels quatre d'ERC-, i a Lleida -també amb tres diputats, mentre tant Junts com ERC en van sumar cinc-, i a Tarragona ERC va imposar-se amb cinc parlamentaris i PSC i Junts en van sumar quatre.

Dit amb altres paraules, els millors resultats d'ERC i de Junts a Girona, Lleida i, en menor mesura, Tarragona els van permetre compensar l'avantatge socialista a Barcelona, fins a empatar-hi -o gairebé- en escons tot i acumular menys vots.

A la resta de formacions, cada escó li va suposar un major nombre de vots de mitjana: Vox (19.829), CUP (21.103), En Comú Podem (24.418), Ciutadans (26.435) i PP (36.484). En el cas del PP s'explica perquè només va obtenir representació a Barcelona, de manera que tots els seus vots a Girona, Lleida i Tarragona es van perdre; a Comuns i Ciutadans els va succeir el mateix a Girona i Lleida, on tampoc van sumar cap representant.

On són forts els tres grans partits?

El suport del PSC el 2021 va ser força desequilibrat a nivell territorial, ja que va aconseguir el 25% dels vots a la província de Barcelona i el 20% a Tarragona, però va caure al 15,2% a Girona i al 15% a Lleida. El seu gran bastió va ser l'àrea metropolitana, que concentra més del 40% del total d'electors catalans, on va acumular el 27,8% dels sufragis, nou punts més que ERC, en segona plaça.

Els socialistes van ser la primera força en quatre de les cinc comarques més poblades -Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Vallès Oriental- i també van imposar-se al Garraf, Baix Penedès, Tarragonès i l'Aran. A grans trets, per tant, es pot dir que és un partit fort a l'àrea metropolitana de Barcelona i al litoral del Camp de Tarragona. Millorar els seus resultats a les Terres de l'Ebre i a la Catalunya interior, tradicionals feus independentistes, és un dels reptes que té la formació per aconseguir una victòria clara diumenge i superar els 40 diputats.

Dels tres grans partits, ERC va ser qui el 2021 va tenir una implantació territorial més equilibrada

ERC, en canvi, va tenir una implantació més equilibrada, amb el 20,4% dels vots a Barcelona, el 21,8% a Girona, el 24,5% a Tarragona i el 26,6% a Lleida. Els republicans només van guanyar en nou comarques -les quatre de les Terres de l'Ebre, el Baix Camp, l'Anoia, el Segrià, la Noguera i l'Alta Ribagorça-, però van ser competitius a tot arreu, ja que van ser la segona opció a tota la resta.

Finalment, Junts va tenir uns resultats molt divergents, amb un topall del 32,7% dels sufragis a Girona i un mínim de poc més de la meitat -el 17,9%- a Barcelona, passant pel 19,4% a Tarragona i el 28% a Lleida. La força dels juntaires es concentra en el conjunt de les comarques gironines -sobretot a l'interior- que podríem definir com a territori Puigdemont i a la Catalunya de l'eix transversal -la via que connecta justament les comarques gironines amb la Catalunya central i les comarques lleidatanes- on arrasa o es diputa l'hegemonia amb ERC en zones de claríssim domini independentista.

Els canvis en aquests mapes, ja sigui per l'increment del propi domini -per exemple del PSC a l'àmbit metropolità o de Junts a Girona- o per la capacitat d'aconseguir una major penetració en zones menys favorables -cas de Junts a Barcelona o del PSC a la Catalunya interior- serà un dels factors que explicarà els resultats d'aquest diumenge i quin partit està en millor disposició d'assolir la presidència de la Generalitat.