Perpignan. O el que vam perdre a Mossul. Els que hagin assistit al festival de fotoperiodisme Visa Pour L’Image aquest any se sentiran com si haguessin presenciat “l’alliberament” de Mossul de mans de l'Estat Islàmic. Encara que, probablement, se sentiran de tot menys lliures.

El teló cau a Perpignan i clausura la 29º edició del seu festival que, incansable, pren el pols al fotoperiodisme i ens dóna una idea de cap a on han estat apuntant les millors càmeres durant l'any. Tres de les 25 exposicions presentades han posat el focus sobre la guerra declarada contra Estat Islàmic (Álvaro Cánovas, Lorenzo Meloni i Laurent Van DerStockt). A més, els quatre nominats al premi Visa d'Or "Paris Match" en la categoria de notícies (Patrick Chauvel, Emanuele Satolli, GoranTomasevic i Laurent Van der Stockt) es van dedicar al mateix tema: Mossul. Un protagonisme inèdit en la història del festival.

Però com retratar la guerra sense enaltir-la. Com retratar el conflicte sense immortalitzar la perpetració de l'horror. Els eterns objectius del fotoperiodisme. El director del festival, Jean-François Leroy, va ser taxatiu en decidir que no hi hauria imatges d'atemptats. I no solament dels atacs que han lacrat Europa aquest any. Tampoc hi ha hagut imatges dels múltiples atacs que sofreixen diàriament als països dels quals els refugiats fugen. Entre les centenars d'imatges del Visa no hi ha hagut ni una sola en la qual una bomba explotés, ni en la qual el pànic provoqués un devessall. Per Leroy, la decisió ha estat una mesura per evitar fer "promoció" als seus autors: “És paradoxal que tothom conegui el nom dels terroristes, però no el de les víctimes”, va escriure en l'editorial de la convocatòria.

El Couvent de Minimes és l'epicentre del festival. Al voltant del claustre del s.XVI, l'església i les dependències adjacents, els visitants passegen com formigues ordenades, en silenci, mig per la concentració i pel respecte, mig pels rastres de culpabilitat que van apareixent als semblants, per estar prestant tota la seva atenció amb mig any de retard, a les escenes que van passar per alt al telenotícies.

Festival amb 13 seus

El festival té fins a 12 seus més, entre esglésies, palaus del passat i del present (com el palau de congressos), antics teatres i cinemes, casernes militars d'un altre segle. Durant dues setmanes senceres, aquesta població del sud de França ha deixat de ser el sud de França. I no per ser Síria només. També l’Índia i Nepal, Veneçuela i Cuba, Filipines les zones més remotes d'Estats Units. Perpinyà ha estat 23 llocs alhora, un per cadascuna de les exposicions, i cada exposició ha excedit a l'espai i el temps amb l'empatia que solament el fotoperiodista sap despertar.

Visa Pour L'Image 2017. IRENE BENEDICTO

Ells, els fotoperiodistas, es passegen per la petita ciutat amb la impunitat de qui se sap no reconegut per la resta de mortals, fins i tot quan el seu treball sí que ho és. És el que té l'ofici d'estar a l'altre costat de la càmera. En una de les terrasses de vora la Basse, el riu que contorneja el casc antic de Perpinyà, i que ho separa de la indiferent ciutat nova, hi esmorza William Albert Allard. Bill pels amics, el mític fotoperiodista de l'Agència Magnum, en National Geographic des de 1964 quan, com a becari, va realitzar un reportatge documental sobre el poble Amish de Pennsilvània. Un treball que es considera va canviar l'evolució fotogràfica de National Geographic, la qual cosa per descomptat significa canviar el fotoperiodisme contemporani, en general. Sobra dir que li van oferir un lloc a temps complet en la revista.

Tot i això, solament dos anys després, va deixar la feina. Se sentia frustrat per no poder contribuir amb el seu treball a les grans preocupacions de l'època. Com la Guerra de Vietnam. Així que es va establir com freelance i va seguir col·laborant amb National Geographic i altres publicacions, com Life, tota la seva vida. “Jo necessito llibertat, també escric, saps?”, i mostra l'últim dels seus sis llibres Five Decades: A Retrospective (Cinc dècades: Una restrospectiva), editat per National Geographic, que es ven en la petita llibreria del festival, les prestatgeries del qual són un lloc gairebé tan difícil de guanyar-se com les pròpies parets de l'exhibició.

Fa mig segle també de la seva amistat amb el seu company de taula en aquest cafè, editor seu des de fa els mateixos anys, que assegura que han vingut junts al Visa Per L’Image –Visa pels amics– des de fa 18 anys seguits, sense perdre's ni una sola edició. Bill assenteix distret. El seu petit entreteniment en aquest moment és retratar els joves del Visa, un festival amb un públic d'elevada mitjana d'edat. Per això li interessa retratar als ‘hereus’ del millor festival de fotoperiodisme del món. “Els joves d’avui es presenten com a fotoperiodistes a la primera que els publiquen una foto. Això em preocupa. S’ha de treballar molt dur. Jo no vaig dir de mi mateix fotògraf fins que...”, no acaba la frase. Acabats de fer els 80 anys, segueix en actiu. “No em puc considerar retirat. Segueixo fent fotos, saps?”, i dispara.

Una d'aquestes joves hereves del festival és Raquel Gironés, periodista del Diari de Girona – que des del principi diu que ella “només escriu”. És “el seu primer Visa”. Igual que en Bill Allard i el seu editor, ve amb una companya de la carrera, que apunta a ser una d’aquestes amistats llargues i endogàmiques tan del periodisme. Després de dos dies de festival, admet estar trastocada per haver-se hagut d'enfrontar cara a cara amb temes com la lluita de Mossul. “Si llegissis un reportatge de cadascun dels temes tractats no et causaria el mateix efecte. Tenir la imatge davant és tan impactant. T'arriba aquesta realitat amb molta més intensitat”, reconeix.

I a l'instant canvia el gest. “Però el que més m'ha sorprès ha estat descobrir noves realitats, com amb el reportatge de Cuba, un país que havia visitat recentment però m'havia passat inadvertida aquesta comunitat de cubans que es converteixen a l'islam com una sortida a la dictadura”. Es refereix a Inshallah Cuba (Sarah Caron, per Figaro Magazine), que ens ha presentat als cubans musulmans, uns 8.000. L'islam és per ells una nova llengua, nous colors, noves històries. És la fascinació per l'aliè, l’ entremaliadura d’allò prohibit en un règim cristià, l'esperança d'escapar, encara que només sigui una estona, amb la lectura d'un Alcorà importat clandestinament, i escrit en la versió més antiga de l'àrab.

Foto de l'exposició 'Inshallah Cuba!', a Visa Pour L'Image, de Sarah Caron. SARAH CARON

Però com ha arribat l'islam al Carib? Amb el retorn de cubans emigrats i tornats, a través d'Internet… i mitjançant un generós finançament del govern d'Aràbia Saudita, l'ambaixada d'Iran, que han permès construir la primera mesquita i que fins i tot a paguen el salari de l'imam. Amb tot, és un islam descafeïnat, flexible a la realitat de la illa. Mengen porc, ja que és molt difícil trobar vedella o be en aquestes latituds. I fins als rols de gènere canvien: la dona cubana vesteix el hiyab com si es tractés d'un sari, embolicada en draps daurats, morats, granats, que llueixen en una Havana congelada en els cotxes color pastís dels anys 50. Però aquesta nova dona musulmana no consent, per exemple, a la poligàmia.

Posar el focus a fenòmens inadvertits

I és que, a més del protagonisme de Mossul, el festival serveix per posar de manifest fenòmens socials que passen inadvertits, o que són forçosament oblidats, deliberadament ignorats, o simplement enfocats d'una forma, potser, interessada.

És el cas de l'operació antidroga del president de Filipines, Rodrigo Duarte, que va declarar mereixedor de la mort a tot aquell que vengui, compri, estigui en possessió o consumeixi alguna substància addictiva. En els sis mesos següents a la seva elecció, més de 2.000 persones van ser disparades mortalment per la policia. Ho explica Daniel Berehulak, per The New York Times en Ens estan massacrant com a animals: en 35 dies al país va presenciar 57 assassinats en 41 atacs.

Però al Visa hi ha fins i tot lloc per a l'esperança. L'esperança que cada vegada hi hagi més dones fotoperiodistes, i que la crítica social impulsi el canvi. Amy Toensing contribueix a ambdues esperances amb Vídues, per National Geographic. La dona es defineix en relació a l'home. Primer és filla, després esposa, mare. Quan mor el marit, la seva pèrdua és doble. A més del dol per la mort d'un ésser (si ha tingut sort) estimat, queden desemparades en un món d'homes, condemnades a ser vulnerables per la falta de mitjans per guanyar-se la vida, i exposades a agressions sense protecció.

Però a Vrindavan, a Uttar Pradesh, al nord d'Índia, hi ha un poble sant anomenat “el refugi de les vídues”, en el qual les dones viuen en comunitat, donant-se suport mutu, el què segueix sent una forma d'exclusió, encara que exclusió escollida, que les ha de protegir i permetre créixer. Com si fossin empestades, es considera que les vídues porten mala sort. La majoria segueix sense atrevir-se a anar a casaments, per no passar la mala sort a una altra dona. Però els tabús es comencen a trencar tímidament. Una jove raspalla la seva cabellera, cuidada i llarga més enllà de la cintura, desafiant l'estricte costum que les dones sense marit es rapen el pèl blanc. I algunes de les dones grans s'han sumat a la celebració del Holi.

Aquest esperit, la capacitat de mirar realitats diferents és el principal valor d'un festival de fotografia, pel fotoperiodista alemany Félix Kleymann. Enyora la major varietat de temes d'anteriors edicions, en comparació al protagonisme de la fotografia bèl·lica de Mossul. “Un festival de fotografia hauria de voler ser com més divers millor”, opina. I fa autocrítica: “Crec que hem cobert a l'excés la crisi de refugiats”. S'inclou perquè ell mateix ha contribuït a aquesta sobredosi. Ho va fer perquè volia “explicar la fugida” d'una altra manera, es justifica. Volia “transcendir les imatges de mares plorant, de tanques i murs”. Per a això, va ser al nord de l'Iraq, on els refugiats esperen en campaments el moment en què seran retornats a Síria.

Però l'insòlit del que va fer Kleymann va ser que, en lloc d’agafar un vol de tornada a Colònia, va prendre la ruta dels grups de refugiats que es dirigien a Europa. Turquia, Grècia, Macedònia, Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Àustria i, finalment, Alemanya. “Volia acostar-me a ells. Per descomptat hi havia una cosa irreconciliable: jo tornava a la casa meva i ells fugien de la seva llar. Però volia almenys fer el mateix camí que ells, de la mateixa manera. Jo no volia ser el fotògraf amb el teleobjetiu des de damunt d’un turó. Volia estar allà al mig”. Durant més de dos mesos, va caminar al seu costat, va prendre els mateixos busos, trens i vaixells. “Més enllà del sofriment, volia capturar l'esforç diari per seguir endavant”, explica. 

Una mena d'apoderament sota el títol Escaping Death (Escapant de la mort), que va publicar Der Spiegel Magazin i que es va exposar a diverses ciutats alemanyes. “Però Perpinyà és el lloc més important on pots arribar a exposar”, treu importància. “El Visa consagra a fotògrafs”, somia en veu alta el fotògraf de 32 anys. Amb tot, assegura que no vol que el festival condicioni el treball de tornada a Alemanya. Cadascun ha de trobar la seva forma d'explicar històries.

I és que malgrat les veus més crítiques, que alerten sobre la necessitat de modernitzar-se d'aquest certamen tan de vella escola, el Visa conserva la seva influència. Perpignan seguirà posant els carrers de pedra que uneixin les exposicions, els sostres alts per penjar les fotografies, els claustres arquejats per agafar aire entre Mossul i La Havana. Perpinyà és el centre del món, va dir una vegada Dalí. Perpinyà és el centre del fotoperiodisme, diu el Visa. Si més no, la veritat és que Perpinyà i el fotoperiodisme es necessiten l'una l'altre amb la mateixa intensitat.