La vida a Lledoners: fer política darrera del vidre del locutori

Realment, el moment concret no va ser gens extraordinari. Perquè Josep Rull ja dormia, quan va arrencar oficialment la seva vaga de fam a les 00.00 hores de la matinada de dilluns a dimarts. Des d’aquell moment, no ingereix cap més aliment. Només beu aigua. Rull va començar la vaga el mateix dia que Joaquim Forn i els dos van sumar-se a la protesta que dos dies abans havien iniciat Jordi Sànchez i Jordi Turull. Els quatre són els primers vaguistes de fam del procés, en una protesta que té tots els números de donar la volta al món: a les portes del final de l’any, els presos arribaran al Nadal amb més de tres setmanes de vaga de fam. I si es filtren imatges del seu estat físic, difícilment podran mostrar massa bona cara, ja que serà evident que s’han aprimat. Malgrat tot, en cas de complicacions, seran atesos a la unitat penitenciària de l’Hospital de Terrassa.

A Estremera era un pèl més difícil, sostenen, ja que havien de superar controls més estrictes per aconseguir les autoritzacions. En canvi a Lledoners, gestionat per la Conselleria de Justícia, el tracte s’ajusta als protocols estipulats. També es reuneixen amb els seus advocats, d’una manera molt fluïda. En vigílies de l’inici del judici, previst pel gener, han redoblat les reunions. I inverteixen més estona del temps de cel·la a preparar la seva defensa legal. Tant és així que Josep Rull ha reconegut al seu entorn que no pot respondre tant com voldria a les desenes de cartes de solidaritat que rep a diari. "La meva producció de resposta ha baixat molt", li ha reconegut recentment a la seva dona, Meritxell Lluís. No debades, cadascú n’ha arribat a rebre milers (més de 150.000, entre tots). Per això, algunes famílies estudien ara fer una donació a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Millor a Lledoners que a Estremera

Sens dubte, el canvi d’Estremera a Lledoners ha tingut un impacte positiu pels presos. Tot i que si acabar amb la dispersió ha estat beneficiós per algú, ha estat per a les seves famílies. No debades, han passat de realitzar uns 1.400 quilòmetres a fer-ne no més de 100. Alguns menys en el cas de la família de Josep Rull, ja que són naturals de Terrassa. Meritxell Lluís, qui també és presidenta de l’Associació Catalana pels Drets Civils, explica gràficament: "Abans ens despertàvem a quarts de 7 del matí i ens posàvem en marxa cap a Estremera. Fèiem la visita i tornàvem a casa passada la mitjanit. Ara, si tenim visita de matí, estem de tornada per dinar a casa". El càstig més gran de la dispersió és per la família, sempre ha estat així.

Meritxell Lluís en una visita a Lledoners.

I han millorat en qualitat de vida ("sense perdre de vista que estan a la presó, eh!", matisa Lluís). Per exemple, l’edifici de Manresa és més nou que les presons madrilenyes i passen menys fred. Sembla trivial, però no ho és: la temperatura és important, encara més quan estàs tancat tant de temps al mateix lloc. Per contra, l’actual cel·la que ocupa Rull (així com els altres presos catalans) és més petita i més fosca que les que tenien al mako de Madrid. Mako, com es coneix en l’argot dels presos bascos.

Fer amics a la presó (des del primer dia)

La socialització amb la resta de presos és vital. La quotidianitat. El dia a dia. Rull no està tenint dificultats. Hi ha fet bona relació i fins i tot s’escriu amb reclusos que encara són a Estremera. La primera telefonada que Rull li va fer a Lluís va començar així:

Comparteixen passadissos i cel·les amb presos que, en alguns casos, mai no reben visita. Molts d’ells estrangers fet que els limita molt al conegut com a matalàs social. Aquesta és una de les grans diferències sociològiques amb els presos catalans, els quals tenen un matalàs elevadíssim: milers de cartes, desenes de visites polítiques i els vis a vis familiars.

La rutina: res a fer sense que et donin permís

De fet, la capacitat de prendre decisions polítiques contrasta amb l'escassa possibilitat de decidir res, per pròpia decisió del reclús, en la seva quotidianitat. Francesc Argemí, Franki, qui també va estar empresonat (a Brians II, acusat de cremar una bandera espanyola), apunta: "El sistema penitenciari desmunta l’autonomia de les persones: aterres allà i ningú no t’explica res. Cada cosa que intentes fer t’exposa a una sanció. I tens unes setmanes d’aclimatació a la nova vida en què tot són pautes i normes has de complir al 100%". A saber: deixar les sabates mal col·locades al terra, oblidar-te una bossa damunt una prestatgeria o estar mal col·locat en una filera. Paradoxalment, tenen drets polítics (o fan vida política), però no tenen drets sobre el seu cos (ara vaig aquí, ara faig allò). I la que sí que tenen és la que els ha permès iniciar aquesta vaga de fam.

Com es relaciona amb regidors de Cs i del PP?

I en acabar la visita, la família marxa. "Però anem tirant, gràcies a les mostres de suport... Quin país que tenim!", exclama la regidora del PDeCAT a Terrassa. "Vaig passejant i gent desconeguda em somriu, amb sinceritat, als ulls, i això és un xute d’adrenalina!". I és que en el mig es troben les famílies de les preses i presos catalans, que intenten adaptar-se a la situació. Explicar algunes anècdotes del dia a dia i compartir els sentiments. Sens dubte, un mecanisme de supervivència.