Tango 'queer', 'voguing' i 'twerk': ballar desafiant el gènere

"No hi ha res tècnic que diferenciï el tango queer del tango tradicional. Només el rerefons polític que hi ha darrere". Dafne Saldaña va començar a interessar-se fa anys per aquest ball -nascut a finals del segle XIX als suburbis de Buenos Aires i Montevideo- pels seus contrastos, perquè "combina força i subtilesa, elegància i passió". Però si t'apuntaves a cursos topaves amb la crua realitat: et col·locaven per defecte en un paper que no havies escollit. "Ningú em preguntava si volia dirigir o no, o amb qui volia ballar. Semblava evident que jo havia de seguir a un home i ja, sense opció", recorda. D'aquesta incomoditat compartida amb altres persones va néixer el 2015 el col·lectiu assembleari de tango queer de Barcelona, ​​on la Dafne fa classes. "Més que una cosa nova, és un intent de recuperar la part més transgressora, marginal, nòmada i migrant que el tango també té, però que no ens han explicat", remarca.

En la majoria de disciplines de balls de saló o urbans, predominen estereotips molt marcats. Però cada vegada són més els projectes que aposten per trencar aquestes normes que marca l'heteropatriarcat.

Els rols de gènere es reprodueixen en cada un dels àmbits de la societat, també en la forma de ballar. En la majoria de disciplines de balls de saló o urbans, predominen estereotips molt marcats: el que s'assigna a l'home, amb un paper dominant i que és el que decideix, i el que s'atribueix a la dona, amb una actitud obedient i que es deixa portar. Però cada vegada són més els projectes que aposten per trencar aquestes normes que marca l'heteropatriarcat. "El tango queer permet ballar sense tenir en compte les identitats ni encaixar necessàriament en els binarismes d'home-dona o de masculí-femení", afirma la Dafne.

"El tango queer permet ballar sense tenir en compte les identitats ni encaixar necessàriament en els binarismes d'home-dona o de masculí-femení", afirma la Dafne, ballarina d'aquesta dansa.

Moure el cul des del feminisme

Maluc, glutis i pelvis. Són les tres parts de el cos que es mouen en el booty dance, que pot traduir-se com a ball de cul. Aquesta dansa té el seu origen a l'Àfrica. Amb la diàspora fruit de la colonització i l'esclavitud, va anar desenvolupant-se i barrejant-se amb les cultures i els balls dels països receptors, a Amèrica Llatina i els Estats Units. El famós twerk -moviment sec de pelvis endavant i enrere- va néixer a la comunitat afroamericana de Nova Orleans als anys 80 i és un dels estils que formen part d'aquesta cultura de ball.

"Quan entres a una classe de voguing, no importa la teva sexualitat ni el teu gènere: importa la teva personalitat i com t'expresses corporalment. És un ball que permet fer art amb el teu cos i expressar-te d'una manera poderosa", assegura Lola Key, professora d'aquesta disciplina.

Llibertat per ser una estrella

El reality televisiu de drag queens RuPaul Drag's Race i especialment la sèrie Pose han tornat a popularitzar a tot el món un ball que va fer famós Madonna el 1990, però que en realitat va néixer entre la comunitat trans i gai afroamericana i llatina al Nova York dels anys 70 i 80: el voguing. Inspirat en les postures de les models de la revista Vogue, aquest estil de ball, que es caracteritza per postures lineals i molt exagerades amb braços i cames, es va tornar el protagonista de la cultura ball de la ciutat nord-americana a la dècada dels 80. La comunitat LGBTI més marginada trobava en aquests clubs i sales el seu refugi i s'hi expressava lliurement. Allà competien en batalles de ball i desfilades per guanyar un trofeu per a casa, una mena de família escollida i que funcionava com a xarxa de suport contra l'exclusió social.

A Barcelona, ​​l'escena del voguing, encara que en un context molt diferent, segueix mantenint l'esperit dels seus orígens: ser un espai de llibertat, de transgressió i de diversió, sobretot per a la comunitat LGBTI. "Quan entres a una classe de voguing, no importa la teva sexualitat ni el teu gènere: importa la teva personalitat i com t'expresses corporalment. És un ball que permet fer art amb el teu cos i expressar-te d'una manera poderosa", assegura Lola Key, professora de voguing en diversos centres de la capital catalana. "Molts dels meus alumnes em diuen que el voguing és com una teràpia, com una llar on poder sentir-se a gust amb una manera de moure's i actuar que en altres moments de la seva vida els ha fet sentir-se rebutjats", explica la Lola.

Practicar el booty dance pot ajudar a alleujar els dolors menstruals, a alliberar la pelvis, a eliminar dolors d'esquena, a caminar millor o a tenir millors relacions sexuals. 

El voguing, el tango queer, el booty dance i, sobretot, les comunitats que es creen al voltant d'aquests balls són, en definitiva, espais de seguretat i d'expressió necessaris per fugir dels convencionalismes del gènere. "Són llocs en què et pots fer fort per després poder anar, amb confiança, a reapropiar-te d'altres espais i transformar-los", apunta la Dafne. Ja ho deia l'anarquista Emma Goldman: "Si no puc ballar, la teva revolució no m'interessa".

Beneficis de moure el cul

Les assistents a les classes de booty dance solen destacar millores que van més enllà de la seguretat i la confiança en elles mateixes: practicar aquesta dansa pot ajudar a alleujar els dolors menstruals, a alliberar la pelvis, a eliminar dolors d'esquena, a caminar millor o a tenir millors relacions sexuals. "Al final, tot està relacionat amb l'amor propi, que és el que ens han tret, i per això aquesta forma de veure el món i de ballar és empoderadora", recalca Anna Chinchilla, professora de booty dance.