Solidaritat i suport als més vulnerables: la filosofia dels casals populars que l’extrema dreta odia

La matinada del passat diumenge 19 de juliol, el Casal Popular de Castelló, a la Plana, era víctima d’un nou atac de l’extrema dreta, que va tractar d’incendiar-lo i va provocar diversos danys en el mobiliari. Tot i que l’estructura no ha quedat malmesa a pesar de la virulència del foc, sí que s’han calcinat algunes parets i el fals sostre de la nau. L’ofensiva, acompanyada del missatge "Abascal army", torna a acarnissar-se amb un espai que, anteriorment, ja ha patit altres sabotatges que han derivat en talls de subministrament o bloqueig dels accessos.

Superar les dificultats

No és nou que l’extrema dreta tinga com a blanc els espais des d’on es construeixen xarxes de suport mutu. I és que, en el marc de la crisi sanitària provocada per la Covid-19, els casals, els ateneus i els centres autogestionats del País Valencià han esdevingut autèntics catalitzadors d’iniciatives solidàries adreçades a les persones i les famílies més vulnerables, sense cap discriminació associada a procedència, gènere, nacionalitat o religió.

En el marc de la crisi sanitària provocada per la Covid-19, els casals, els ateneus i els centres autogestionats del País Valencià han esdevingut autèntics catalitzadors d’iniciatives solidàries

"Totes les companyes han estat al peu del canó davant aquesta pandèmia, ja siga donant aliments, cosint màscares per a preses, preparant equips de protecció individual, repartint menjar en bancs d'aliments, ajudant a fer la compra a les persones de risc o donant qualsevol mena de suport a qualsevol membre del veïnat", expliquen des del Casal Popular de la capital de la Plana.

Projectes de suport a la comunitat com el voluntariat docent, adreçat a persones sense recursos del barri, han continuat telemàticament i, fins i tot, des del casal s’ha facilitat l’accés presencial a l’armari solidari. Una vegada finalitzat el confinament, alguns dels col·lectius que conformen l’assemblea han decidit sumar forces en una iniciativa popular que ha sorgit de l'Agrupació de Penyes Albinegres, la qual ha cedit el seu local per a un banc d'aliments que, fins ara, ha estat ajudant més de 300 famílies de Castelló.

El barri mai abandona el barri

"Ha estat una temporada molt amarga", reconeix també Ausiàs Galbis, membre de Ca Saforaui. Aquest centre social popular autogestionat, en ple barri de les 500 de Gandia, a la Safor, ha mantingut un perfil molt actiu en les coordenades de la pandèmia. L’activista relata que, durant aquest escenari, arran de l’increment de la vulnerabilitat social, moltes persones els han sol·licitat ajuda en el banc d’aliments i, paral·lelament, han treballat per reduir l’exposició al coronavirus d’aquelles persones voluntàries que han volgut ser conseqüents amb la filosofia del local.

Armari solidari de Ca Saforaui, centre social autogestionat de Gandia. CA SAFORAUI

"Treballem normalment amb un banc d’aliments organitzat de manera solidària, no caritativa. És a dir, intentem crear una comunitat d'intercanvi de recursos dintre de les capacitats i temps de cadascú, fent el possible perquè seguisca endavant. Per sort, a Ca Saforaui tenim, gràcies a les donacions de les persones i el voluntariat, menjar, roba i una treballadora social per tal d'intentar cobrir aquestes necessitats bàsiques", exposa Galbis. L’activista admet situacions d’angoixa davant les nombroses telefonades que han rebut, tant de persones com d’organitzacions ja assentades a la ciutat, incloent-hi col·legis públics. "Ens vam trobar una estructura de solidaritat ja creada per part de l’Ajuntament amb la Creu Roja, una organització que va rebutjar el nostre suport perquè deia que tenia suficient personal i recursos econòmics per abastir", explica.

Amb el suport dels artistes Ubeefe, Zoo i Ciudad Jara, a Ca Saforaui han mantingut des del principi de la pandèmia una màxima: el barri mai abandona el barri. I no només amb el banc d’aliments. Des d’aquest espai també s’ha coordinat la iniciativa popular que ha fabricat i facilitat mascaretes per a totes les famílies en situació de risc. I tampoc no s’ha deixat de banda els més menuts i la línea de suport acadèmic i educacional, que ha facilitat el contacte entre professors i alumnes.

"Casals i ateneus són una ferramenta de canvi que s’ha de començar a valorar com una realitat cada cop més propera"

"Casals i ateneus són una ferramenta de canvi que s’ha de començar a valorar com una realitat cada cop més propera", raona Galbis; i hi afig: "En la situació de crisi econòmica que acompanya aquest trontoll del sistema capitalista, s'ha de treballar en equip per tornar a recuperar eixa consciència de classe que ens han llevat; els centres com el nostre tracten de crear una alternativa per a les persones oprimides pel sistema. Oferim oci alternatiu, cultura i cobrim drets bàsics".

Punts de trobada vital

A aquesta funció solidària s’aboquen desenes de casals repartits al llarg del País Valencià que, alhora, acaben convertint-se en aixopluc i punt de trobada de molts col·lectius orfes d’espai físic. Al barri del Mercat Central d’Alacant, hi ha el Casal Tio Cuc, que al setembre farà nou anys que va emprendre la seua aposta per dotar la ciutat d’inquietuds i alternatives. "L’objectiu és que hi haja en la nostra ciutat una vida política i cultural molt més enllà de la institucional, que deixa molt a desitja", subratlla Manolo González, membre d’aquest local on acudeixen col·lectius feministes, moviments en defensa del Kurdistan o plataformes per la llengua, de vital importància en una ciutat en què l’oferta cultural en valencià es revela minsa.

"El feixisme se sent impune. Mai no li passa res, té carta blanca per fer el que vulguen. I això passa perquè els cossos policials no persegueixen el feixisme, i els judicials són molt permissius"

Amb preocupació, han tornat a denunciar fa uns dies el novè atac que rep la placa que homenatja Miquel Grau, inaugurada el 2015, i que recorda el seu assassinat l’octubre de 1977, a la plaça dels Cavalls. Els paral·lelismes amb el recent atac patit pel Casal Popular de Castelló són evidents. "El feixisme fa això perquè se sent impune. Mai no li passa res, tenen carta blanca per fer el que vulguen. I això passa perquè els cossos policials no persegueixen el feixisme, i els judicials són molt permissius. Els casals i els ateneus representem tot el contrari al feixisme, per això som objectiu de les seues intimidacions", conclou González.