SENSELLARISME El barraquisme s'enquista a Barcelona davant un mercat de l'habitatge cada cop més inaccessible i excloent

Està a tocar del centre comercial de Glòries, el Museu Disseny Hub i la Torre Agbar. Camuflat entre les eternes obres de la plaça, hi ha un assentament on viuen una vintena de persones en barraques construïdes amb taulons de fusta, palets i planxes recuperades del carrer. No és una situació nova per a en Mohamed: en cinc anys que fa que viu al carrer, ha estat en diversos infrahabitatges als solars del barri del 22@. "Si tingués feina, treballaria, però si no tens papers, no tens res", explica a Públic a peu dret davant les barraques.

"Si tingués feina, treballaria, però si no tens papers, no tens res"

Ell, com la resta d’homes que sobreviuen en aquestes barraques improvisades al centre de la ciutat, treu alguns diners de vendre ferralla. Pocs. No suficients, ni de lluny, per pagar una habitació o un habitatge digne.

"No hem percebut un canvi, i és hipòcrita escandalitzar-nos per això quan estem generant misèria constantment a través del mercat de l’habitatge", afirma Albert Sales, sociòleg i investigador de l’Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona.

Aquest hivern hi ha hagut diversos morts per incendis en habitatges precaris

En Mohamed explica amb contundència que a l’assentament de Glòries no fan mai foc. "Fa molt de fred però només ens abriguem amb mantes. No podem fer foc". La proximitat amb els edificis, però, sobretot, la por de provocar un incendi és el que els impedeix fer-ho: "Només que algú tiri un cigarret sobre una de les barraques, cremaria tot".

Més de 3.000 persones allotjades en equipaments

El sensellarisme té moltes cares. Segons l’últim recompte de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL), més enllà de les que viuen en assentaments o locals, el 2021 hi havia 895 persones dormint al ras a Barcelona i 3.046 allotjades en equipaments municipals o d’entitats.

"Els serveis socials i les entitats estan absorbint l’exclusió residencial"

Les dades mostren que s’ha estabilitzat el nombre de persones que viuen al carrer en els últims anys, però no perquè hi hagi hagut un descens de les taxes de pobresa, sinó perquè s’han incrementat les places en equipaments residencials. "Els serveis socials i les entitats estan absorbint l’exclusió residencial, però hi ha cada vegada més gent en recursos d’aquest tipus perquè les opcions per sortir-ne i refer-se, com llogar una habitació o un pis, s’ha convertit en missió impossible", apunta Sales.

El Hamza té 22 anys i va arribar a Barcelona amb 16 anys buscant un futur. Després de dos anys tutelat per la DGAIA, tenia papers, però fa un any els va perdre, li van caducar i no sap si pot tornar a tramitar-los, ni com fer-ho. Porta nou mesos vivint a l’assentament de Glòries. El seu cas no és únic. Sales apunta a què en els últims anys hi ha hagut "un rejoveniment" de les persones sense llar a la ciutat degut en bona part a la presència de menors i joves procedents del Nord d’Àfrica. Obtenir permís de residència sent menor d’edat no és cap garantia degut als requisits de renovació i a les dificultats per canviar-lo per permís de treball. "La gran limitació són els papers. Molts estan condemnats a la irregularitat i això suposa un risc d’exclusió constant", assenyala.

Parc públic i garantia de rendes, punts clau

El sostingut encariment de l’habitatge, sumat a la pèrdua generalitzada de poder adquisitiu de la ciutadania, fa que l’exclusió residencial afecti cada vegada més persones. Això s’accentua en el cas de les persones migrades, precaritzades per una Llei d’Estrangeria que posa traves a l’accés a drets.

"Amb la Llei d’Estrangeria i la crisi habitacional, continuarà caient gent al carrer. No tinc clar que crear més recursos acabi eixugant el problema, calen canvis estructurals que no sé si estem disposats a fer", afirma Sales. Tot i que assenyala que "afortunadament, el tema ha entrat a l’agenda", afegeix que per solucionar el problema cal evitar que les persones caiguin al carrer. Apostar per les polítiques d’habitatge, amb la creació de més parc públic, i les de garantia de rendes, com l’ingrés mínim vital, serien dos puntals per avançar en aquesta direcció.