El rock psicodèlic treu el cap a l'underground barceloní

Teles lisèrgiques, guitarres amb wah-wah, cabells llargs, patilles, reminiscències orientals, ulleres de sol a l'estil Jimmy Hendrix, vinils, recerca d'experiències transportadores... L'ambient bé podria sortir de la tinta d'algun Kerouak qualsevol relatant el San Francisco de mitjans dels anys seixanta, però els camins de l'underground menen aquest cop a la Barcelona actual.

Entre els grups que han destacat darrerament hi ha les Lubianka, que han vist com el seu darrer single Fins que el Sol es torni fum entrava dins la llista dels 14 millors discos del pop del 2016 segons el programa Sona 9 d'ICat.cat al costat de grups consolidats de l'escena indie com Love of Lesbian. Victor G Roca, guitarra del grup, rebaixa una mica les pretensions respecte a l'existència d'una escena barcelonina: "Quan estava al projecte que tenia abans no hi havia gairebé ningú que ho fes. Ara sí que hi ha més grups, però no sé si gaire nombrosos comparat amb altres estils, no capto una escena o un boom".
​

Nucli emergent

"Tinc la sensació que a tot l'Estat espanyol creix, molt lentament, però creix", diu Marc Rockenberg, membre de Red Sun una promotora i agència de música psicodèlica nascuda fa cinc anys amb seu a Barcelona. Rockenberg destaca el fet que enguany "el Resurection Fest (Galicia) creí un escenari d'stoner [subgènere del rock psicodèlic]" com a indicador que "l'escena puja". Dins aquest context d'auge estatal, la ciutat catalana se situa com una de les puntes de llança. Segons Herrera: "des del punt de vista Estat espanyol crec que Barcelona s'endú la palma. És un dels nuclis més importants de la zona ibèrica".

La capital catalana ha entrat dins "una escena de tota Europa de revival psicodèlic dels setanta", opina James Vieco

"Tot aquest moviment a Europa no ha caigut tant com aquí, per això no li ha fet falta un ressorgiment com el d'aquí. A Barcelona li ha calgut que hi hagi gent que ho torni a posar sobre la taula. Per això té més mèrit el ressorgiment a Barcelona, perquè l'escena s'ha fet a ella mateixa", denota José Luís Huerta, redactor del també blog de música psicodèlica Doom in Aeternum. Tot i això, tots els entrevistats coincideixen en apuntar que el paper que juga aquest estil en l'àmbit barceloní és limitat en comparació als països nòrdics o al món anglosaxó i l'Europa central.

Una escena pròpia?

Tot i que amb el rock psicodèlic fet a Barcelona i voltants no es pot parlar d'un estil propi, com es fa per exemple amb el jazz de Nova Orleans o el grunge de Seattle, sí que hi ha qui s'atreveix a apuntar algunes tendències musicals. Herrera creu que és "majoritàriament el heavy psych el que la defineix, un pas anterior al heavy dels setanta", concretament apunta al fet que es tracta de "psicodèlia pesada, amb un rock vertiginós molt tècnic per part dels components" i ho contrasta amb "la psicodèlia més calma" d'altres racons de l'Estat que "aquí eleva la seva velocitat".

Karen Asensio, vocalista de The Mothercrow, apunta a una particularitat de la ciutat respecte a la resta de l'Estat basada en el fet que a Barcelona "la psicodèlia tira més al rollo de Woodstock, més tranquil" mentre que a Madrid i al nord peninsular "és molt més pesada, més dura". Herrera posa, però, l'excepció en un dels grups referents de l'estat, els Acid Mess, que "tot i ser d'Astúries, els relacionaria més amb l'escena barcelonina pel tema del so".

Per amor a l'art

Un dels fets que caracteritzen els moviments underground sovint és la condemna a la precarietat econòmica, davant la qual s'obren pas les ganes i la bona voluntat de qui aposta per allò que li agrada. La protoescena de rock psicodèlic barcelonina no és cap excepció en aquests moments, ja que el complet dels entrevistats per Públic s'hi dediquen de manera amateur.

Una de les característiques comunes del grups de l'escena underground és la precarietat econòmica

En aquesta escala cal començar per les promotores de concerts encarregades de dinamitzar els grups, com podrien ser Red Sun, la que té major envergadura i capacitat per portar a Barcelona grups internacionals; Solo Bongs, organitzadora del festival anual Cheapstock i Twin Souls, centrada en subgèneres com el doom i l'stoner.

Carmona reconeix l'esforç que fan aquestes promotores que "porten grups de fora, s'ho curren i després la taquilla no rutlla". També valora aquesta feina Vieco remarcant que les promotores amateurs "afavoreixen que puguin passar coses que no passarien si la gent no treballés per l'amor a l'art" i explica que es genera una relació de simbiosis amb aquestes: "com a circuit alternatiu, si la gent no treballa en comú, no surt res bo".