PRESOS I ARTICLE 155 La revolució de les xiulades

Quan pujo les escales del metro no sé si he sortit a una manifestació o a una òpera de Wagner. Tothom canta Els Segadors amb la ma alçada mostrant quatre dits, i un grup de veus s'alcen entre totes amb una melodia clarament professional. Hi ha tanta gent -encara falta mitja hora per les cinc, quan està previst que comenci la manifestació- que no puc veure d'on provenen aquells cants celestials. De cop s'aturen i els substitueixen els 'hits' del moment, que tinc la sensació d'haver escoltat més vegades que el ''Despacito'':

Avui hi havia planejat manifestar-se per la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, però Rajoy -a l'hora del vermut- ha decidit sumar un litre més de gasolina, marca 155. Els manifestants però, han mantingut el 'look' que tenien preparat, amb un llacet de color groc a la jaqueta. Però l'estat d'ànim ha canviat. La revolució dels somriures ara està més trista, més enfadada i -com és normal- més cansada. Cosa que no ha impedit que milers de persones s'amunteguin al Passeig de Gràcia, una avinguda que crec que una dia d'aquests explotarà de tanta pressió demogràfica.

L'obvietat dictatorial

Parlo amb diversos dels manifestants, d'edats i 'looks' diferents. Molts van amb banderes independentistes; veig alguna gallega i alguna republicana. Predomina el cartell verd i taronja que reparteixen els organitzadors. Molta gent l'uneix per les puntes i se'l posa de barret (em recorda a la corona del tortell de reis, però potser és millor no treure gaire el tema). Un senyor amb barretina i una guitarra canta ''L'estaca'' i la gent s'hi suma.

S'acomiaden de manera amable. Busco més opinions, i pregunto a un noi acompanyat de la seva nòvia. Es diu Sergi i és de Mora d'Ebre:

A continuació parlo amb en Josep Lluís i la Rosa, d'uns seixanta anys. El Josep Lluís em diu que està ''molt cabrejat'' -m'ho repeteix diverses vegades, crec que no es fia de que ho posi a l'article-:

El poble i la música

Baixo fins a Gran Via amb Passeig de Gràcia, on no puc avançar ni veure l'escenari, de tanta gent que hi ha. Alguns 'pakis' venen estelades i cerveses. Veig a Lluís Rabell de lluny, i a Quico Homs intentant creuar entre les masses, que en general són més altes que ell. Una parella es morreja amb fruïció, i una dona crida ''Trapero, guapo!!''. Hi ha cartells que parlen de ''alliberar els presos'' que imiten l'estètica dels que es feien a Euskadi demanant l'apropament dels presos de ETA. Un senyor retuiteja a Julian Assange just davant meu. La poesia s'eleva en una pancarta on s'hi llegeix: ''155, por el culo te la hinco''.

- ''Esto no va de independentistas o no independentistas, de orígenes o de lenguas!''