AIGUAMOLLS DEL TER Una requalificació urbanística va permetre recuperar l'espai natural del Baix Ter

Requalificació. La paraula que remet als excessos de la bombolla immobiliària, una línia de costa de sobte atapeïdes de gratacels per constructores que tenen vincles insospitats amb les administracions. El mateix terme, requalificació, es va activar al Baix Empordà en el sentit invers: un passeig marítim recent construït, preparat per allotjar un centenar de cases unifamiliars a vora el mar es va convertir de sobte en espai natural protegit. Un cas únic de consciència ecològica al nostre país, en que es va revertir un procés que semblava de difícil marxa enrere.

Es tracta d’una mena d’illa ecologista de la Costa Brava. Just al davant de les Medes, aquesta illa ecologista està entre la platja llarga de Pals i L’Estartit, al terme municipal de Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Girona). En aquesta aldea gal·la, s’hi ha viscut un procés únic de recuperació d’espais naturals, fins i tot quan això ha implicat la desconstrucció de zones que ja s’havien començat a urbanitzar.

La urbanització de La Pletera contemplava una segona i tercera promoció de cases unifamiliars

La urbanització de La Pletera, formada per una cinquantena de cases unifamiliars, contemplava una segona i tercera promoció de dimensions equivalents. El sòl era urbanitzable. La constructora tenia els permisos i ja havia construït el passeig marítim de davant les cases. La localització era imbatible. A un quilòmetre de la desembocadura del riu Ter, i un quilòmetre endins des del darrer punt urbanitzat de L’Estartit – que és la urbanització Els Griells, que al seu torn, ja està a un kilòmetre del poble. Allunyat del bullici del turisme, però alhora a prop dels serveis municipals. Un paratge privilegiat al bell mig dels aiguamolls del Baix Ter. Per les espècies autòctones i pels habitants de la Pletera.

La plana del Baix Ter, que s’estén des del massís del Montgrí, al nord, fins a les muntanyes de Begur, al sud, i els contraforts del massís de les Gavarres, a l’interior. Si bé a cop d’helicòpter es veu una zona verda, la plana és eminentment agrícola, i la major part del color verd es deu a la concentració de les terres de conreu de regadiu del Baix Empordà.

Aiguamolls del Ter. FOTO: Irene Benedicto.

Però la pressió agrícola no és la més gran de les forces que els aiguamolls han de resistir per preservar el seu status. La major amenaça és la pressió turística cap a la costa de Pals i de L’Estartit, les dues localitats que ostenten la jurisprudència de la platja més llarga d’una Costa Brava feta de cales petites. En l’actualitat, a vista d’ocell, s’hi tornen a apreciar algunes clapes d’aiguamolls, com ara el del Ter Vell, la llacuna del Frare Ramon, i les Basses d’en Coll. Un espai d’excepcional valor paisatgístic, natural, ambiental i ecològic.

Davant d’aquest paratge recentment recuperat, on els aiguamolls comencen a prendre forma de nou, com quan al final d’un llarg procés de rehabilitació les articulacions tornen a funcionar, ens preguntem: Com es va aturar la construcció de més d’un quilòmetre de platja? És un nou model de concepció urbanística que es pot replicar a altres llocs?

De L'Estartit a Brussel·les

“El cas del Baix Ter es excepcional. Defensem que la recuperació d’espais naturals és possible, i creiem que és el que s’ha de fer. Esperem que tingui un efecte demostratiu”, treu pit el director de la Càtedra d’Ecosistemes Litorals Mediterranis de la Universitat de Girona (UdG), Xavier Quintana, que també ha dirigit aquest projecte, que té nom propi: Life (com “vida”, en anglès), i es nodreix d’uns fons de la Unió Europea, amb cofinançament de la Diputació de Girona.

Aquesta història, la de la recuperació dels aiguamolls del Baix Ter, està intrínsecament lligada a la del professor Quintana. Tot comença a principis dels 90, amb un grup de recerca en ecologia costanera de la UdG especialitzat en ecologia de llacunes. L’Ajuntament de Torroella de Montgrí els contacta per demanar-los assessorament sobre el patrimoni cultural i natural del municipi. Quins són els problemes als que s’hauran d’enfrontar? Com restaurar el patrimoni i posar-lo en valor?

A partir d’aquests interrogants es redacta el que serà el Projecte Life, un nom que rebrà només a partir de l’any 1999, quan es llencen a buscar finançament europeu. I no només l’aconsegueixen sinó que ja l’han renovat fins a dues vegades. El pressupost total fins a la data supera els 2,5 milions d'euros, el 75% dels quals procedeix de la UE. Les altres aportacions són la suma de l'Ajuntament de Torroella de Montgrí (263.136 €), la Generalitat de Catalunya (131.569 €), la constructora Tragsa (131.569 €), la Universitat de Girona (45.763 €) i la Diputació de Girona (60.000 € ). 

Sobre com va girar la truita

Ara fa 30 anys es començava a construir a la zona de la Pletera. Any 1986, primavera- estiu d’eufòria immobiliària. Amb tots els permisos, un marc legal impecable. Unes cases unifamiliars precioses just davant del mar. Era la primera de, almenys, tres promocions d’una cinquantena de cases, cadascuna. Qui els havia de dir que només una dècada després, el passeig marítim que ja s’estenia dos quilòmetres més per tal d’acollir les següents promocions d’habitatges, l’haurien de derruir.

Per construir, havien de, primer, dessecar els aiguamolls i, després, anivellar el sòl. Només durant aquell any de 1986, s’hi aboquen unes 800 tones de runes diàries. En dos anys (agost 1988) s’hi enllesteix la primera fase de la urbanització. Però abans de continuar amb la segona fase, la Generalitat de Catalunya aprova la Llei d’espais naturals (1985) que va seguida del Decret del Pla d’espais d’interès natural (any 1992). Tot plegat paralitza les obres.

La Pletera es declara zona no urbanitzable i s’inclou dins l’Espai d’Interès Natural

Les taules giren definitivament el març del 1998. La Direcció General de Costes, que depèn del Ministeri d’Agricultura i Pesca, redefineix quina ha de ser la delimitació de la zona pública terrestre. Abans només hi entrava la platja. A partir de llavors inclouran també les zones inundables en pujar el nivell del mar, que també passaran a ser públiques. I resulta que el Baix Ter és atapeït de maresmes.

Així doncs, la Direcció General de Costes traça la línia de domini públic maritimoterrestre pel darrere de la zona altre temps urbanitzable. Com si aquesta línia hagués estat dibuixada amb guix: l’esborren amb sorra i la tracen uns metres enrere. I tota aquesta àrea conforma una zona de maresma que, al igual que la pròpia platja, s’ha de protegir sota la nova Llei de costes (llei 22/1988 del 28 de juliol).

De la nit al dia, com qui diu, la Pletera es declara zona no urbanitzable i s’inclou dins l’Espai d’Interès Natural. La ratificació arriba el 2006, quan la Generalitat aprova definitivament la incorporació de l’espai dins la Xarxa Natura 2000, que al seu torn és aprovada per la Comissió Europea el 2008. Una xarxa d’espais naturals europeus de la que també formen part el Montgrí, amb el seu castell al cim, les Illes Medes, amb el seu matrimoni submarí, i ara també, el Baix Ter.

Funcionalitat ecològica

I tot plegat, per a què? El principal criteri pel què es regeix el projecte és “que el sistema recuperi la seva funcionalitat ecològica”, explica Quintana. Per això no hi ha cap mena d’obsessió per tal que el paratge torni a ser com a les fotografies dels anys 50. Les basses d’aigua potser no es poden tornar a ubicar exactament al mateix punt del mapa. Però l’objectiu és que compleixin la mateixa funció.

Els ecosistemes tenen capacitat d’autorregular-se. La Terra hauria estat preparada per adaptar-se al canvi climàtic i a la conseqüent pujada del nivell del mar si no fos per les alteracions que l’ésser humà ha fet sobre el seu relleu (clar que llavors caldria preguntar-se si en un planeta sense alteracions humanes hi hauria canvi climàtic, però això és tema d’un altre debat).

Anul·lem zones que l’ecosistema necessita per autoregular-se

El que vol dir amb això en Xavier Quintana, com a impulsor del Projecte Life, és que el problema no és tant que el nivell del mar pugi, sinó les conseqüències que això té sobre les comunitats que fan vida tan a prop del mar i, de fet, en el cas de L’Estartit, sota el nivell del mar. A la zona de Griells, al sud del poble, la platja ‘desapareix’ cada un o dos anys, quan ve un temporal i s’enduu la sorra de la platja.

Com a solució, el port de L’Estartit acaba d’erigir un nou espigó que ha de protegir la platja del mar. Això no hagués fet falta si no ens haguéssim carregat l’espai natural tal i com era en els seus orígens, perquè si tenim aiguamolls, quan el nivell del mar puja, inunda les maresmes i no hi ha cap problema. El problema ve quan al lloc dels aiguamolls hem construït cases.

Així, anul·lem zones que l’ecosistema necessita per autoregular-se. Patim les conseqüències de la incapacitat d’autoregulació. Busquem solucions que, en el millor dels casos, aconsegueixen posposar el problema i que, sovint, en generen més problemes.

Quina és la recepta? “No construir infraestructures molt a prop del mar, als llocs a on encara estem a temps. Si les zones costaneres son toves i planes, les activitats humanes només s’han de retirar. Hem de mantenir la capacitat de recular”, argumenta l’investigador. Adaptar-se. No combatre el medi.

Excepció o exemple?

“Volem evitar que tota la Costa Brava sigui com Empúria Brava”, diu en Xavier Quintana, sense poder evitar una espurna d’orgull. Des que l’experiència es va començar a mostrar com a exitosa, altres zones d’Espanya i fins i tot altres països costaners europeus s’hi han apropat a aquesta localitat gironina, per interessar-se en el seu model de recuperació d’espais naturals. Una delegació del Ministeri de Medi Ambient francès va venir a interessar-se sobre estratègies per adaptar-se al canvi climàtic. Un interès, però, que de moment no ha baixat del pla abstracte o de recerca.

Sí que s’han viscut altres experiències al territori espanyol. A la Costa del Saler a València, zones parcialment urbanitzades que es van retirar. També és conegut el cas del Club Med, la ciutat de vacances francesa construïda a base de bungalows al Paratge de Tudela al Cap de Creus. (Cadaqués). Erigida sobre una zona rocosa, en aquest cas la retirada de les cases es va aconseguir argüint un valor arqueològic.

Però totes tres experiències –sent la del Baix Ter la més recent– han estat casos aïllats. Com de lluny estem del que el professor Quintana anomena “desurbanització a l’engròs de la zona costanera” que es va construir indegudament? Probablement, encara haurem de navegar molt per arribar-hi.