El repte de fer una revista de paper en l'era d'internet

Els darrers anys no semblen exactament els millors per a les publicacions periòdiques en paper al nostre país. Les dades d'audiència van a la baixa, i no poques han tancat portes. Tot i això, les revistes de paper no estan ni molt menys mortes. Fins i tot es podria parlar d'una certa revifalla, amb un grapat de capçaleres de nova creació que s'atreveixen a anar a les impremtes en l'època del regnat d'internet. Això sí, amb unes característiques molt peculiars, que passen per espaiar la periodicitat, apostar per continguts de qualitat, mimar l'edició i centrar-se en un públic selecte.

"El paper és rigor". Així s'expressa Pepe Ribas, l'ànima darrer d'Ajoblanco, que ha anunciat el seu retorn per a aquesta primavera en una tercera etapa, després de ser un referent del món underground -i del moviment llibertari- a finals dels anys 70 i de la cultura alternativa durant els 90. "El que s'escriu en paper queda inamovible, i això et fa ser molt més precís", assenyala, en contraposició a la informació a internet, que "no se sap d'on la treus". Tot i que tampoc creu que el format paper sigui sinònim de qualitat per ell mateix, i veu una crisi generalitzada del periodisme, més enllà del format. "No hi ha periodisme, hi ha partidisme", assegura.

Publicar en un país que "no llegeix"

Ajoblanco, que en la seva anterior etapa era una publicació mensual, tornarà ara amb periodicitat quadrimestral. Ribas explica que la revista tindrà una tirada d'entre 35.000 i 40.000 exemplars, i que vindrà "amb zero publicitat", perquè "el teu client és el lector, no les multinacionals". "És un repte", admet. Tot i que es manifesta optimista per la resposta dels lectors, que ja han encarregat unes 200 subscripcions fins i tot abans de sortir al carrer el primer número. "Estem desbordats", exclama. Ribas explica que la seva capçalera torna "en un moment de fracàs de les expectatives", en una època "post-alguna-cosa i pre-alguna cosa", i amb la voluntat d'ocupar un espai buit. Tot i la dificultat de fer-ho "en un país on la gent no llegeix".

Portada d'un número d''Ajoblanco' de 1974

Els estudis indiquen una continuada pèrdua d'audiència de les revistes en paper, que en els darrers deu anys han passat d'una penetració del 49,4% -segons dades del 2016 de l'Estudi General de Mitjans (EGM)- a només un 35,2%. Un decrement, en tot cas, inferior al dels diaris de paper, que han caigut de 15 punts en el mateix període, mentre que els mitjans digitals han passat del 26% al 71%. Unes dades gens optimistes, però que no van espantar pas els promotors de Panenka, que va aparèixer el 2011, en plena crisi, amb una proposta tan peculiar com parlar de futbol cada mes amb qualitat literària.

Un objecte "per tocar-lo"

"Pel tipus de periodisme que volíem fer, teníem clar que havia de ser en paper o en paper", relaten Roger Xuriach i Àlex Lòpez, coordinador i gerent de Panenka. Expliquen que la seva és una "revista de nínxol", dirigida a lectors amb un cert nivell cultural i aficionats a la lectura -gairebé més que al futbol-, "que va al cine i al teatre i té altres inquietuds". I que és també un "objecte", amb "un disseny pensat per tocar-lo". Potser per això -i com d'altres publicacions similars- és més fàcil trobar-la en llibreries que en quioscos. "Sempre diem que la nostra revista conviu millor amb els llibres que amb d'altres revistes", remarquen. Expliquen que, tot i que el seu format va ser novedós al mercat espanyol, tenia altres precedents a la resta d'Europa.

Portada Volata

Un model semblant, d'estructura empresarial reduïda, és el que comparteix Volata, una publicació trimestral també d'inspiració esportiva, en aquest cas sobre ciclisme, que. Els seus fundadors Olga Àbalos -directora- i Bernat Manzano -director comercial- precisen que no es dirigeix només a seguidors estrictes de la competició, sinó també a "ciclistes urbans". I que aposten per arribar -una altra constant d'aquest tipus de publicacions- a aficionats a la lectura en general. També coincideixen a definir la seva revista com a "objecte per guardar i consultar, com un llibre. I per elegir continguts atemporals, perquè "avui en dia no té sentit que el paper contingui informació que pots trobar al moment per internet".

"Història d'autor" per a gent que llegeix

Amb més recursos d'entrada parteix El món d'ahir, una revista trimestral "d'història d'autor", com la defineix el seu director, Toni Soler, "a mig camí de la divulgació i la història acadèmica", i amb "pretensions literàries", que apunta "a la gent que li agrada llegir i que li agrada la historia". Soler confessa que el projecte és en bona part "una joguina personal". Però vol deixar clar que preveu que tingui viabilitat econòmica per ella sola, en un màxim de "dos anys". "El món d'ahir no sobreviurà si no és capaç d'autofinançar-se", explica. "Tenir un coixí com Minoria Absoluta al darrere ens permet no patir, però seria absurd mantenir-lo per romanticisme".

Un quiosc sense diaris

Una opinió que podria compartir la llibreria especialitzada Free Time, al centre de Barcelona, que només ven revistes i llibres, i cap diari. El seu responsable, l'Ivan, veu un "repunt" de les vendes de publicacions periòdiques, tot i que matisa que "no hem arribat a les xifres anteriors a la crisi". També veu "una tendència comuna" en les noves capçaleres que arriben a la seva botiga d'apostar "pel disseny de qualitat" i els continguts elaborats. Amb una especial rellevància dels projectes "autoeditats i autodistribuïts", que "justament per ser petits" i per tenir una periodicitat àmplia "tenen molta cura del disseny". "Arriba un moment que les revistes es poden considerar més un llibre que una altra cosa", conclou, amb la mateixa conclusió -sobre el terreny- que alguns dels aguerrits promotors de noves revistes en l'era del regnat d'internet.