Qui riu l’última riu millor

Eva Soriano (Late Motiv), Lucía Lijtmaier i Isabel Calderón (Deforme Semanal Ideal Total), Victoria Martin i Carolina Iglesias (Estirando el chicle), Henar Álvarez (Buenismo Bien), Thais Villas (El Intermedio), Susi Caramelo (Movistar+), Martita de Graná, María Rovira i Ana Polo (Oye Polo-Ràdio Primavera Sound), Charli Pee (Catalunya Ràdio), Valeria Ros (Zapeando, La Lengua Moderna) o Elisenda Carod (Està passant, L’Apocalipsi) són algunes de les dones còmiques que ara mateix estan triomfant. Conviuen amb Eva Hache, Llum Barrera, Lloll Bertran o Sílvia Abril, pioneres; però continuen havent de fer front als mateixos obstacles de les que van obrir camí.

Sense anar més lluny, les dones còmiques han estat al centre de l’huracà a les xarxes durant els últims dies. Fa unes setmanes, la directora de la sala de monòlegs madrilenya La Chocita del Loro, deia que les dones "fan massa humor de víctimes o massa feminista". Davant les crítiques, el gerent de la mateixa sala i unes hores més tard afirmava a El País: "El nivell de les còmiques que hi ha a Espanya necessita un temps, se’ls han de donar un o dos anys perquè estiguin a l’altura dels còmics que hi ha a La Chocita del Loro". Dies més tard, el còmic Florentino Fernández, preguntat sobre la polèmica a El Mundo, responia que "si no hi ha més dones còmiques no és per una qüestió de sexe, sinó de talent". I puntualitzava: "Tampoc hi ha nens ni gent gran a la comèdia i no passa res". La qüestió és que també fa unes setmanes 'Estirando el chicle', un espai d’humor conduït per Victoria Martin i Carolina Iglesias, se situava com el podcast més escoltat i passava per davant del 'Nadie Sabe Nada', d’Andreu Buenafuente i Berto Romero.

Polo: "No em surt fer humor de res que no m’indigni, i el què m’indigna són moltes coses"

És en aquest context en el qual Maria Rovira i Ana Polo s’han fet un forat. El seu podcast Oye Polo a Ràdio Primavera Sound és un dels més escoltats. Aquest estiu portaran el seu humor activista i crític arreu de Catalunya. Es van conèixer fent de community managers, Rovira a Catalunya Ràdio i Polo a Rac1. Es van fer amigues i van començar a fer monòlegs. Primer per separat. Ara, els solen fer plegades. Tiren al blanc i el seu humor és d’aquell que t’emportes a casa. Humor per pensar. O humor activista. "No em surt fer humor de res que no m’indigni, i el què m’indigna són moltes coses. Moltes d’elles, estructurals. Coses que em passen per la meva condició de dona i de lesbiana", assegura Polo. Se senten legitimades a parlar d’experiències prou universals per a les dones, potser això és el que explica que gran part del seu públic sigui femení. "Hi ha homes que no se senten interpel·lats pel que fem nosaltres, però, clar... en els mitjans tradicionals estem infrarrepresentades. Hi ha la percepció que allò que és fet per dones és per a dones", sentencia Rovira.

Precisament "allò de dones" és el què més interessa en aquests moments a en Pol Mallafré, conegut a les xarxes com a Mockudramas. Ell fa vídeos d’humor; molts d’ells s’han fet virals. "Estic en actitud d’escoltar. A mi ara m’interessen molt més les veus femenines que les masculines. Simplement, no tinc interès a escoltar dos tios parlant del de sempre, per molt brillants que siguin. M’interessa el que expliquen a Ciberlocutorio [Ana Pacheco i Andrea Gumes] o Les Golfes [Júlia Bacardit i Anna Pazos]. M’estimula molt més el cervell i fa que em posi en dubte una sèrie de coses". Assegura que "s’ha cansat d’adorar sempre els mateixos" i que ja no només busca entretenir-se, sinó aprendre.

Virginia Riezu en un moment d'una de les seves actuacions.

Riezu: "Ara, a més d’haver-hi més dones, estan més visibilitzades"

Virginia Riezu ha treballat com a col·laboradora en diferents programes d’humor. És monologuista resident al Palacio de la prensa i el 2017 va rebre el premi Madrid es Teatro al millor monòleg. Quan va començar hi havia poques còmiques. "Ara, a més d’haver-n’hi més, estan més visibilitzades. S’estan trobant noves maneres d’interpretar, i els podcasts són una nova manera d’arribar a la gent. Era un terreny verge i ara ens l’estem fent nostre, a la nostra manera. Sempre ens adaptàvem al que feien els tios i ara això està canviant", diu.

L’Elisenda Pineda, guionista i col·laboradora del Tot es mou (TV3) i L’Apocalipsi (Catalunya Ràdio) pensa de manera similar: "Ara hi ha més dones que ens atrevim a fer humor en públic; no vol dir que abans no el féssim, és que no teníem espais, i si no ho hem fet abans és per dos motius molt clars: la falta de referents femenins, malgrat tenir Rosa Maria Sardà o Mary Santpere, i la falta d’oportunitats. I encara hi som, en la lluita. Una dona que fa riure, que fa un acudit incòmode, que diu una barbaritat, encara genera rebuig. Malgrat tot, crec que comencen a canviar les coses i aquest canvi és atribuïble a molts factors: consciència, perspectiva de gènere, denuncia, qualitat en el producte i la desaparició dels conceptes humor masculí i humor femení. L’humor és humor, no hi ha una regla no escrita que dictamina que les dones l’hem de fer d’una manera i els homes d’una altra".

Nadin Din durant una actuació.

El dret a ser mediocres

Din: "Porto tota la vida menjant-me acudits sobre palles. Si ara no t’agraden els que jo faig, t’aguantes"

També fa poques setmanes, l’actriu Celia de Molina reivindicava a Playz (TVE) el dret "a fer el seu trunyo", en presència d’Ignatius, un dels còmics del moment. La polèmica saltava de nou: s’exigeix més a les dones que als homes? L’experiència i la història demostren que sí. Nadin Din, monologuista, parla clar: "Porto tota la vida menjant-me acudits sobre palles. Si ara no t’agraden els que jo faig, t’aguantes". El seu humor és àcid i potent i reivindica parlar de tot i de la manera que a cada persona li sembli. "Continua havent-hi un barem diferent per a homes i per a dones. Una dona no pot ser mal parlada, no pot parlar de porqueries o de sexe. Jo parlo de tot, és la meva manera de ser. Els homes han pogut parlar de tot sempre, i nosaltres ara no ho podem fer?”. Reconeix que a ella li han demanat "ser una mica més suau". "Quan em passo em diuen que not all men [no tots els homes són iguals]. Ara s’ofenen", explica.

Miguel Maldonado va saltar a la fama sense adonar-se’n. Ara forma part de l’equip de Late Motiv: "A les dones se’ls exigeix més nivell per arribar als mateixos llocs on estem nosaltres. Com si entre nosaltres no hi hagués mediocritat! Per sort crec que el panorama està canviant, que cada vegada hi ha més còmiques al mainstream. Encara queda molta feina per fer, si més no. A veure si passen ja els dos anys famosos aquests per veure què gracioses poden ser!", diu en referència a la polèmica de La Chocita del Loro. També l’actriu i humorista Úrsula Villalta reivindica el dret a la mediocritat: "Que se’ns doni la possibilitat de ser mediocres. Necessitem tenir la possibilitat de poder dir el que ens doni la gana sense que se’ns jutgi". Villalta té formació en art dramàtic i va començar amb l’stand up fa un parell d’anys. Mallafré, tanmateix, aporta un altre punt de vista: "No hem de lluitar perquè les dones puguin fer continguts de merda, sinó perquè els homes deixin de fer-los", sentencia.