PP, Cs i Aznar estenen la por al “procès” per intentar reconquerir el País Valencià i Balears el 2019

Quan el 9 d'octubre de 2017 milers de persones eren testimonis, per diversos mitjans de comunicació, de com l'ultradreta valenciana i els seus aliats sortien als carrers a atacant rivals polítics, durant la manifestació de la Diada del País Valencià -qualificada gratuïtament com a "catalanista"-, la dreta institucional en declivi no va veure en aquestes imatges solament violència feixista; va detectar també una oportunitat política a la qual aferrar-se i explorar de cara al futur immediat.

En concret va percebre l'oportunitat de gestionar aquest potencial polític tècnicament oblidat que representa el regionalisme instal·lat principalment a la ciutat de València, al qual el relat fals goebbelià llançat pel Partit Popular, atribuint a la Generalitat Valenciana una deriva independentista, funciona almenys entre els menys instruïts, que van arribar a l'extrem de sortir al carrer a partir-se la cara per la "unitat nacional".

Per això, per a la dreta institucional, mantenir els favors electorals del regionalisme valencià és estratègic. El Partit Popular, gairebé en caiguda lliure per la corrupció, aspira a no perdre aquest electorat desencantat, ja que des del 1991 els regionalistes de l'anomenat "búnquer barraqueta" són votants tradicionals i peces fonamentals del PP, gràcies a les arts negociadores de Rita Barberá. I per la seva banda Ciutadans necessita també atreure fins a l'últim vot dissident del PP per poder aconseguir el sorpasso.

Aznar i FAES encoratjant el caos

La repercussió del conflicte català en l'àmbit europeu, amb l'existència de presos polítics, la sortida cap a Europa de diversos dirigents nacionalistes catalans i exmembres del Govern de Catalunya per evitar les accions de la justícia espanyola, és directament proporcional a la pressió política interna exercida per part de la dreta institucional.

Entre els elements que més mobilitzen han estat les negatives dels estaments judicials europeus a acceptar i executar a cegues les ordres de detenció europees cursades per la Justícia espanyola contra els capdavanters independentistes exiliats.

En la seva intervenció a l'Hotel Silken Palace de València, el passat 4 d'abril, Aznar va parlar sempre en present en referir-se al procès independentista a Catalunya. És a dir, quatre mesos després de les eleccions catalanes del 21 de desembre, sis mesos després del referèndum de l'1 d'octubre i amb l'article 155 de la Constitució plenament actiu. El president de FAES insistia que la situació política a Catalunya "és una rebel·lió en tota regla, una crisi que posa a prova l'edifici constitucional que ha donat mostres de solidesa en els seus fonaments, encara que molts apuntin a la necessitat de reformar-ho".

Les seves paraules davant el fòrum valencià tenien aquest to apocalíptic habitual en l'expresident del Govern: "el nacionalisme català està actuant com a catalitzador d'una estratègia de desestabilització per destruir la Constitució de tots" i en aquesta estratègia, "el designi expansionista de l'independentisme català no és un element menor ni secundari i apunta clarament a la Comunitat Valenciana i Balears", que ara corren el risc de sotmetre's als "independentistes i revisionistes" de la Constitució, que acaben "per destruir-ho tot".

Casualment mentre José María Aznar intervenia a València recreant les tenebres de Dante a l'Estat espanyol per la "deriva independentista", la Justícia alemanya analitzava el futur de Carles Puigdemont, al que mantenia pres provisionalment a la presó de Neumünster. L'endemà, el tribunal alemany va resoldre i va decretar la llibertat de l'expresident de la Generalitat de Catalunya, posant el Govern espanyol a la vora de la histèria.

Per la seua banda el Partit Popular també sap que explotar qualsevol element polític que establisca semblances amb Catalunya, com la llengua, pot convertir-se fàcilment en una eina per a mobilitzar al seu electorat en desbandada en territoris com el País Valencià i Balears.

El president del Govern va afirmar gratuïtament que hi ha “partits que volen expulsar el sentit comú de la vida política i els importa més que un metge sàpiga català que medicina o un músic sàpiga una llengua per a interpretar una partitura”.

Ciutadans contra les cordes

Precisament el líder regional de Ciutadans a València, Fernando Giner, també ha estat alimentant el discurs de l'odi cap a tot el que faci olor de català en general o l'independentisme en particular, fins i tot fent-se ressò de suposats plans independentistes del govern valencià que presideix el socialista Ximo Puig que, políticament, no només està molt lluny d'aquests postulats, sinó que fins i tot els rebutja obertament.

Així, en un article d'opinió titulat "Parar el procés a la valenciana", Giner arriba a afirmar que "Compromís és el braç polític de l'independentisme a València al servei dels mateixos que van dissenyar el document de la consciència nacional catalana. És una coalició de diversos partits amb l'objectiu comú de fer una Comunitat Valenciana a mesura del "procés". Els principals socis són Els Verds, el Bloc Nacionalista -majoritari- i Iniciativa del Poble Valencià, el partit dels comunistes de Mónica Oltra".

La contradicció de Ciutadans a València resideix precisament en com acostar-se als regionalistes valencians sense contradir els principis del partit que especifiquen que "Ciutadans construeix la nació espanyola contra els nacionalismes perifèrics".

Pocs dies abans de la manifestació Ciutadans va decidir no acudir formalment "perquè els organitzadors han rebutjat la presència de pancartes de partits polítics", ja que volien una marxa unitària popular. No obstant això -tal com va recollir el diari digital Valencia Plaza- "la formació taronja dóna llibertat als seus càrrecs i militants perquè acudeixin a títol personal". El dia anterior a la marxa identitaria pels carrers de la Ciutat de València Ciutadans va recular de nou, anunciant que cap dels seus aniria a la manifestació regionalista de Sentandreu.

Rita Barberá i González Lizondo

A la ciutat de València la dreta sempre es recorda de Rita Barberá quan les coses li van malament, perquè recorden que va ser ella qui, en 1991, després de les eleccions municipals, va fer un gir al Partit Popular aconseguint l'alcaldia de València, fent ús de les seves arts negociadores.

Fotografia d'arxiu de Rita Barberá i Vicente González Lizondo / J.C.

Unió Valenciana, que tenia com a cofundador, al costat de González Lizondo, a l'últim alcalde franquista de València, Miguel Ramón Izquierdo -emparentat amb el líder d'Espanya 2000- havia aconseguit introduir el pragmatisme polític entre els enemics de la democràcia. És a dir, rebaixar la tensió als carrers, fer-se demòcrates "de tota la vida" i controlar i gestionar al seu gust les institucions democràtiques.

De fet això va funcionar i va arribar a atribuir-se a Unió València un paper "pacificador" de la violenta i perillosa ultra dreta regionalista dels anys 70 -coneguda com el "búnquer barraqueta"-, amb organitzacions tan temudes com el GAV (Grupd'Acció Valencianista).

D'altra banda, existeix un ampli espectre d'organitzacions diverses amb els seus petits reis de taifes, immersos en eternes lluites pels trons califals, que han perdurat en el temps gràcies a les subvencions emanades de les institucions valencianes controlades pel Partit Popular, que sap que les ajudes amb diners públics són una magnífica forma de gestionar i controlar voluntats.