Antoni Gutiérrez-Rubí presenta Gestionar las emociones políticas (Gedisa, 2019), contextualitzat des de l’editorial com una guía per a entendre la irrupció de les emocions en la política i en l’opinió pública. Nascut el 1960, Gutiérrez-Rubí ha sobresortit en els darrers anys com un influent consultor de comunicació. La seva darrera publicació està centrada en destacar la importància de les emocions, les quals defensa com l’element determinant en la política de 2019 per a guanyar eleccions. Analitzem el moment polític en 10 pinzellades.

1. Els sentiments són the 'new sexy'

Rubí llança un avís a navegants: “Les emocions no són superficials. Són la porta d’entrada al cor. I després al cervell. Recordem les idees amb molta més consistència si són viscudes o sentides”. De fet, critica els polítics “inflats en la seva supèrbia i superioritat intel·lectual, pretesament moral”, que acaben derrotats a les urnes i no saben per què. Per això, Gutiérrez Rubí rebutja la gent que menysprea les emocions com un submón, que queda a part de la política (com a sinònim del món de les idees i la raó; però no dels sentiments).

També és cert que les xarxes socials i la política del segle XXI tendeixen a una certa superficialitat, en el que domina més el com que el què (en paraules de Toni Aira al seu assaig sobre Spin Doctors). El propi Gutiérrez Rubí assegura que hi ha un fast food conceptual. “La conversa es redueix, cada dia més, al propi eco". I descriu els dies d’avui com una “societat connectada d’arenció limitada i accelerada”. Constada aquesta societat, Rubí aconsella als polítics tècniques de neuromàrqueting, fer servir sempre l’alegria (amb la tristesa no es guanyen eleccions) i viure la política amb un entusiasme que s’encomani.

2. El relat de Lledoners i Waterloo

A qui no li falten les emocions és a ERC i Junts per Catalunya, degut a l’onada d’empatia que generen els presos i exiliats. Malgrat que ambdues formacions tenen militants tant a les presons catalanes com exiliats a Brussel·les, en l’imaginari col·lectiu ha quedat el relat de Junts per Catalunya a Waterloo (amb l’identificació en Carles Puigdemont) i d’ERC a Lledoners (amb Oriol Junqueras).

Gutiérrez-Rubí assegura no tenir cap dubte que ambdós partits mantenen molt suport gràcies a la tirada emocional que generen els presos i exiliats. “Té un gran potencial com a generador d’emocions”, afegeix. Almenys entre l’electorat independentista i la part frontissa entre blocs. Tant ERC com JxCat han donat una gran visibilitat a presos i exiliats, col·locant-los en els primers llocs a les eleccions al Congrés (Junqueras, Rull...) al Senat (Romeva), a les europees (Puigdemont), a les municipals (Puig). “Quan més forts són els teus sentiments, més fàcil els transformes en indignació”, afegeix.

3. “President, posi les urnes”

De fet, Gutiérrez-Rubí creu que en els darrers anys, “el nus gordià de totes les eleccions és el sentiment nacional”. I afegeix: “Això és així i que millor ho gestioni, guanyarà”. Per això, conclou que l’independentisme “ha treballat millor el relat”. Entren aquí les grans campanyes de màrqueting polític del món independentista en el quinquenni calent del Procés (2012-2017), amb lemes com “el vot de la teva vida”, “la revolució dels somriures”, “president, posi les urnes”, “tsunami democràtic”...

4. La batalla d’Urquinaona

Un possible dubte és si la batalla d’Urquinaona (en referència a les barricades, disturbis i càrregues policials en els dies post-sentència) han influït en el relat pacifista del món independentista, que té com a gran axioma “ni un paper a terra” posterior a les grans manifestacions amb motiu de l’Onze de setembre.

Vistos els resultats de les eleccions generals del 10-N, es podria afirmar que no han danyat les seves expectatives de vot. De fet, en conjunt, entre ERC, Junts per Catalunya i CUP han augmentat un escó, quedant-se en 23. Si mirem els resultats a Barcelona, on les afectacions i molèsties per motiu dels constants talls de carretera, es pot afirmar que tampoc hi ha hagut gran variació de vot.

5. La (dura) caiguda dels Comuns i la CUP

En canvi, els Comuns i CUP han patit una davallada de vots en el darrer cicle electoral, tant al Parlament (on tenen ara vuit i quatre escons, respectivament), a les generals (set i dos) i a les municipals (on van perdre el gruix de les alcaldies del canvi de la R-4, en referència a la línia de Renfe; a més a més de quedar fora -en el cas dels cupaires- de ciutats com Lleida, Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet…), tot i que els d'Ada Colau encara mantenen l’Ajuntament de Barcelona. Es pot atribuir aquesta davallada a una manca de relat o de transmissió d’emocions als seus electors potencials? “Sense entrar en si aquesta correlació de Comuns i CUP és certa o no, allò que està clar que la capacitat emocional és determinant per tal de que el seu projecte polític avanci”, diu Rubí. “I si no avancen, llavors és que han perdut el nexe amb els seus votants”.

6. Què va canviar del 28-A al 10-N?

Efectivament, la repetició electoral modifica els ànims dels electors. No és el mateix les preocupacions del 28 d’abril que les del 10 de novembre. “En una convocatòria electoral, allò més important és saber què està flotant en l’ambient; o sigui, identificar quina és la pregunta que la gent es fa”, explica el consultor de comunicació. “A l’abril es va treballar la por al trifachito, a VOX… Però al novembre era diferent. Llavors anava -en part- de la decepció per no haver format Govern”, sosté Rubí. “I quan t’equivoques amb la pregunta, fas una campanya que no motiva els teus electors”.

7. L’afrancesament d’Abascal

Santiago Abascal va sorprendre analistes i espectadors amb la seva gran actuació al debat televisiu del dilluns 4 de novembre. No només per comunicar bé allò que volia explicar, sinó també per la modulació del seu discurs extremista cap a una lepenització. O sigui, parlar de protecció de les condicions dels treballadors i criticar la pèrdua de sobirania davant l’elit supranacional (la Unió Europa). “Certament, VOX ha modificat el discurs. Perquè allò que et serveix per irrompre al panorama, no et serveix per consolidar-te. D’aquí que intentin alçar una mena d’alternativa social”, opina el consultar per explicar l’afrancesament de VOX.

8. A l’espera de les 'andorranes'

Les enquestes també han presentat (almenys) dues novetats en la passada campanya a les generals. Per una banda, el sorgiment d’Electomania com a portal compilador d’enquestes i una gran habilitat de les xarxes socials, implementant les emoticones de fruites com a element visual de les seves piulades. Per una altra banda, la consolidació de les andorranes, enteses com els trackings diaris publicats per El Periòdic d'Andorra (pertanyent a El Periódico), durant la darrera setmana de campanya, quan la Llei Electoral prohibeix la seva publicació a l’Estat espanyol. Probablement, el seu impacte està més concentrat a Twitter i les xarxes socials. “Les enquestes i la demoscòpia segueixen sent una eina interensantíssima per analitzar l’opinió pública”, afegeix.

9. 'Fake News', tan antigues com la premsa

Malgrat el dispendi de pàgines que el periodisme ha dedicat al fenomen de les fake news en els darrers dos anys, no és un fenomen nou. “Sempre n'hi ha hagut”, explica Gutiérrez-Rubí. “En tot cas, la novetat és la ràpida capacitat de propagació que té ara”, matisa el consultor. I apunta a la manca de contrast en la que cauen molts informadors i lectors.

10. Falta diàleg (però també entre ciutadans)

Un valor mainstream de la societat és el diàleg, entès com un element positiu en democràcia. Ergo la seva mancança és molt criticada. I s’acusa els dirigents polítics. Ara bé, és molt dialogant, la nostra societat? “Assumint que hi ha manca de diàleg, crec que no només són responsables els dirigents polítics. També és responsabilitat dels militants, dels votants…”, arrenca Rubí. I és que, en les seves paraules, estem vivint un procés de clusterització. “La nostra praxi digital té menor disposició al debat, estem en espais i nodos més reverberants”, assegura. I per tant, espais com Twitter són més agressius i menys reflexius. Així entronca amb la seva idea que en la lluita entre el Think i el Like, guanya el Like. Més que una crítica, és una constatació.