Les activitats relacionades amb el valencià representen el 2,1% del PIB i gairebé el 3% de l’ocupació del País Valencià. La dada, coneguda recentment, prové d’un informe de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (Ivie), que xifra en més de 2.000 milions d’euros i 56.000 treballs l’impacte total de la llengua pròpia en l’economia autonòmica. En concret, el sector educatiu destaca enormement per la seua capacitat de contribució econòmica (1.874 milions d’euros i 49.187 treballs), principalment a conseqüència de l’ensenyament no universitari.

Ateses aquestes dades, seria raonable preguntar-se, més enllà de l’aspecte purament economicista, quin ha estat fins ara l’impacte de la política lingüística aplicada pel govern del Botànic en l’àmbit de l’ensenyament. Una política amplament criticada pels sectors de l’oposició, que l’han considerada impositiva, però també titllada de poc ambiciosa per part de les principals entitats que treballen per la dignificació de la llengua pròpia. Ha generat la llei estrella del conseller Vicent Marzà superar el dèficit d’oferta d’ensenyament en valencià característic de l’etapa popular? Garanteix la llei de plurilingüisme que els alumnes assolisquen una competència digna en la llengua pròpia del País Valencià?

“Com més llengües, més oportunitats, més sociabilitat, més vertebració. Cal aplaudir qualsevol iniciativa que no dificulte la progressió del valencià”, valora Joan Cortés, vicepresident d’Escola Valenciana. El model plurilingüe aprovat durant la legislatura anterior i en procés d’implementació gradual abandona l’antic sistema de línies educatives (una en valencià i l’altra en castellà) i estableix uns mínims percentuals d’horari lectiu (25% per a les dues llengües cooficials i 15% per l'anglès) ampliables per la decisió dels diferents centres escolars d'acord amb el seu context i les seues necessitats pedagògiques. Una llei que es va consensuar entre les forces del Botànic com a resultat de l’anul·lació parcial de l’anterior decret de plurilingüisme per part del Tribunal Superior de Justícia valencià, que veia “discriminació del castellà”. A diferència de l’anterior decret, la llei deslliga l’augment d’hores lectives en anglès a una major presència del valencià i possibilita un màxim percentual del 25% en anglès.

El model de percentatges, amb tot, no convenç certs sectors de la societat valenciana, especialment al sud, on la incidència de la llengua pròpia en l’ensenyament és menor que a altres latituds. Per a Josep Enric Escribano, president de l’Associació Cívica per la Llengua “El Tempir” d’Elx, la llei no vertebra el País Valencià perquè no garanteix que tothom, en acabar els seus estudis, siga competent oralment i per escrit en les dues llengües oficials. “Aquell alumne que no estiga exposat a més d’un 50% mínim d’àrees vehiculades en valencià, no podrà ser competent”, sosté. El professor posa l’accent en una manca d’igualtat d’oportunitats, atenent el fet que a les zones castellanoparlants i també a les grans ciutats els alumnes viuen submergits en un ambient social on predomina el castellà.

Un perill real que comporta el sistema de percentatges mínims, segons Cortés, és que, en cas que no es modifique la LOMCE, hi ha la possibilitat que, en un futur, altres formacions polítiques en el govern puguen regular la implantació del mínim percentatge, la qual cosa tornaria el valencià a l’oferta embrionària i reduccionista pròpia dels temps anteriors. El vicepresident de la coordinadora valora positivament que cada centre tinga llibertat per organitzar el seu propi PLC (Programa Lingüístic de Centre). Segons dades basades en el 93% dels centres d’Infantil i Primària al País Valencià, un 98% van escollir un projecte lingüístic on el valencià superava el mínim percentual exigit per la llei.

Sense exempció i amb més garanties legals

Un estudi elaborat pels lingüistes Alfons Esteve i Francesc Esteve, presentat públicament per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) durant els darrers mesos, posa l’accent en la necessitat que la llei del plurilingüisme elimine l’encara existent exempció lingüística. “Té molt poc trellat impedir que una persona aprenga un dels idiomes cooficials del territori. S’ha utilitzat com una eina de bloqueig del valencià”, assevera Cortés. No debades, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), aprovada el 1983, contemplava l’exempció del valencià en els territoris castellanoparlants de manera provisional i excepcional. La realitat és que les peticions no han minvat i la generalització d’aquesta pràctica en territoris com el Baix Segura obrin la porta, fins i tot, a què alumnes procedents de zones valencianoparlants puguen accedir a aquesta dispensa. “Continuem perpetuant l’existència de ciutadans valencians de segona”, conclou Escribano.

Al voltant de la vigència de la LUEV, ja fa temps que les entitats en defensa de la llengua mostren recels davant les seues limitacions. Precisament, al manual per garantir la igualtat lingüística al País Valencià, anteriorment esmentat, s’advoca per una actualització legislativa que supere l’actual norma i revertisca el descens que s’ha produït des dels anys noranta en l’ús i coneixement de la llengua pròpia. L’estudi, de fet, declara que la LUEV no es comporta com una llei perquè no estableix els deures i les obligacions dels poders públics, tot apel·lant només a la bona voluntat i el foment. Un dels deures pendents d’aquesta legislatura, doncs, serà el consens d’una nova llei d’igualtat lingüística que reivindiquen agents com Escola Valenciana, ACPV o El Tempir. “No resoldrà el problema que tenim de normalització però ens permetrà donar major garantia legal als drets dels valencianoparlants, indefensos i discriminats ara”, expressa Escribano.

Hi ha la idea generalitzada, entre els experts consultats, que la política lingüística a l’ensenyament ha de complementar-se necessàriament amb actuacions més enllà d’aquest àmbit. Esdevé prioritari, per a la formació i immersió lingüística dels alumnes, l’aposta decidida per una radiotelevisió pública que prioritze l’ús del valencià en la programació i que siga capaç de generar un producte audiovisual de qualitat. Per això, l’augment de la partida pressupostària a À Punt —actualment és la més baixa en comparació amb la resta de mitjans autonòmics— hauria d’entendre’s com un deure indefugible.

Així mateix, una llei que regule l’ús del valencià en la funció pública ja és inajornable, tenint en compte que totes les comunitats amb llengua pròpia ja la tenen aprovada. Amb tot, destacats membres del Consell com Gabriela Bravo, al capdavant de Justícia, es mostren partidaris de plantejar excepcions en aquest sentit. En unes recents declaracions, la consellera anunciava que el valencià no serà exigit als funcionaris de l’àmbit sanitari si això topava, deia, amb el dret a la salut. La visió de la consellera Bravo se situa als antípodes de tots aquells que reclamen una equiparació dels drets lingüístics en termes de justícia social i equitat. Escribano finalitza: “Les polítiques lingüístiques s’han d’entendre —són— polítiques socials. I, com són socials, han de ser inclusives”.