"Que en ple segle XXI Catalunya hagués de fer servir un operatiu clandestí a gran escala per votar és una paradoxa"

"Quin desgavell que la màxima expressió de la democràcia, que és votar, hagi necessitat clandestinitat per ser possible". Així acabava la intervenció del periodista català Antoni Batista durant el Belfast Film Festival l'abril de l'any passat. Batista, una veu destacada del periodisme català, acaba de publicar Clandestins (Angle Editorial) , un llibre que desglossa el dia a dia dels que van lluitar contra el franquisme des d'identitats ocultes. "Que Catalunya hagués de fer servir un operatiu clandestí a gran escala per votar, en ple segle XXI, és paradoxal. Estem tenint episodis de clandestinitat, i molt importants. La clandestinitat és transversal a la història".

Gregorio López Raimundo, "el primer protagonista de la gran clandestinitat"

Si bé el llibre obre amb la clandestinitat en la qual va haver de viure Jesús durant tres anys, un dels grans protagonistes de Clandestins és Gregorio López Raimundo, qui, després de sortir de la vida secreta, va esdevenir secretari general i president del PSUC i va arribar a ser diputat. "Hi ha moltes persones que mai van arribar a sortir de la clandestinitat i van fer grans coses. En el cas de López Raimundo, paradigma de la vida clandestina, va ser diferent perquè després va esdevenir una figura pública".

"T'he conegut sempre igual"

Raimon ha posat la banda sonora al llibre i la cançó T'he conegut sempre igual travessa Clandestins des de la primera fins a l'última pàgina. "Érem veïns quan vivíem al Passeig Maragall i ens solíem reunir al bar La Esquina". El 1974, Batista va embolicar Raimon per fer un recital a Bellaterra per recaptar diners per a la lluita antifranquista. "El recital es va enregistrar i vam convèncer la meva discogràfica perquè edités un LP sota el títol Campus de Bellaterra. Un acte legal amb finalitats clarament clandestines", recorda Raimon, qui destaca del llibre la seva honestedat.

En el "tram final de la seva producció", Humbert Poch, tal com se'l coneixia en la clandestinitat, aposta per un periodisme de vivències i en primera persona. "Ha fet diversos periodismes: vaig començar com aprenent picant teletips, quan el periodisme era un treball manual. Després van arribar els primeres breus al Diari de Barcelona, l'època a La Vanguardia. Sempre ho vaig fer tot en tercera persona. Ara és moment del periodisme de vivència, un contrapès al moment de la narratologia actual".