El petit de cal Eril, gravitant per l’espai

"Bona nit estimats". Així de proper, així de sincer, així és ell, Joan Pons, una rara avis de l’indie català, amb aquell aire tímid i aeri, com metafísic, combatent els convencionalismes, disposat a oferir una nit de revolta artística, sobrevolant un públic que també desafia el present, dempeus, ballant i cantant, amatents els uns i els altres per viure una experiència musical singular.

"Amb els nostres discos no intentem res, només seguir fent el que volem, sentir-nos còmodes, que a la gent li agradi és un afegit"

El Petit de Cal Eril ha aconseguit ser una banda diferent, original i al mateix temps tenir una legió de seguidors inclús fora de Catalunya. Acaben de treure el seu 9è disc, N.S.C.A.L.H (acrònim de l’últim tema, No sabràs com acabarà la història), porten més d’onze anys a la carretera i no han renunciat mai als seus preceptes estètics. Això vol dir compondre la música que els hi ve de gust: "Amb els nostres discos no intentem res, només seguir fent el que volem, sentir-nos còmodes, que a la gent li agradi és un afegit. Som undergrounds, fem el que ens agrada, ho toquem en directe i intentem viure d’això" diu el Joan. Fan un pop psicodèlic, que sovint recorda la banda Tame Impala, una comparació que no és poca cosa. La sonoritat e inclús la veu de Joan recorda de vegades la de Kevin Parker, líder de la banda australiana.

El concert a la Sala Apolo de Barcelona comença amb tres temes del seu últim disc, amb un Non Tornerai en italià interpretat a duo amb la Valentina Rizzi. Noves cançons amb el segell característic d’El Petit de Cal Eril, amb tocs pop, indie, travessant un cosmos al·lucinat amb lletres sovint surrealistes, però que en aquest nou treball són marcadament emocionals. Per concebre el disc han seguit la rutina de sempre. La metodologia comença marcant una data de gravació i aïllar-se poc abans, en una masia/estudi apartada, durant dos o tres dies, per escriure. Aquest N.S.C.A.L.H el van gravar el 17 de gener de 2021, però el Joan Pons el va compondre entre el 30 de desembre i el 2 de gener. Un procés de creació de 4 dies, espontani, com d’escriptura instantània, com si fossin músics de Jazz, sense partitures. De fet, la major part dels integrants del grup són també intèrprets de Jazz. El Joan d’una cosa n’estava segur: "El que estava clar, això sí, premeditat, era que la guitarra havia de sonar diferent, sense reverberacions ni ressons, que el baix havia de sonar més greu i que els teclats havien de ser diferents". El disc té tocs d’Antònia Font, amb temes curts, subtils, com si el viatge et portés per la matèria obscura de l’univers, perdut, incrèdul. L’ombra allargada del grup de Joan Miquel Oliver són insondables, inspiradors i mai prou reconeguts.

El concert transita també entre planetes de materials gasosos, lluminosos, eteris. És això que té la música polièdrica, de funk melós, de composicions progressives amb aires californians de finals del 60. La música flueix, enriquint l’experiència del directe, llàstima dels habituals espectadors que es pensen que una sala de concert és un espai de tertúlia, un lloc on petar la xerrada... de vegades un troba a faltar quan no fa pas gaire érem tots asseguts, concentrats amb la música, quan es respectaven els artistes. En el moment de la presentació dels membres del grup, el Joan fa servir un Vocoder, aprofita per repartir estopa en contra de Spotify, i denuncia com escanyen els artistes, com de difícil és ara vendre discos i com és complicat viure de la música.

El Petit de Cal Eril a la Sala Apolo de Barcelona. — Paco Peris

La funció s’acaba, no ha faltat de res, molt bon rotllo i carisma, amb gairebé tots els temes del nou àlbum, els temes de sempre com Sento o Amb tot; i, en els bisos, una versió en català de Close to me dels The Cure i un final de festa amb el seu clàssic Som transparents.

Només espero el meu destí/Tantes coses per descobrir/Milers de vides que he perdut/I no ho sé...