La història occidental s’ha construït vinculada de forma intrínseca al patriarcat i això ha impactat en la producció de coneixement i el desenvolupament científic. Per això, la medicina, igual que la resta de ciències, és "androcèntrica". Així la qualifica Carme Valls, metgessa i autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing, 2020). "S’ha centrat en l’home, a vegades perquè només s’estudiava homes, i a vegades perquè es pensava que no hi havia diferències i que estudiant els homes s’estudiava també les dones", explica.

Durant segles de construcció, el coneixement mèdic "s’ha oblidat de la meitat de la població", i a dia d’avui, això continua generant desigualtats, tant en el coneixement sobre els efectes de les malalties en les dones, com en el seu diagnòstic i tractament. "Hi ha una pitjor atenció a la salut de nenes i dones. Tenim una exclusió a la mirada, en la capacitat de comprendre les complexitats", assenyala Serena Brigidi, doctora en Antropologia de la Medicina i professora a diferents universitats catalanes. "En els estudis de medicina s’han d’introduir les diversitats i com ens afecten", afegeix.

I és que els cossos dels homes i les dones, d’una banda, reaccionen diferent davant de la malaltia per motius biològics, mentre que, de l’altra, l’estructura social també hi incideix. Homes i dones treballen, es relacionen i adopten rols diferents a la vida, i això té un impacte en la seva salut. "L’ordre de gènere existent a totes les societats genera experiències vitals i una vida quotidiana diferents", afirma Lucía Artazcoz, directora de l’Observatori de la Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

Precisament, el fet que el 80% de la salut depengui de les condicions de vida -el que es coneix com a determinants socials de la salut- fa que, en haver-hi desigualtats de gènere, l’experiència d’homes i dones sigui diferent. "La menor esperança de vida dels homes és generalitzada, i això té a veure amb el compliment del mandat de la masculinitat, que obliga a assumir riscos", exemplifica la metgessa especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública.

Falta de dades

Un dels principals impediments per avançar cap a una medicina amb perspectiva de gènere és la manca de dades i estudis sobre els efectes de la malaltia en les dones. A dia d’avui, a nivell mundial tan sols el 38% de treballs de recerca mèdics inclouen ambdós gèneres. I dels més de 2.600 treballs publicats durant la pandèmia, tan sols el 4% incloïa perspectiva de gènere en algun punt. Si no se separen per gènere, les dades no es poden llegir bé: "Si hi havia diferències, ja no es poden atendre. Si no ho comptes, després no ho pots analitzar", lamenta Valls.

Desagregar les dades ha permès constatar que tant en la primera onada com en la segona, les dones es van contagiar més. Això s’explica per la divisió sexual del treball, és a dir, el fet que les dones estan més ocupades en feines socials i de cures, més exposades al virus. Per contra, la gravetat i la mortalitat es va concentrar més en els homes, degut a què les dones tenen més defenses contra les infeccions. "Això va posant de manifest que ens manca ciència per entendre l’evolució d’homes i dones quan emmalalteixen", diu Valls. Aquesta major immunitat explica, al seu torn, que les dones desenvolupin més malalties autoimmunes, i també, que siguin les que més efectes secundaris han patit per les vacunes.

Artazcoz considera que el cas de la covid és "paradigmàtic" per explicar la necessitat de segregar les dades per gènere: "Si no ho fem, no veiem la situació d’uns ni altres, en tenim una que no correspon a ningú i no ho podem entendre". En el cas de l’ASPB, des d’un primer moment van segregar les dades segons diferents eixos, incloent el gènere i la classe social, entre d’altres. Saber el perfil és clau per "perfilar millor l’estratègia tant de prevenció com d’intervenció", afirma Artazcoz.

Aquest dèficit en les dades s’ha intentat corregir a través de regulacions internacionals i hi ha hagut "avenços petits" al respecte, assenyala Valls, que també és directora del programa "Dones, Salut i Qualitat de vida" a l'ONG Centre d'Anàlisi i Programa Sanitari. La precursora en la introducció de la perspectiva de gènere va ser la cardiòloga nord-americana Bernadine Healy, la primera que va publicar, el 1991, els símptomes de l’atac de cor en les dones, que no coincideixen amb els dels homes. Això es va traduir en un millor diagnòstic i la reducció de la mortalitat. Un d’ells és el dolor de pit, que moltes vegades es diagnosticava com a ansietat o depressió.

Tot i que ja fa tres dècades d’això, Brigidi subratlla que per estudiar les malalties es continua utilitzant "el varó sa, de 30 anys i caucàsic com a patró". Valls va més enllà i explica que en el cas de les dones, molts problemes de cor depenen de factors de risc diferents que els homes, com la funció tiroidea. "Això no s’estudia amb aquesta claredat i no s’aplica", lamenta.

Més diagnòstics incorrectes

La manca de coneixement i evidència científica acaba provocant que hi hagi un "menor esforç diagnòstic i terapèutic" en les dones, diu Artazcoz. Això provoca, per exemple, que en el cas d’elles no es detecti el consum d’alcohol i, per contra, se sobrediagnostiqui l’ansietat i la depressió. "En el cas dels homes es pensa que hi ha una causa biològica [pel malestar] i es demanen més proves", apunta Artazcoz. "En el cos de la dona, la salut física no es tracta, i la mental es medicalitza", afegeix Valls. En qüestions de salut mental, en les dones hi ha un "abús de diagnòstic", mentre que en els homes, al contrari. "Quan parlem de perspectiva de gènere no parlem només de les dones", recorda Brigidi, en referència a què la manca de coneixement acaba provocant una pitjor atenció cap a ambdós gèneres.

Pel que fa a les qüestions de salut sexual i reproductiva, la manca d’investigació ha fet que la regla encara sigui una gran desconeguda per professionals i la societat en general. Per això, Valls afirma que "el cicle menstrual reflecteix molt bé les desigualtats en salut i socials". La facilitat amb què es recepta la píldora anticonceptiva per qüestions que no tenen a veure amb la contracepció, com regles abundants, desajustaments hormonals o d’altres, mostra com "el cos de la dona es medicalitza més que s’assisteix". "No es busca la causa", afegeix Valls.

Per canviar aquest panorama, la formació dels professionals sanitaris és clau. Artazcoz assenyala que s’estan fent esforços perquè els professionals tinguin informació actualitzada, però encara hi ha mancances: "Crec que ens falta un sistema, més recerca i monitorització sobre el que està passant al nostre context". Brigidi apunta que a nivell legislatiu s’ha avançat però a peu de carrer "falta molt" per aconseguir aquesta perspectiva de gènere. Mentre que a la facultat sí que ha vist un "canvi important" en l’alumnat des de fa uns cinc anys, on la majoria són dones i "molt reivindicatives" a nivell de gènere i desigualtats, no veu que això es tradueixi en transformacions a nivell de l’estructura universitària i dels estudis.

Les conseqüències de tot plegat no són poques. A causa de la manca de perspectiva de gènere, les dones "tenen molta més tendència a tenir clínicament dolor i cansament d’origen inexplicat". Valls afegeix que la manca d’un diagnòstic correcte acaba desembocant en la manca de tractament o en un d’erroni, com per exemple, amb sedants i antidepressius, que consumeixen en cinc vegades més proporció que els homes. "Batallen buscant solucions perquè no se’ls hi ha diagnosticat bé el que tenen", conclou.