El pare de la democràcia és un misogin

En molts llibres d'història es "van oblidar" d'explicar que la Declaració dels Drets de l'Home i el Ciutadà cuinada a la calor de la França revolucionària el 1789 només parlava justament d'això, de l'home i del ciutadà. A cap se li va ocórrer pensar que les dones eren dignes de ser reconegudes amb aquest elevat estatus, quan el seu paper era la subordinació. Al pare, al marit, l'home que més a prop tinguessin. Però que no aparegui a la història que ens van explicar no vol dir que no hagi passat. I sí, encara sort que va arribar Olympe de Gouges dos anys més tard per incloure la meitat oblidada de la població en la Declaració dels drets de la Dona i la Ciutadana.

Rousseau s'endú la palma

Rousseau, teòricament un avançat a la seva època. 

"Conèixer la història del pensament patriarcal i com els grans pensadors i artistes han legitimat la superioritat dels homes i la subordinació de les dones és un imperatiu intel·lectual i moral, en terminologia de Kant", comença Ana de Miguel. El primer que puja a l'estrada, la icona de la democràcia moderna. "Ja en el segle XVIII passava per ser el príncep de la igualtat", ironitza. El gran pensador francès Jean-Jacques Rousseau, més igualitari que cap, ha defensat que sense equitat en matèria econòmica els homes no podien mirar-se a la cara els uns als altres.

Una mostra del masclisme de Rousseau. 

Justament en aquesta obra mestra, Emili, o De l'educació, l'últim capítol va dedicat a Sofia, en una mena de representació social de la dona, a la qual exclou de manera natural de l'espai públic per relegar-la a la rereguarda de la llar. Rousseau creia que elles havien de deixar-se guiar pel judici dels altres, i no perquè ell així ho hagués decidit, sinó perquè biològicament era així. Veritat irrefutable. Filla, esposa, i mare de ciutadans, però mai ciutadana. Diu el llibre:

Mary Wollstonecraft contra l''Emili'

Mary Wollstonecraft mereix especial atenció ja que en el seu llibre Vindicació dels Drets de la Dona (1792), la filòsofa, escriptora i 'àvia' de Frankenstein, critica frontalment l'Emili de Rousseau, sobretot per aquesta naturalització que feia de la subordinació femenina. Wollstonecraft culpava precisament l'educació que Rousseau defensava com la principal responsable d'aprofundir en aquesta desigualtat. Ella sempre ha apostat perquè les dones adquirissin les "virtuts humanes pels mateixos mitjans que els homes, en lloc de ser educades com a éssers a mig fer". Va ser sens dubte una avançada a la seva època al donar una definició del feminisme que ens valdria també per a la nostra, ja que va puntualitzar que "les dones no volen poder sobre els homes sinó sobre elles mateixes".

Marx i sobretot Engels, se salven

Des de la Revolució Francesa, "poques però suficients" van continuar la lluita fins que el 1848, en la Convenció de Sèneca Falls, promoguda per sufragistes nord-americanes com Lucretia Mott i Elizabeth Cady Stanton, van signar una denúncia per escrit contra les restriccions -polítiques sobretot- a les quals estaven sotmeses les dones: no podien votar, presentar-se a eleccions, ni ocupar càrrecs públics.

La lluita de classes i el feminisme

La relació entre esquerranisme i feminisme va ser un matrimoni infeliç, gairebé de conveniència. "El marxisme ho considera una lluita de segona i, sobretot, burgesa". Per això, la Unió Soviètica va prohibir el feminisme directament. Al maig model 68, el debat sobre l'avortament va passar a un decorós segon pla per no crear enemistats amb l'opinió pública. El mateix Daniel Cohn-Bendit, un dels líders de la revolució de les llambordes i exeurodiputat, reconeixia que les dones es van enfrontar al masclisme dels homes d'esquerres de l'època perquè l'eix fonamental que va articular aquells esdeveniments va ser la reivindicació de la autonomia en la vida de cadascú.

Schopenhauer, un "pocavergonya de consideració"

Si Schopenhauer fes música avui en dia seria reggaeton masclista. 

Tota la intel·ligència i comprensió del que és humà d'Arthur Schopenhauer, tot el seu "pensar fins al final" s'acaba quan arriba a les dones i llança contra elles tota el seu reguitzell de prejudicis. La filòsofa i professa de la Universitat Rei Joan Carles destaca la idea que més odia del pensador alemany: "Les dones són l'astúcia de l'espècie perquè l'ésser humà real, que és l'home, es reprodueixi, cosa que per la seva intel·ligència no faria". Això, traduït al cristià, podria visualitzar-se com la típica imatge d'una noia jove i d'aspecte luxuriós que atrau un home gran incapaç de resistir-se a la seducció dels seus encants. Encara que ella, l'únic que vol és reproduir-se.

Kant no se'n lliura

Kant deia que les dones estaven mancades de racionalitat. 

Celia Amorós es preguntava, en què coincideixen Kant i el fruiter de la cantonada? En la seva concepció del que és una dona i per a què serveix, es responia a si mateixa la famosa filosofa. "Kant és patriarcal perquè legitima la subordinació de la dona a l'home en el matrimoni en considerar-les inferiors i també és androcèntric ja que identifica l'ésser humà amb l'home". En canvi, l'autor de la Crítica de la raó pura no va ser tan misogin com el seu compatriota Schopenhauer.

Aristòtil, patriarcal però no misogin

A l'estil de Kant, la pensadora feminista Ana de Miguel considera al grec Aristòtil, patriarcal però no misogin, perquè és condescendent amb les dones. El seu paper era estar al gineceu cuidant dels nens encara que mai pensant i estudiant. Aristòtil defineix la polis com l'associació sobirana, final i més perfecta, en oposició al domèstic, considerat com l'altra. En aquest allò altre habiten els "febles per naturalesa", els que mereixen més indulgència perquè tenen la negra: a part d'una qüestió d'inferioritat biològica, els costa horrors resistir-se als vicis, que ja sabem que són la causa de tot els mals del món clàssic.

El fal·locentrisme malaltís de Freud

No se salven de la crema noms potser una mica més desconeguts per al públic en general com Locke o Hume. ¿I què passa amb Plató? "El deixem fora de la llista negra perquè en la seva utopia no deixava a les dones ser filòsofes però sí guerreres". A qui no perdona és al creador de la psicoanàlisi. Sigmund Freud tenia a les sufragistes sota de casa i les considerava unes desviades enfrontades a la seva feminitat perquè la realització de la dona segons ell es produïa només sota dos preceptes: un, amb el matrimoni, i l'altre, tenint un fill que, això sí, sortís home. Si era noia no valia.