País Valencià Camps, salvat de nou en línia de meta en el seu circuit judicial

"No es pot utilitzar la justícia per aconseguir el que no s'aconsegueix amb el discurs polític". Són paraules de Francisco Camps després de conèixer, fa uns dies, que l'Audiència de València arxivava la causa de la Fórmula 1 contra ell i apuntalava, d'aquesta manera, la tesi de la Fiscalia Anticorrupció que la possible prevaricació en la construcció del circuit urbà a la capital del Túria hauria prescrit. Lluny de quedar-se ací, l'expresident de la Generalitat, un cop més, exhibia la seua actitud més provocativa i carregava contra Ximo Puig: "Únicament busca la inhabilitació de l'adversari per estar al poder i això no és democràtic; els valencians no ens mereixem aquest president".

I ho fa, a més, conscient de la bona reputació de què gaudeix en certs sectors de la dreta valenciana crítics amb l'estil d'Isabel Bonig, presidenta actual del PPCV. Fins i tot s'ha dedicat a impartir classes sobre democràcia als alumnes de la Universitat Catòlica de València; una universitat, per cert, de les pitjor valorades a nivell estatal en els rànquings elaborats pel BBVA i l'IVIE. No només això: sembla que Camps no dubta a traure rèdit polític de la seua intensa exposició mediàtica. Just el mateix dia que l'Audiència Nacional reobria la investigació que l'afectava en relació a les adjudicacions de la Generalitat a Orange Market, el setembre de l'any passat, manifestava alegrement el seu desig de ser candidat a l'alcaldia de València en un conegut programa televisiu local.

Camps va prometre el circuit de la Fórmula u a cost zero, però podria haver acabat costant més de 300 milions

Enmig de tot aquest enfilall de declaracions sense pietat, Camps s'erigeix, però, en polític net i honrat exonerat fins ara de tota responsabilitat. Fins en dues ocasions ha aconseguit l'expresident eludir la banqueta. A l'arxiu del cas del circuit a València, la construcció del qual Camps sempre va prometre a cost zero per als valencians i que podria haver acabat costant més de tres-cents milions d'euros a les arques autonòmiques, cal afegir el sobreseïment provisional que va dictar el passat desembre el Jutjat d'Instrucció número 2 de València en relació amb la causa que investigava l'absorció per part de la Generalitat de l'empresa Valmor, si bé el Consell ha recorregut aquesta decisió.

Està per veure si aquesta impunitat es manté en el temps o si el periple judicial de
l'expresident es complica de la mateixa manera que ha succeït amb Eduardo Zaplana, detingut el maig de l'any passat per presumpte blanqueig de capitals i malversació, actualment en llibertat condicional després de ser enviat a presó provisional sense fiança, i després d'anys sota la lupa de diverses investigacions. Camps, no debades, encara haurà d'afrontar dues causes més obertes: la dels presumptes tripijocs de contractes en la visita del papa Benet XVI, en la qual està imputat, i la peça dels contractes menors en què figura com a investigat.

Jactància, vanitat i narcisisme

Tot i que Camps sempre ha defensat públicament la seua innocència en totes les causes on ha estat implicat —fins al punt d'afirmar en alguna ocasió estar "moralment absolt"—, sorprèn, però, la sòlida cuirassa amb què s'ha revestit des que fos implicat per primera vegada en la trama Gürtel, en el marc de la investigació que el 2009 duia a terme Baltasar Garzón, cridada amb el temps a convertir-se en el Watergate espanyol. La seua manera d'afrontar les adversitats parteix d'una actitud en la qual es barregen trets de jactància i narcisisme, amb tints importants de megalomania.

Més sorprenent encara va ser la seua actitud desafiant durant el judici dels vestits, en què va compartir banqueta amb el també acusat Ricardo Costa, qui fos secretari general del PPCV, cessat per Camps a instància de la direcció nacional del partit. El semblant circumspecte del primer va contrastar durant la vista amb el comportament vanitós de l'expresident, disposat en tot moment a desacreditar la legitimitat del procés amb somriures múrris i gestos efusius. El "Gracias, dios mío" que va entonar en escoltar la sentència que el declarava no culpable va ser el colofó final a un espectacle grotesc.

Salvar la reputació

La vanitat de Camps, que algun dia podria convertir-se en objecte d'estudi d'un ambiciós treball de psicoanàlisi —un treball dirigit a descobrir els mecanismes d’autocompensació emocional d'un fervorós catòlic com ell—, entronca amb la posició assumida pel PPCV en el marc de la trama valenciana de Gürtel. El periodista valencià Sergi Castillo Prats va publicar el 2013 un exhaustiu document on ressegueix les principals maniobres dels populars valencians en el seu afany per blanquejar la figura de Camps. La formació de la gaviota venia el 2009 d'una retòrica triomfalista com a conseqüència de l'ampli suport social amb què comptava al País Valencià. No obstant això, aviat es va passar de l’”eix de la
prosperitat” a una nomenclatura victimista que arribava a considerar la vinculació de Camps amb Gürtel com un atac als valencians i al seu sistema polític. Castillo defensa que aquest tancament de files al voltant de Camps, un veritable culte a la seua personalitat, es va traçar com a estratègia partidista dissenyada al mil·límetre.

Una oposició parlamentària en travessia pel desert va acabar d'estendre la idea de la innocència de Camps. L'expresident, en les albors de la trama, va comptar a més amb l'inestimable suport de Mariano Rajoy. El gallec va mostrar efusivament el seu suport al president: "Jo sempre estaré darrere teu, davant o al costat, tant me fa, vull que em senten tots a la plaça", va expressar en un míting. Es tractava, en definitiva, d'evitar la caiguda política i moral de qui representava a tots els efectes l'època de prosperitat, grans esdeveniments i obres faraòniques. Si s'esfondrava Camps, queia la justificació d'aquells anys de política especulativa al servei dels interessos del gran capital.